titulo de la web

TEMPS DE NADAL

Estampes nadalenques

Vivim en un insignificant planeta, al si d'una petita galàxia perduda en un extrem oblidat de l'univers. Som habitants d'un vast i antic cosmos ... Som una mota solitària enmig de la immensitat còsmica... Els nostres avantpassats observant la complexitat i la bellesa de la vida van comprendre que havia d'existir un gran creador... Per a petites criatures com nosaltres la solitud còsmica és suportable només a través de l'amor... (Carl Sagan)

El Nadal expressa el compromís de Déu amb la humanitat, i la resposta agraïda de l'home a Déu. Déu «visita» al seu poble, a tota la humanitat. No es manté al marge de la història. Molt per contra, s'encarna i es fa present entre els homes, s'introdueix en la degradada i degenerada història humana per refer-la i omplir-la de sentit. Els cristians, per mitjà de la simbologia i el llenguatge del Nadal, abracem la idea que es tracta de la «visita» de Déu a la humanitat, que la Realitat última pren forma humana per mitjà del seu fill Jesús per refer l’harmonia d'un món «humà» descarrilat, que s'ha separat i escindit de la saviesa que regeix tota la realitat còsmica.

Amb això comprenem que, en la simplicitat d’aquell naixement esdevingut en circumstàncies excepcionals, hi ha una realitat superior: el Fill etern de Déu ve a la terra per ser un més de la gran família humana i salvar-la des de dins, ensenyant-li el sentit de la vida, alliberant-la de tot el que l’esclavitza, fent-li conèixer com Déu l’estima, donant-li instruments per crear una societat millor, per instaurar la pau a la terra. La “novetat de cal fuster” no, és per tant, una alegria només per a la família i els veïns quan tornin a Natzaret. És una gran alegria per a tot el poble, per a tota la humanitat. La nit fosca de la humanitat, que dona peu a tant sofriment i a tant desencís, és inundada de la llum de Crist. Ell ens obre camins d’esperança. “Què li darem –doncs, en el Noi de la Mare? Què li darem que li’n sàpiga bo?”. (Abat de Montserrat 24.12.14)

Lluc 1,67-79: Càntic de Zacaries

Terra Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va anunciar profèticament:

--Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel:
ha visitat el seu poble i l'ha redimit;
fa que s'aixequi un salvador poderós
a la casa de David, el seu servent,
com havia anunciat de temps antic
per boca dels seus sants profetes.
Així ens salva,
alliberant-nos dels enemics,
de les mans dels qui ens volen mal,
mogut pel seu amor als nostres pares
i pel record de l'aliança santa
que jurà al nostre pare Abraham,
prometent de concedir-nos
que, sense por,
lliures dels enemics, li donem culte,
amb santedat i justícia, tota la vida.

»I a tu, infant, et diran
profeta de l'Altíssim,
perquè aniràs al davant del Senyor
a preparar els seus camins;
faràs saber al poble
que li ve la salvació,

el perdó dels seus pecats.
Per l'amor entranyable del nostre Déu,
ens visitarà un sol que ve del cel,
per il·luminar els qui viuen a la fosca,
a les ombres de la mort,
i guiar els nostres passos
per camins de pau.

La formiga del primer Nadal 

Els temporals de finals d’estiu havien fet estralls al formiguer. Així doncs, fins que arribessin les primeres nevades, calia anar recollint provisions. Ja entrada de fosc, les formigues ho aprofitaven per fer el seu darrer volt al graner. Ella, una formiga ja vella, sabia que no calia anar en corrua fins tan lluny. Vora mateix del formiguer hi havia l’estable i en aquella menjadora del racó podia trobar-hi sempre, entre la palla, un granet d’ordi o bé civada, tant se val. Tot era qüestió d’aprofitar el moment en què aquell bou i aquella mula, tan vellots com ella mateixa, no hi apropaven el seu morro humit.

