DIFERENTS VESSANTS DEL PROCÉS EDUCATIU (2)

EDUCACIÓ HUMANÍSTICA

La seva finalitat és aconseguir la plenitud de l'home mitjançant el cultiu dels valors més genuïnament humans. Les dimensions que cobreix aquest tipus d'Educació són les següents: 1) La possessió d'un conjunt de coneixements que permeti millorar qualitativament la nostra existència, fent que no visquem com estrangers en el món actual i ensenyant-nos a distingir entre el bo i el pervers; 2) la formació del judici, i 3) l'exercici d'unes virtuts individuals i socials, així com el cultiu d'altres dimensions humanes, tant immanents com transcendents. Aquesta Educació incita a l'home a prendre una posició personal en la seva existència, a base d'esforç, de tal manera que estimi la llibertat, l'harmonia i la cultura. Des d'aquesta perspectiva, l'Educació humanística no ha d'identificar-se amb una formació enciclopèdica o memorística.

EDUCACIÓ INTEL·LECTUAL

El terme «Educació» admet dues accepcions que convé distingir per a evitar ambigüitats i errors. Amb ell se significa, en primer lloc, una perfecció, adquirida per l'educand mitjançant adequats exercicis, que el disposen per a realitzar les operacions que li són pròpies amb una perfecció cada vegada major. Un ésser està educat en la mesura que actua amb major perfecció. Si l'activitat d'un ésser adquireix major qualitat és senyal que aquest ésser ha arribat a un més elevat nivell de perfecció: és més perfecte, ha canviat realment. En un segon sentit es diu també «Educació» a tota activitat que tingui per fi produir en l'educand l'educació-perfecció. L'educació humana és, doncs, una perfecció real de l'home i, també, l'activitat mitjançant la qual arriba a aquesta perfecció. L'educació intel·lectual, encara que solidària de l'educació humana, no s'identifica amb ella. Més aviat és un dels seus aspectes; parcial, encara que molt important. L'educació intel•lectual, sobretot, està encaminada a ensinistrar-nos perquè siguem capaços de suscitar, dirigir i controlar les operacions mentals. La intel•ligència teòrica ha de proporcionar-nos u coneixement del món i de nosaltres mateixos. La intel•ligència pràctica o capacitat de resoldre els problemes, ha d'ajudar-nos a operar amb la realitat, captant i descobrint noves possibilitats. Aquest tipus d'educació ha de fomentar l'adquisició d'habilitats cognitives relacionades amb les principals activitats intel•lectuals: conceptualització, universalització, definició, raonament inductiu i deductiu, hàbits d'observació, de descripció, d'associació i dissociació, convergència-divergència, anàlisi-síntesi, etc. La intel•ligència estratègica ens ajudarà a entendre adequadament la relació finalitat-mitjans en les diverses situacions de la vida; la intel•ligència social ens ajudarà a desenvolupar la capacitat de posar-se en lloc de l'altre, el sentit de la oportunitat en la convivència, etc. En definitiva, l'important és aprendre a aprofitar els talents de què cadascú disposa.

