Aprendre a estimar

Un «amor» per a res convencional...
L'amor no és tant un sentiment.. és sobretot una «tasca» i una «acció»...

Per Mar GALCERAN, pedagoga, animadora pastoral, directora del "Lloc de la dona" - Barcelona

Aprendre a estimar és un dels aprenentatges més difícils de la vida i alhora més senzills... tot i que la vocació de l’ésser humà és ser estimats i estimar... al llarg de la vida tenim la sensació de què no ho sabem fer prou bé... però potser per tranquil·litzar-nos i per autocomprendre’ns i per adonar-nos d’aquesta dificultat que temin d’estimar val la pena començar recordant el passatge de les tres negacions de Pere a Jesús. Jesús li pregunta a Pere tres vegades. La primera  vegada que Jesús pregunta, per primera vegada, a Pere si l’estima i per això fa servir el terme “àgape” en grec... Pere li contesta, i en la versió grega li contesta: sí t’estimo, utilitzant el terme “filia”; la segona vegada, Jesús li torna a preguntar si l’estima i Jesús torna a utilitzar el terme “àgape”, i Pere li torna a contestar: sí que t’estimo (amb el terme “filia”... ) i la tercera vegada Jesús, donant-lo per perdut, pensant que no hi ha res a fer, li torna a preguntar però aquest vegada emprant el terme “filia”... és a dir: mira, tu m’estimes Pere com tu pots estimar-me? No com jo desitjaria que tu m’estimessis, sinó Pere tu m’estimes com tu pots estimar-me? Sí que t’estimo i Jesús l’acull... Potser nosaltres els humans no podem estimar amb aquest “àgape”, amb aquest amor incondicional, absolut, transcendent com feia Jesús... però sabem que ell ens estima tal com som, sabem que ell ens estima amb el que nosaltres podem donar... i el fet de saber que hi ha algú que ens estima amb els nostres límits, amb les nostres dificultats, amb els nostres ensopecs això és una font també de tranquil·litat i alhora també és un estímul per intentar poder respondre amb el mateix amor que ell ens té...

Estructurarem la xerrada amb tres punts, el primer punt: què entemen per “amor”, per ”estimar” (que és l’acció concreta de l’amor), un terme molt utilitzat, que a vegades hem banalitzat, que hi ha moltes maneres d’entendre’l com àgape, filia, eros... i moltes altres maneres... Segon punt: en funció de com entenguem l’amor.. què vol dir estimar, així entendrem també com hem d’iniciar el procés d’aprenentatge sobre això... Tercer punt a abordar: sis claus, sis elements, per a aquest aprenentatge de l’amor..

Comencem amb aquest primer punt: que vol dir això de l’amor, què és l’amor... Parlaré des de l’experiència fundant de la nostra existència... si entemen que l’amor és l’origen de tota creació, de tot ésser vivent... què és el que trobem a la gènesi de la nostra existència? Pensem quan estem en el ventre matern o pensem en una llavor que comença a créixer... què necessita aquella llavor per fecundar i perquè pugui començar a desenvolupar-se i a créixer? La “cura” ( el cuidado)... L’amor és la dinàmica permanent de la creativitat al servei de la cura i al servei de l’escalf del món... i la “vida” no es pot sostenir sense cura, la vida no es pot sostenir sense l’amor (entement que l’amor és una cura).. és a dir, no podem viure sense ser cuidats... la nostra existència no pot romandre ni es pot desenvolupar sense la cura... una llavor no pot créixer ni desenvolupar-se si no li toca el sol, si no rep aigua, si no es va abonant el terra... de la mateixa manera que un nadó no pot créixer i desenvolupar-se en el sí matern si no rep l’aliment, l’escalf, la cura de la mare en el seu sí matern... de manera gratuïta i sense que ell se n’adoni...