Esquivant la filera va entrar, entre rocs i molsa d’aquella curta, pel forat de sempre, a dins l’estable. Aquell vespre però, hi va notar un enrenou estrany. Es va enfilar damunt el garbell, des d’on sabia que es podia veure tot: el bou i la mula no eren al seu lloc de sempre; un home, amb l’habilitat d’aquell que sap fer anar les eines, enretirava la palla a cops de forca; i en un racó, damunt una flassada, una noia hi somicava com si estigués patint molt.

Va anar passant l’estona i ella, la formiga, no entenia res de res. Menys encara quan a fora es sentien uns cants d’homes, però molt estranys, com si cantessin des del cel. Per l’escletxa d’aquelles fustotes trencades hi entrava la lluïssor d’un estel, que tot i essent tan vella, encara no havia vist mai. Se’l mirava de reüll, quan aquell home i aquella jove, amb ulls plens d’il·lusió, van posar un “no se què” tot embolicat damunt la menjadora. Ara pla! Com s’ho faria?

Era qüestió de no perdre més el vespre i el perill no l’espantava pas. A més, pensant en les altres formigues que ja la tenien clissada “d’anar sempre a la seva”, li va semblar que no podia arribar més tard al formiguer i a la vegada sense collita. Baixà del garbell, s’enfilà a la menjadora i es ficà dins. Entre la palla hi va veure una mà, era la d’un nen acabat de néixer que dormia. Aquella mà no era com la dels homes que ja coneixia, aquella mà tan petita i d’ungles diminutes tenia una cosa especial, com si ja hagués fet molt de món. S’hi va acostar sense por, però amb respecte, fins i tot la va gosar tocar amb la punta de l’antena esquerra. Fou llavors que la maneta es va moure, potser per les pessigolles, i va quedar entreoberta. A dins hi havia un granet de blat. Va dubtar si agafar-lo, però el va prendre com un regal d’aquell menut.

Va marxar feixuga, amb el gra damunt l’esquena. Es va apressar més quan va sentir que a la porta entraven els pastors, que també prou coneixia. Aquella vegada, però, entraven porucs, si que era estrany! Només es va girar un darrer cop quan aquella noia encetava una cançó tota tendra per a l’infant. I va entrar al formiguer, on comentaven les coses de sempre. Ella aquella nit es va quedar al racó, rosegant aquell granet de blat que tenia mil gustos, mentre recordava, talment com un somni, tot el que aquella nit havia viscut. Mentrestant les altres formigues remugaven que la formiga velleta devia tenir un dia estrany.

Ramon Mª Serchs Santamaria, Nadala 1991

Déu estima a tothom. Fins i tot la criatura més petita i insignificant és important per a ell.

Dos infants en un pessebre

Va passar al meu esplai.

Era desembre i vam decidir explicar als infants el sentit de les festes que s'acostaven i començar a preparar el pessebre, la decoració i la cantada de nadales que volíem anar a fer al centre de Barcelona per a recaptar diners per a les colònies d'estiu.

S'ha de dir que els infants del meu esplai són bastant característics: hi ha una colla d'infants d'un Centre Residencial de nens sense família; i un altre grup en què la majoria són immigrants, fills de persones arribades de Llatinoamèrica, Àfrica, Àsia i Europa de l'Est. Com que els orígens culturals del grup són molt diversos, no sempre els hi han explicat el sentit de les festes que celebrem entre nosaltres.

En explicar-los-hi la història tradicional del Nadal, els hi vam narrar com Josep i Maria van anar a Betlem i no van trobar un lloc a l'hostal, i que per això van anar a l'establia, on finalment va néixer el nen Jesús i el van posar en un pessebre...
La sorpresa dels infants anava creixent a mesura que els hi explicàvem la història. Asseguts per terra es movien inquiets tot preguntant-se com el Nen Jesús no havia tingut una casa on néixer...