En efecte, en l'educand es poden distingir tres grans tipus d'operacions sobre els quals versa l'activitat educativa: de moviment (educació física), de coneixements (educació intel·lectual) i de tendència (educació moral). L'educació intel·lectual es pot considerar com una part de l'educació humana que consisteix en una disposició adquirida pel subjecte que el capaciten per a realitzar les seves operacions de tipus cognitiu amb el màxim de perfecció. L'Educació intel·lectual  ha de perseguir l'assoliment de "caps ben fets, ben estructurats, no tant ben plens de coneixements".  Aquesta educació incideix de manera principal en l'enteniment però també en aquelles facultats de coneixement que col·laboren amb ell en l'aprehensió cognoscitiva de la realitat: sentits, imaginació, memòria. Per altra banda, com l'enteniment, l'educació intel·lectual acompleix tres funcions ben diferenciades entre si: a) L'enteniment teòric ben educat es troba habitualment capacitat per a observar, ordenar, jutjar, apreciar, raonar, definir, dividir, classificar, sintetitzar i relacionar; és el que, a l'enfrontar-se amb la realitat, amb l'ésser, està millor preparat per a aprehendre'l cognoscitivament amb la major exactitud possible. b) L'enteniment pràctic ben educat és el que es troba habitualment inclinat a jutjar d'acord amb la recta raó, sobre el que s'ha o no s'ha de fer, ateses totes les condicions reals en què l'acció es produeix. c) L'enteniment tècnic ben educat és aquell que es troba habitualment ben amatent per a planejar i dirigir al subjecte en les seves operacions de modificació i aprofitament de la realitat material en què es troba immers. Només amb una educació intel·lectual com la ressenyada sembla possible que l'home sigui capaç de conèixer objectivament la realitat, dirigir-se a sí mateix en la seva activitat amb profit propi i dels seus semblants i no errar en la prossecució de la seva fi, en funció de la qual existeix.

EDUCACIÓ MORAL

Sovint hom es planteja què ha de fer en una situació determinada, per on ha de tirar en una situació concreta. A partir d'aquí es genera un raonament pel qual el subjecte arriba a la conclusió que està obligat a fer o a no fer quelcom. Persona moral és aquella que ha constituït la seva pròpia escala de valors, té consciència d'ella i actua d'acrod amb ella. Per a Kant, persona moral és aquella que actua respectant la llei inscrita en la pròpia consciència. «Educació» i «moralitat» són dos processos que mantenen una profunda relació. L'Educació és un procés intencional pel qual es persegueix el perfeccionament de la totalitat del ser humà. Moral és el comportament i activitat humana basats en l'imperatiu del “deure”, del bé. La moralitat, procés pel qual l'individu adquireix les normes i principis que regeixen el comportament moral, és a dir, aquell comportament orientat a l'assoliment del bé, del just; l'actuació que és conforme a allò que hom creu que ha de fer (deure), és «bona» i la que no ho és, és «dolenta». Com cal educar per a una conducta moral, per a una conducta que porti l'educand a complir amb el “deure” i a perseguir el “bé”, i el “just”?

El problema de la conducta moral tot just és plantejat en l'educació institucional; l'ensenyament tradicional fins fa poc s'aplicava fonamentalment al saber intel·lectual, però no al saber viure.  L'Educació moral persegueix la interiorització dels valors i normes morals definits per la cultura en què hom viu. L'educació moral implica un cert procés de maduració personal, una transició d'una moral heterònoma, en què es segueixen les normes morals de la societat en què es viu, a una moral autònoma, en què és la propia consciència la que decideix què és just en una determinada sitruació, d'acord amb els principis de la pròpia consciència. L'home és lliure a l'hora d'orientar el seu comportament. Per a això necessita buscar el cànon o la norma que li serveixi de referent a l'hora d'orientar la seva decisió . Aquest cànon o norma pot ser, segons les diferents concepcions de la moral, bé la religió, la naturalesa general de l'home, la naturalesa individual o la societat. Les actituds personals expressen la manera de ser més profunda de la personalitat. L'educació ha de potenciar la força de la voluntat en la prossecució del «deure», i en això consisteix precisament la «virtut»; si cal fer “alguna cosa” és perquè aquesta cosa és valuosa; podem dir que la virtut és l'apropiació d'allò que és valuós. Segons això, la formació, pedagògicament parlant, consistirà a generar disposicions en el subjecte per a la realització del positivament valuós i estarà orientada a la formació d'actituds positives. Per això, l'educació ha de buscar la formació d'aquella actitud profunda per la qual l'home busqui "fer sempre allò que és just", ja que així sortirà projectat cap a un comportament moral en qualsevol circumstància i, per tant, a un comportament perfectiu, que és l'objectiu que persegueix l'educació. L'objectiu de l'educació moral cosnisteix, doncs, en el desenvolupament del judici moral de les persones, ajudant-los a perseguir el que és just fer en cada circumstància.

