titulo de la web

Actitud dels pares i regulació emocional de l'infant

La cura afectiva dels nadons és la base de la salut mental i el millor antídot de la violència en els adults.

Els estudis que van apareixent ens suggereixen la importància que mares i pares proporcionin als seus fills unes cures de qualitat que portin a l'establiment d'un vincle d'afecció segur. Probablement sigui el millor que poden fer pels seus fills.

La criança i l'afecte primerenc de les mares poden tenir efectes positius de llarga durada en la salut mental a llarg termini dels seus fills en la vida adulta. La infància primerenca ajuda a assentar les bases per a les experiències posteriors de la vida. Les “memòries biològiques" de les experiències primerenques tingudes per l’infant s'estableixen aviat i poden alterar els sistemes psicològics i fisiològics i produir vulnerabilitats latents o resiliència als problemes que emergeixen més tard en la seva vida adulta. Les nostres experiències infantils han quedat molt enrere, però han deixat en nosaltres un pòsit emocional que influeix en la nostra forma de relacionar-nos amb els altres, i que es revela en aquests records que vénen des de tan lluny.

L'amor dels pares i les sensacions de plaer que aquests procuren als seus fills modula el desenvolupament cerebral del nadó, en particular les regions orbitals i frontals capaços de controlar l'amígdala (un petit grup de neurones que regula les emocions bàsiques, com la por o la ira), i pot condicionar la seva gestió de l'estrès i la seva vida emocional posterior. És a dir, en l'inici de la nostra vida els nostres cervells s'afinen emocionalment perquè més tard la convivència social sigui harmònica. És important, en aquest període crucial de les nostres vides, sentir-se protegit i estimat doncs, és en aquest període, on el cervell escollirà la vara de mesurar de les nostres emocions.
SUE GERHARDT en el seu llibre L'AMOR MATERNAL

Anterior

Diferents veus científiques ens recorden com n'és d'important que els pares interpretin les emocions de l'infant i l'ajudin a regular-les. Només així aquest arribarà a tenir-ne consciència i aprendrà progressivament a regular-les ell mateix.

Protecció, seguretat

La mare o el pare no tan sols tenen el poder de retornar la tranquil·litat i el confort al cor d'un infant, sinó que és a través de la seva cura i amor que el nen o nena arriba a tenir consciència, a reconèixer i, més tard, a donar un nom a les seves emocions.

L'infant plora i la mare acut, sol·lícita, i una mirada li és suficient per endevinar i sentir l'emoció i la necessitat del seu infant. "Què tens, pobre petitó -diu la mare-, tens gana, oi que sí? A veure... No, no tens gana, -rectifica, fixant-se en les emocions que expressa el nadó-, tens son i no saps com adormir-te". I l'agafa i el toca suaument, mentre els ulls del bebè s'acluquen i s'adorm. De vegades no és tan fàcil i la mare ha de passejar amunt i avall mentre canta i bressola l'infant. I arribarà el dia que l'infant podrà anticipar el gest tranquil·litzador de la mare, la seva mà suau sobre el seu cos, i els ulls se li tancaran i s'adormirà per si sol. Més endavant, quan sigui adult i els problemes de la vida l'agitin interiorment i li desvetllin el son, intentarà, potser de manera no conscient, tornar a sentir aquesta calma interior i es dirà a si mateix, "tranquil·litza't, acluca els ulls, relaxa't, intenta dormir". És la veu de la mare interior. "No puc dormir", em diu l'Helena, un infant de 14 anys a qui la mare va abandonar quan en tenia 3, "m'estiro al llit, i dono voltes i voltes. No sé per què. Necessito la llum encesa, no aguanto la foscor. I a la matinada m'adormo. Llavors entren ells [els educadors del centre on viu en acollida] i em destapen bruscament, cantant i fent tonteries. Somio amb algú que m'aixequi a poc a poc, em toqui la cara, em faci un petó...".

L'infant que, com a resposta al seu plor, rep la mà alçada de la mare o pare, o els seus crits o la seva indiferència, acabarà interioritzant aquesta resposta com a patró.

Diferents veus científiques ens recorden com n'és d'important que els pares interpretin les emocions de l'infant i l'ajudin a regular-les. Només així aquest arribarà a tenir-ne consciència i aprendrà progressivament a regular-les ell mateix. A més, crearà una imatge o un patró intern de la situació, de manera que aquest patró generarà una expectativa anticipada d'allò que passarà si es troba en una situació semblant. Ploro i sé que la mare m'acotxarà, em bressolarà, em mimarà.

Evidentment, no sempre passa així. L'infant que, com a resposta al seu plor, rep la mà alçada de la mare o pare, o els seus crits o la seva indiferència, acabarà interioritzant aquesta resposta com a patró. I el plor deixarà de ser una resposta emocional al seu dolor perquè haurà perdut el sentit. Això, al seu torn, podrà esdevenir un obstacle a l'hora de sentir, empatitzar i, per tant, reaccionar de manera apropiada davant el plor d'un altre ésser humà, àdhuc el dels propis fills/es.

Font : M. SADURNÍ: Vincle afectiu i desenvolupament humà. Ed. UOC


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...