Acabada la història els vam convidar a fer el pessebre. Uns van fer les muntanyes, d'altres el riu amb paper de plata; alguns van ser capaços de fer figuretes de plastilina on apareixien fins i tot els reis. De mica en mica, vam construir el pessebre del nostre esplai. El resultat va ser molt bonic.

Després, els vam suggerir de fer-ne un altre per portar-lo de regal a casa seva. Cadascú s'hi va posar amb diferent entusiasme... “Jo no en sé” –deia la Mirta. “Als meus pares no els importa el que jo faig” –afegia en Hamed. “Es pensaran que és una feina de l'escola” –va afegir la Ruth Estela... D'altres treballaven cofois i contents del que podrien portar a casa aquell Nadal.

Tot passejant entre els infants, em va sobtar el pessebre del petit Igor, de sis anys, arribat feia sis mesos d'un país de l'Est d'Europa. Al seu portal, no hi havia un Nen Jesús. N'hi havia dos!!!! Acostant-m'hi li vaig demanar que m'expliqués el que havia fet. Ell em va relatar la seva versió de la història de Jesús acabat de néixer. Deia:
– I quan Maria va deixar el nen al pessebre, Jesús em va mirar i em va preguntar si jo tenia algun lloc on estar. Jo li vaig dir que no tenia pare ni mare, que havia canviat de casa moltes vegades, i que ara vivia a una residència amb educadors, i que no sabia per quant de temps... Llavors Jesús em va dir que em podia quedar amb Ell. El que passa és que jo vaig veure que no li havia dut cap regal i em semblava important donar-li alguna cosa. Vaig pensar que un bon regal podia ser donar-li escalfor. Per això li vaig dir a Jesús: "Si et dono escalfor, serà un bol regal per a tu?". I Jesús em va respondre: "Serà el millor regal que mai ningú m'ha fet..." I és per això que em vaig posar dins del pessebre i Jesús em va mirar i em va dir que em podia quedar amb Ell per sempre...

En acabar d'explicar la història, l'Igor, amb els ullets plens de llàgrimes, em va dir que havia trobat algú que mai més de la vida el deixaria sol... i que havia decidit que mai més el Nen Jesús es trobaria sol al pessebre...

Ja sé que aquesta història no és exactament la que surt als evangelis ni la que m'havien explicat a la catequesi... Però puc afirmar que em va semblar autènticament evangèlica.

Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Amb tota la força d’un simple fuster de poble

Va néixer en un poblet, fill d’una dona del camp.
Va créixer en un altre poblet on va treballar de fuster fins que va tenir uns trenta anys.
Després, i durant tres anys, va ser predicador ambulant.
Mai no va escriure cap llibre.
Mai no va tenir un càrrec públic.
Mai no va tenir família o casa.
Mai no va anar a la universitat.
Mai no va viatjar a més de tres-cents quilòmetres del seu lloc de naixement.
Mai no va fer res del que s’associa amb la grandesa.
No tenia més credencials que ell mateix.
Tenia poc més de trenta anys quan l’opinió pública es va tornar en contra seu.
Els seus amics l’abandonaren.
Va ser entregat als seus enemics, i en van fer mofa en un judici.
Va ser crucificat entre dos lladres.
Mentre agonitzava preguntant a Déu per què l’havia abandonat,
els botxins es van jugar els seus vestits, l’única possessió que tenia.
Quan va morir fou enterrat en una tomba prestada per un amic.

Han passat vint segles, i avui és una figura central del nostre món,
factor decisiu del progrés de la humanitat.

Cap dels exèrcits que van marxar,
cap de les armades que van navegar,
cap dels parlaments que es van reunir,
cap dels reis que van regnar,
ni tots ells junts,
no han canviat tant la vida de l’home a la terra
com aquesta Vida solitària.

Malgrat els orígens humils de Jesús, el seu missatge  té tanta força que ha aconseguit canviar el món. Aconseguir un món millor és feina de tots, i no només dels savis, els rics o els poderosos. Aporta tu també el teu granet de sorra!

Font: http://www.jouscout.com/reflexio.htm

següent





Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...