La cura, l’amor, és el que ens salva de la desesperació... i la cura, l’amor no és possessió... és l’essència i el nucli diví que hi ha en cada ésser humà... és allò que permet engendrar i generar la “Vida” i també és allò que permet sostenir-la... per tant, la cura, l’amor ens connecta amb l’origen de la nostra existència i amb el nostre úter matern. En la primera carta de san Joan se’ns diu: a Déu no l’ha vist mai ningú, però si ens estimem els uns als altres Éll és amb nosaltres i és dins nostre... D'aquesta dinàmica de cura en l’agència de la nostra existència certament no en som conscients, és una cosa gratuïta... és un do gratuït... i és un signe d’un dels fets fonamentals de l’amor.. i és que l’amor és silenciós i és discret, no li agrada fer-se veure, defuig tota l'aparositat, no té afany de protagonisme, no té afany d’autoafirmació personal, és una dinàmica de sortida cap a la cura de qualsevol vida amenaçada, és la sortida cap a la cura i el sosteniment de qualsevol fragilitat... i això no és únicament un sentiment, l’amor emana del sentiment de compassió, emana del sentiment de misericòrdia davant de qualsevol vida fràgil, davant de qualsevol vida amenaçada... però no és només un sentiment.. és sobretot una "tasca" i una "acció"...

L’amor no són els gestos fugissers de tendresa o d’afecte entre les persones, que també els ha de contenir, sinó que és quelcom molt més profund, és quelcom molt més sòlid i invisible... Associem el cor a l’amor, que és un òrgan que resta ocult i tot i que probablement en sigui la font i que en sigui l’origen, el cervell també està ocult i també n’és imprescindible.... Vivim en una societat de l’emocionalitat, del sentimentalisme, de l’emergència de la intel·ligència del cor, de la intuïció... però l’amor, més enllà de tot això, és una “decisió”, i una decisió que passa per un acte reflexiu, és una “tasca” que implica pensar, dissenyar, planificar, treballar, buscant el bé de l’altre, buscant la “cura” de qualsevol vida amenaçada, buscant com tenir cura de qualsevol realitat... per tant, neix del cor, però ha de passar necessàriament i es concreta a les nostres mans i en els nostres òrgans... i és més important aquesta decisió i aquest tasca que el propi sentiment... de fet, moltes vegades diem que estimem “a contracor”... què vol dir quan diem això? Vol dir que a vegades justament hem de fer un acte de violència amb nosaltres mateixos per fer aquest esforç de cura i d’atenció a algú que ens ho estar posant molt difícil, algú que ens està fent l’existència insuportable, algú que ens posa travetes a la feina, alguna persona de la família amb què tenim unes discrepàncies enormes o un propi fill que de vegades fa accions o fa coses que l’agafaries i l’escanyaries... tots hem tingut aquesta mena de sentiment... inclús a algú que en principi l’estimem... per tant, si ens deixéssim portar pel sentiment l’escanyaríem, o l’agrediríem o l’insultaríem... quan diem que l’amor i estimar és una “tasca” i una “decisió” vol dir saber conduir aquest sentiment i aquesta emoció a vegades desagradable, conduir-la a bon fi... i això requereix un esforç, un treball i un prendre decisions...

Què vol dir, doncs, aprendre a estimar? L’aprenentatge suposa “regularitat”, l’aprenentatge és un procés. No és una acció puntual i per aprendre, perquè realment nosaltres anem modificant la nostra manera de fer i la conduïm cap a una determinada direcció hem d’establir hàbits o rutines o mecanismes de repetició d’aquella acció fins que allò vagi d’alguna manera calant, calant i vagi transformant la nostra manera de fer... però aprendre a estimar, l’aprenentatge de l’estima, no es fa a través de coneixements, de continguts teòrics o de discursos... sinó que l’aprenentatge el fem vivint experiències d’amor, s'aprèn a estimar, s'aprèn a estimar vivint i experimentant la cura, en un mateix i en els altres... s'aprèn a estimar a través d’una trobada personal amb un tu que necessita ser cuidat, que necessita rebre atenció, que necessita rebre estima... i s’aprèn a estimar quan nosaltres, ferits, necessitats d’estima, rebem també cura i atenció... per tant, s’aprèn a estimar des de la interdependència i des de la relació interpersonal dels uns amb els altres...