EDUCACIÓ PERMANENT

L'educació permanent ha d'abastar totes les dinensions de la vida, totes les branques del saber i tots els coneixements pràctics necessaris i contribuir a totes les formes de desenvolupament de la personalitat. És un procés que busca la consecució d'un desenvolupament personal, social i professional en el transcurs de la vida dels individus, amb la finalitat de millorar la qualitat de vida tant d'aquests com de la col·lectivitat. Està constituït tant per aprenentatges formals com informals, i es proposa l'adquisició i foment de la instrucció per a arribar al màxim desenvolupament possible en les diferents etapes i sectors de la vida; persegueix el desenvolupament individual i el progrés social. És una resposta a la crisi de la societat contemporània, on l'aprenentatge no pot circumscriure's als anys escolars, tot perseguint la reintegració de l'aprenentatge i la vida ( l'educació ha de servir per a donar resposta al molts reptes que se li presenten quotidianament a l'individu). L'educació es convertirà així en instrument d' "autorealització personal". L'Educació Permanent persegueix: la renovació de l'esperit de l'home, igualtat i democràcia, pau i llibertat, humanitzar la ciència i la tecnologia, de manera que contribueixin a enriquir la vida humana, en lloc de posar-la en perill. Els seus objectius persegueixen millorar l'individu en les seves competències personals, familiars, professionals o cíviques i socials ( capacitant-lo per a conèixer-se a sí mateix, efectuar eleccions responsables, superar els propis reptes, aprendre a aprendre, autoaprenentatge,  destreses socials bàsiques...)

EDUCACIÓ PERSONALITZADA

L'educació té el seu fonament en les possibilitats de l'home per a programar i realitzar la seva pròpia existència. La vida humana es fa real però en cada persona concreta. Si l'educació ha d'esdevenir una autèntica realitat no pot quedar-se simplement en l'atenció de l'home en general, sinó que haurà d'atendre, primàriament, a individu, a cada persona singular. Aquesta atenció a l'home particular en tant que persona és la que converteix al procés educatiu en Educació Personalitzada ( "el procés i el resultat del perfeccionament propi de cada persona" ).

Des del punt de vista de l'educació, convé distingir entre individu i persona ( algunes de les notes que caracteritzen la persona són: la unitat, l'autonomia, la apertura, la singularitat, la sociabilitat, la llibertat, la identitat,...). Singularitat, autonomia i obertura de la persona: la idea de «persona» inclou no només les característiques singulars de cada home, sinó també la necessitat d'obertura al que l'envolta, especialment als altres éssers humans, amb la qual cosa es veu clarament que l'educació personalitzada inclou l'ensenyament individualitzat, però també el desenvolupament de la capacitar social de l'home. Una primera conseqüència de tot això és que el protagonista de l'educació ha de ser el propi subjecte que s'educa ( ningú es perfecciona si ell mateix no desitja ser perfeccionat). L'objectiu de l'Educació és fer al subjecte conscient de les seves pròpies possibilitats i de les seves pròpies limitacions, i facilitar el cultiu de la seva intimitat, del treball independent i de la capacitat creativa. La màxima expressió de la seva autonomia és la capacitat de governar-se a sí mateix; és a dir, estar capacitat per utilitzar la seva llibertat responsablement. L'Educació Personalitzada ha de facilitar al subjecte les possibilitats d'anar fent ús progressiu de la seva llibertat. La persona humana té la necessitat existencial d'autorealitzar-se com a individu i al mateix temps una necessitat d'obertura que es desenvolupa en tres nivells de relació: el món material, el social i el transcendent. L'Educació Personalitzada té com a finalitat el desenvolupament de la capacitat de l'home per a conèixer i actuar amb els objectes que l'envolten -capacitat de coneixement i capacitat estètica i tècnica-, capacitat de convivència amb els altres i capacitat d'acceptació lliure o rebuig de la realitat transcendent. És un tipus d'educació que pretén contribuir al desenvolupament humà i integral de cada subjecte, perseguint la màxima optimització de l'individu com a persona. Es tracta de portar a terme el desenvolupament de les capacitats humanes per a que la persona pugui establir una positiva relació i comunicació amb sí mateix i amb el món a partir de la identitat i singularitat de cada individu.