La gènesi d’aquest aprenentatge, diuen els neurocientífics, que el tenim gravat en la nostra memòria inconscient, justament des d’aquest experiència primigènia de la nostra existència en el ventre matern... què experimentem quan estem en el ventre de la mare, què s’experimenta?: silenci, escalfor, seguretat, confiança, aliment, cura... i aquesta experiència de totalitat, de plenitud, aquesta experiència oceànica de l’amor, aquest ventre matern, aquest úter que sosté la vida, l’alimenta i la fa créixer ( i això és l’amor)... quan som expulsats al món i les mares parim, rebem tot el contrari: violència, llum, soroll, fred, gana... el part, la naixença, és el trencament brutal amb aquesta primera experiència de totalitat, però aquest experiència de totalitat d’amor fundant que tot ésser humà té a la gènesi de la seva existència roman intacta al llarg de la nostra existència, està dins nostre... dins nostre en l’agència de la nostra existència hi ha l’amor, hi ha la cura... i això diuen que queda gravat a la nostra memòria inconscient, això vol dir, que al llarg de la nostra vida el que anhelem, el que desitgem, el que busquem, és reviure aquest experiència de totalitat de l’amor fundant en el sí matern, aquest és la vocació de l’ésser humà: viure aquesta experiència de totalitat que tot nadó ha tingut en el sí matern...

Si aprendre a estimar vol dir viure experiències d’amor, quan el nen és expulsat (del ventre matern) el primer que rep és una experiència de no amor en el primer moment, però què passa... que si aquest nen, aquest nadó de seguida és recollit pel metge, portat al pit de la mare i torna a rebre l’escalf, la seguretat, la carícia, l’estima, aprèn que malgrat el món sigui advers, malgrat tinguem experiències de no estimació, malgrat siguem agredits, malgrat siguem ferits ... hi ha algú que ens sosté, hi ha algú que surt a sostenir-nos, hi ha algú que surt a cuidar-nos, a estimar-nos... Aprendre a estimar és anar cuidant i revivint aquest tipus d’experiències de manera permanent... Quan un nen és expulsat o abandonat com passa a molts països, especialment quan neixen nenes que les deixen tirades al carrer, o nens que són abandonats i que després de ser expulsats en aquest part, no són sostinguts, no reben la cura adequada, ho tenen molt més difícil per aprendre a estimar, ho tenen molt més difícil... però tot i així en la persona que ha patit més desamors que ens puguem arribar a imaginar hi ha intacte la gènesi d’aquest amor fundant i l’anhel de tornar-ho a reviure... i quan alguna d’aquestes persones que ha patit molt desamor rep o connecta amb alguna mirada que el rescata d’aquest oblit, llavors es produeix una transformació radical... Per tant, si aprendre a estimar sobretot ho hem de fer experimentant aquesta experiència de cura, d’atenció davant dels altres i en un relació interpersonal és com anem aprenent a estimar... enumeraré sis punts importants perquè aquest cura, perquè aquest aprenentatge, perquè aquest repetició d’experiència al llarg de la nostra vida es vagi produint:

1. El primer punt té molt a veure amb una frase que vaig llegir en un monestir quan tenia 17 anys, una frase que em va quedar gravada a la memòria, al cor i a l’ànima i que he portat sempre en mi i la frase deia: “el silenci és el primer grau de l’estimació”... i quan vaig llegir aquella frase no la vaig entendre, però no sé perquè em va copsar, em va sorprendre i se’m va quedar gravada... al llarg de la vida he anat descobrint que per estimar cal estar en silenci... primer, perquè el silenci és el que ens permet connectar amb aquesta font fundant de la nostra existència que tots portem a dins, el silenci és la manera de connectar amb l’amor diví que tots portem a dintre... però sobretot també perquè per poder estimar jo necessito tenir una actitud de “contemplació” de la necessitat de cura i d’atenció que tenen els altres... perquè practicant el silenci també estem practicant la capacitat d’escolta i no puc estimar si no escolto... és molt important practicar el silenci perquè ens permet desenvolupar la nostra capacitat d’escolta i d’atenció plena a les necessitats dels altres... Vivim en un món on la indiferència, la desinhibició dels problemes dels altres, vivim permanentment desconnectats de la nostra interioritat, vivim permanentment desconnectats d’aquesta font fundant de la nostra existència i per tant aquesta desconnexió de la nostra interioritat ens fa estar també desconnectats de les necessitats dels altres, per tant de la cura i per tant de l’amor... per tant, la pràctica del silenci és un dels primers punts... i aquest pràctica del silenci i de l’atenció plena de les necessitats de l’altre, justament, per aprendre a descobrir el potencial humà que s’amaga en el cor de cada persona, per intentar veure no a l’altre des de la seva mancança, des de la seva dificultat, des del seu límit, sinó per veure a l’altre des de la seva potencialitat, des de la seva llum, des del seus dons, des de les seves capacitats... Una vegada una dona de les que atenem ens va dir: “Jo tenia en el meu interior una llum i no ho sabia, vosaltres heu estar el meu interruptor...” Estimar, aprendre a estimar és aprendre a anar per la vida fent d’interruptor, d’interruptor de la llum que tothom té, d’aquesta font d’amor que tothom té en la seva gènesi... Hi ha una pel·lícula molt il·lustrativa d’axó que estic dient: un nen de 12 anys denuncia els seus pares per haver-lo portat al món, un nen que intenta suïcidar-se i que porta els seus pares a judici per haver-lo portat a l’existència, un nen que va néixer en un context d’agressivitat, violència, maltracte, des del primer moment de la seva vida... a aquest nano el que el salva de la desesperació, el que el salva del seus reintents de suïcidi és que s’ha fixat en un moment determinat d’un nadó, i veu que el que el salva és la tendresa, el que el salva és la cura.... i en el fons aquesta capacitat de tenir cura de l’altra, per molt malmesa que estigui la nostra vida, roman intacta al nostre interior i quan un connecta amb la fragilitat de l’altre, i un nadó és l’ésser més fràgil que podem imaginar, quan una persona ferida connecta amb la fragilitat d’un altre aquesta té l’oportunitat de poder-se salvar... perquè la compassió és el que ens fa sortir de nosaltres mateixos, d’exercir aquesta cura, de sentir-nos co-responsables de la cura de l’altre i com diu Isaïes: les ferides de l’altre et curen... és clar que les ferides dels altres ens curen... les ferides dels altres ens curen perquè ens fan sortir de nosaltres mateixos i ens fan voler estimar... i això és el que ens salva: l’amor... per tant, la pràctica del silenci, la pràctica de l’escolta atenta de les necessitats de l’altre, que demana aquesta atenció i aquesta escolta profunda. I això també suposa... evidentment quan tu has detectat aquella necessitat suposa planificar una sèrie d’accions... perquè aquell nadó què necessita: buscar lloc per poder-li oferir menjar, buscar mantes per protegir-lo del fred, etc. evidentment estimar implica una sèrie d’accions...