EDUCACIÓ PSICOMOTRIU

Conjunt de mètodes i tècniques que se centren en el cos i en el moviment com a mitjans per a aconseguir un millor desenvolupament de la personalitat i una millor relació i comunicació de l'individu amb el món que l'envolta. L'Educació psicomotriu tendeix a establir o restablir i a mantenir les relacions amb el nostre cos, amb els altres i amb el nostre entorn en general. L'educació psicomotriu presenta diversos aspectes, segons a qui vagi dirigida: un dels objectius principals de l'educació psicomotriu és que el nen adquireixi un esquema corporal ben integrat. La reeducació psicomotriu es dirigeix a persones afectades per trastorns de la psicomotricitat. La teràpia psicomotriu s'empra quan els trastorns psicomotrius estan associats a trastorns de personalitat.

EDUCACIÓ RELIGIOSA

Són molts els individus i tradicions espirituals mil•lenàries que venen a coincidir en el reconeixement que més enllà de les prescripcions, rituals i litúrgies de totes les religions existeix una saviesa comuna a totes elles que ens ajuda a eixamplar la nostra interioritat, a més de constatar la capacitat dels humans de percebre altres realitats que ens proporcionen sensacions de serenitat, pau i connexió amb el món i que ens porten a tenir un profund respecte i reverència per la vida.

El cultiu de la dimensió transcendent és part essencial d'una educació holística i integral. El seu objectiu anirà orientat a desenvolupar la sensibilitat, l'admiració i la reverència per la vida i tot el que existeix, fomentant el desenvolupament d'una consciència ètica planetària. Es tracta de despertar la sensibilitat per la natura, pels demés, per un mateix, a través de nous camins com la creativitat, l'art, la poesia, la literatura... El desenvolupament de la intel•ligència espiritual no hi ha que confondre-la amb la pràctica d'una religió concreta; es tractaria de desvetllar una capacitat innata en tots els éssers humans i que no està tant associada a coneixements e informacions sobre el fet religiós sinó que és quelcom que es pot activar i desenvolupar en qualsevol moment i circumstància de la vida quotidiana. Es tractaria de progressar en el cultiu del que de transcendent té la contemplació de la realitat que ens envolta. Aniria encaminada a prendre consciència de nosaltres mateixos, ser capaç d'afrontar i transcendir les situacions adverses de la vida, cercar la serenitat i la pau interior, sentir i actuar amb respecte per tot el que existeix, nodrir-se d'una certa pau i alegria sortida de l'interior, conrear la capacitat més genuïna dels éssers humans, la nostra capacitat d'estimar, d'estimar tot el que ens rodeja.