2. Segon punt: aprenem a estimar en la mesura que al llarg de la nostra vida som capaços d’anar construint, generant, espais de seguretat i de confiança... és a dir, en la mesura que som capaços d’anar construint “úters” materns, en la mesura que som capaços de construir relacions al llarg de la nostra vida que siguin coves, espais d’acollida que sostinguin les ferides pròpies i les ferides dels altres, en la mesura que siguem capaços de construir entorns on les persones pugin sentir-se valorades, apreciades, potenciades, reconegudes, cuidades en tendresa i amb respecte, en la mesura que siguem capaços d’establir nius de confortabilitat, de calidesa humana, de gestos i d’expressions d’afecte, d’estima, que amarin les relacions de manera emocionalment significativa i aquí sí que evidentment té cabuda el sentiment... L’amor des d’aquets perspectiva no es regeix per criteris d’eficàcia, ni de rentabilitat ni de productivitat, l’amor no impedeix la perfecció, no l’interessa la perfecció, ni la qualificació, ni l’excel·lència sinó més aviat el contrari.. l’aprenentatge de l’amor escull per donar-se justament a allò que es feble, a allò que és marginal, a allò que és inútil, a allò que es desestimable als ulls del món, perquè es regeix per criteris de generositat, de gratuïtat, de compassió i de misericòrdia... Quan tenim cura d’una persona gran, depenent, i quan una persona gran està en un procés d'un grau de dependència molt alta, i ja ha perdut la memòria, el sentit de realitat i està en un estat de demència significatiu, enllitada, encamada... molts ens preguntem quin sentit té aquest vida i les persones que estem cuidant aquesta persona, que de vegades ens genera molta incomoditat, quan veus que aquella vida no és vida, et preguntes quin sentit té que jo continuï tenint cura d’aquesta vida... el sentit està en què aquella persona que no té consciencia, que està enllitada, des de la seva inconsciència ens està santificant, des de la seva inconsciència ens està ajudant a ser més humans i des de la seva inconsciència ens està ajudant a prendre a estimar... i aprenem a estimar en la mesura que som capaços de tenir cura d’una vida mentre estigui viva, sigui en les condicions en les que estigui...

3. I això ens porta al següent punt: per aprendre a estimar hem de posar en pràctica la "renúncia", la renuncia és un element fonamental per a l’aprenentatge de l’amor, no aprendrem a estimar si no ens exercitem en deixar anar i en renunciar a coses que a lo millor ho voldríem, ho desitjaríem, en bé d’un altre... si l’amor i l’aprenentatge de l’amor és aprendre a tenir cura de l’altre... això ens demanarà moltes vegades renunciar a coses pel bé i la cura de l’altre... la renúncia en bé d’un altre implica sovint un acte de violència contra un mateix, un acte de contenció, suposa un cert dolor... quan tu estàs cuidant una persona gran depenent i saps que tres cops a la setmana has d’anar a atendre aquella persona, doncs hi ha moments en què no et ve de gust anar a cuidar  aquella persona o quan els nens són petits i plens d’energia voldríen fer una activitat que a tu no et bé de gust... doncs l’aprenentatge de l’amor implica renúncia i això requereix esforç... i vivim en una societat del no esforç, vivim en una societat de no renuncia, en què només fem allò que ens ve de gust i quan ens ve de gust... i per tant, això és una amenaça per la pràctica de l’amor...  però com tot, com que és un aprenentatge sempre els aprenentatges han de començar per allò petit... aprenem a renunciar i per tant aprenem a estimar en la mesura que de petits en les coses més insignificants fem aquesta pràctica de la renúncia... quan els meu fills eren petits i havien de fer la llista als reis sempre els deia que només podien demanar dues coses, havien de renunciar a totes les altres de la llista feta, perquè si els reis mags havien de portar tot el que ells demanaven no tindrien prou joguines per als altres nens del món,  no estem sols... aquest exercici de renúncia l’hem d’anar fent en el nostre dia a dia... i l’important en aquest exercici no és la renuncia per la renúncia.. i el que és molt important en l’aprenentatge de l’amor i en l’aprenentatge de la renúncia evidenciar i verbalitzar què és el que es guanya, posar l’accent en el què guanyem no en el que perdem... i el que guanyem és que hi ha altres nens que també podran tenir joguines com tu... i les persones que fan dols migratoris, persones que deixen anar i perden i renuncien a moltes coses i això és un procés dolorós i aquesta renúncia que gairebé tots la fan en bé de les seves famílies, és molt important evidenciar amb ells que malgrat tot el que han perdut... què és el que guanyen? i quan ells poden veure que malgrat totes les penúries i dificultats que tenen poden enviar diners a les seves famílies i part de les seves famílies poden estar sostingudes i poden acabar tenint aquí un accés a la sanitat pública i per tant ser guarits de les seves malalties, etc., etc. no vull dir que l’esforç de la seva renúncia quedi oblidat o el dol migratori quedi oblidat però si ajuda a pacificar aquest dol... evidenciar el que guanyen amb la renúncia...