L'educació religiosa persegueix el cultiu i la vivència permanent de la «dimensió transcendent» de l'home. Cal distingir però una sèrie de termes que, en la pràctica, solen utilitzar-se indistintament, tals com «educació religiosa, «formació religiosa», «instrucció religiosa», «ensenyament religiós» i «catequesis». Podem definir «l'educació o formació religiosa» com el procés pel qual els membres d'una determinada confessió religiosa assimilen i fan propi el sistema de creences, de judicis morals, de normes de conducta, de símbols i ritus d'aquesta confessió. També podria considerar-se com una formació de la persona en el sentit religiós-transcendent, en contraposició a una educació arreligiosa atea i també, més impròpiament, a una educació laica. La «instrucció o ensenyament religiós» consistiria exclusivament en la transmissió d'uns coneixements sobre la religió, o les religions, com elements integrants de la cultura dels pobles, com mitjà indispensable per a la interpretació de la història, la comprensió de l'art i la literatura, l'estudi de la filosofia, del dret i les institucions polítiques, etc. sense prejutjar l'acceptació de creences, la formació de judicis ètics o l'adopció de contactes religiosos. La «catequesis» és l'educació i instrucció religiosa organitzada i impartida per una comunitat de creients i encaminada a integrar als catecúmens a la vida de fe i als comportaments rituals d'aquesta comunitat. L'àmbit familiar sol ser el marc més idoni d'iniciació a l'educació religiosa, d'acord amb les conviccions dels pares. En les etapes successives, els pares poden confiar total o parcialment l'educació religiosa dels seus fills a altres institucions, com l'escola, la parròquia, etc.

EDUCACIÓ PER A LA SALUT

Consisteix en afavorir i potenciar el desenvolupament d'una qualitat de vida que garantitzi un equilibri en les dimensions física, afectiva i social de les persones, potenciant una intervenció autònoma, responsable i solidària, tant amb sí mateix com amb els demés. L'objectiu fonamental és promoure totes aquelles conductes, hàbits, actituds i valors que afavoreixin estils de vida saludables. Integra els aprenentatges, conductes, hàbits i activitats dirigits a capacitar les persones per a prevenir els comportaments i accions que puguin entorpir el procés vital. Cal tenir en compte que el concepte de salut es defineix no només com l'absència de malaltia sinó, sobretot, com benestar físic, psíquic i social. Els tipus bàsics d'activitats educatives en aquest àmbit poden sintetitzar-se en els següents: de prevenció, de promoció de la salut, de recuperació, i de rehabilitació, essent les dues primeres enunciades les denominades "activitats de foment de la salut". El seus continguts: nutrició, creixement i desenvolupament físic i mental, higiene personal, salud mental, higiene medio-ambiental, prevenció d'enfermetats, socorrisme i primers auxilis, educació sexual y salud comunitària.

EDUCACIÓ SENSORIAL

Inclou un conjunt de tècniques d'entrenament de les diferents capacitats sensorials i, eventualment, de la seva relació amb els aspectes motrius. Tenen com  a principal element el fer que el subjecte centri la seva atenció en cadascun dels sentits i aprengui a discriminar els diferents elements que configuren cada estímul. Inclou l'educació de la percepció visual, i més concretament, de la percepció dels aspectes del camp visual i espacials (dalt-baix, dreta-esquerra, etc.). Aquest tipus d'educació també juga un gran paper en l'educació de l'orientació espai-temporal. Finalment, no es pot oblidar el seu paper en la reeducació de problemes relacionats amb l'aprenentatge, dels trastorns del llenguatge i de la psicomotricitat.

EDUCACIÓ SEXUAL

L'educació sexual integrada en la formació total del subjecte, tracta d'impartir una informació científica, progressiva i adequada del que és la «sexualitat humana», tant en el seu vessant biològic com en l'afectiu-social. Una bona educació sexual no s'oblida d'abastar aspectes formatius, afectius, ètics i socials relacionats amb la sexualitat humana ( com les relacions jeàrquiques entre els sexes, qüestions afectives com la necessitat d'autonomia, dependència en la relació, la importància de l'autoconeixement físic i psíquic, la tolerància i el respecte per totes les opcions sexuals,..). Persegueix la realització d'una sexualitat plena i madura que permeti a l'individu una comunicació equilibrada amb el sexe, dintre d'un context d'afectivitat i responsabilitats humanes. Integra diversos aspectes:

Valoració integral del sexe. L'arrel biològica del ser humà és bisexual: home i dona. La sexualitat és una forma humana d'ésser i manifestar-se. En aquest sentit, l'àmbit sexual posseeix aquestes característiques: a) sobrepassa el plànol somàtic de l'individu per a incardinar-se en la seva pròpia psico-afectivitat; b) no comença i acaba en el mateix individu, sinó que es projecta en altra persona; c) pot transcendir més enllà de dos individus amb el fruit d'un nou ésser; d) és molt elàstic i adaptable a les situacions ambientals; i) és menys vital per a la vida de l'home que altres dimensions, podent-se derivar la seva Educació afectiva-sexual. És indispensable que l'individu rebi amor per a poder donar-lo. Les primeres experiències maternals del nen (pit, carícies, alegria, tendresa, etc.) són essencials per a la seva vida futura. L'ajuda al nen perquè integri el seu propi sexe és també fonamental.

Informació sexual. És un aspecte de l'educació sexual que consisteix a contestar amb veritat, naturalitat, senzillesa i precisió les preguntes que realitzen els nens i en proporcionar-los els coneixements adequats a la seva edat. Els modes d'informació poden ser: a) no verbal; b) verbal familiar; c) científica: és una instrucció sistemàtica i programada, els continguts bàsics de la qual serien l'aparell reproductor, la higiene sexual i els aspectes i biològics de l'aprovació i complementació humana.

L'educació sexual correspon a la família en quant educació afectiva i a l'escola en tant que aquesta es desenvolupa en un règim de coeducació. La instrucció correspon a la família en quant informació espontània i asistemàtica, havent-se d'ocupar l'escola de la informació científica i sistemàtica.

EDUCACIÓ SOCIAL

Ningú estarà "educat" si no està "socialitzat". La "socialització" és un procés d'interacció entre la societat i l'individu per mitjà del qual aquest assimila les pautes, normes i costums compartides pels membres de la societat i aprèn a conduir-se, adaptant-se i obrint-se als altres ( cal destacar la interacció mútua, l'assimilació de forma de conducta compartides pel grup, la adaptació a les institucions, l'obertura als altres i la influència de la cultura. Sense aquesta no és possible assolir plenament la "maduresa humana".

L'educació pot estar més orientada al desenvolupament de la seva dimensió més personal i individual o al desenvolupament de la seva dimensió més social. Encara que tota educació, en el fons i en la forma, és social. No cap altre tipus d'educació i fins a l'educació anomenada personalista no pot oblidar, i així ho reflexa el concepte de «persona», la dimensió social que aquest concepte comporta. A més, en tot procés educatiu mai no podem oblidar  els factors condicionants que provenen de la influència social en la personalitat dels individus. L'educació social és un procés d'intervenció-aculturació, formal i informal, que l'ésser humà realitza en el mitjà en el qual es mou. L'educació social capacita l'home per a conviure amb els demés i adaptar-se a l'estil de vida dominant en la societat i la cultura en la qual es viu, sense perdre la identitat personal i acceptant i complint, almenys, unes exigències mínimes. Per mitjà d'ella hom aprèn a ajustar-se a les normes, relacionar-se amb els demés, crear actituds favorales a les persones i la convivència, aconseguir la satisfacció personal en les relacions socials, etc. En la socialització no solament no es perd la pròpia identitat, sinó que es consolida amb el contacte continu i positiu amb els altres i es potencia la pròpia estima i el desenvolupament de l'autoconfiança. Tots els adjectius que acompanyen al substantiu "educació" i que han permès l'ús d'expressions com educació estètica, educació moral, educació familiar, educació cívica... no són sinó variables específiques d'educació social, doncs la realització humana és sociocultural.

EDUCACIÓ VIAL

L'educació vial, en sentit estricte, inclou l'aprenentatge de normes i senyals de circulació i creació d'hàbits tendents a l'adquisició del “sentit vial”. Però en sentit ampli té com objectiu la formació del comportament cívic necessari en tant que usuari de les vies públiques, ja sigui en la seva condició de vianant, com en la de conductor o viatger. L'educació vial constitueix una parcel·la de l'educació cívica ciutadana.