4. El següent punt en l’aprenentatge de l’amor és l’exercici de la col·laboració i de la cooperació... si l’amor és la cura de qualsevol  realitat fràgil, vulnerable i això només ho podem fer des d’aquest interdependència perquè tots necessitem ser sostinguts i cuidats, la manera de practicar-ho és cooperant i col·laborant... l’amor és sempre un atansament a algú altre per aconseguir un bé major de manera col·lectiva...

5. Següent punt en l'aprenentatge de l’amor és: l’amor no és possessiu, l’amor és llibertat, l’amor és deixar fer, l’amor és respecte a aquest llibertat i aprenem a estimar en la mesura que nosaltres ens exercitem en aquest respecte a la llibertat de l’altre, ens exercitem en tenir una "presencia" lleugera davant d’aquesta cura de l’altre... no una cura que ofega, atossiga, que és possessiva, que s’enorgullés del que està fent, sinó una cura suau, discreta, que acompanya, que va al costat... estimar i acompanyar aquest camí de creixement de la vida és també certament un do i és molt important mantenir-se en una “presència” lleugera, en aquella justa mesura que "està, però deixa fer" i aquest respecte a l’autonomia i a la llibertat de l'altre està molt lligada evidentment a la capacitat de renúncia, deixar que l’altre sigui el que ell és, no el que nosaltres voldríem que fos, el que ell és, encara que s’equivoqui, encara que tinguem la sensació que va per un camí que nosaltres pensem que no és l’adequat... però aprendre a estimar, és aprendre a deixar anar i aprendre a deixar que l’altre sigui allò que és en la seva essència... i per tot això necessitem aquesta atenció plena a la seva veritat més veritable, a allò que porta a dins, al potencial que porta en el seu interior... i això requereix escolta, requereix silenci..

6. I finalment, aprendre a estimar és també aprendre a perdonar... aprenem a estimar en la mesura que també ens exercitem a perdonar i a ser perdonats i això implica la correcció fraterna, la misericòrdia... estimar suposa moltes vegades ajudar a que l’altre prengui consciència d’aquells camins o comportaments que està prenent no l’ajuden o està dificultant el seu camí o el bé d’algú altre... és a dir, estimar no vol dir consentir tot allò que l’altre fa, greu error també de la nostra societat actual, una societat on no hi ha límits, on tot està permès, on ningú s’atreveix a dir: “no”, dir-li que així potser està molestant a aquesta persona... potser perquè no ho sabem dir o  perquè no ho sabem fer, perquè tenim por... però l’amor sempre fa fora la por i a aprendre a estimar es tenir el coratge de saber dir que "no"... perquè estimar no és consentir tot el que l’altre fa... la correcció, la recerca del bé i del bé de l’altre és un deure i és una responsabilitat, no per imposar-se amb la força, no per exercitar-se amb l’autoritarisme sinó per fer-ho amb la dolçor de l’amor comprensiu i misericordiós que és l’única possibilitat de ser acollits per l’altre... l’amor no es cansa mai de donar oportunitats, aprendre a estimar es aprendre a donar oportunitats cada dia a aquell que ens fa la guitza, aquell que ens ho posa difícil, aquell que ens fa la traveta, aquell que ens fa mal, aquell que ens fereix... aprendre a estimar és aprendre a exercitar-nos en acollir cada dia aquell que ens ho posa difícil... i això és un procés que necessita del seu temps, de les seves formes, de les seves esperes, del seus acostaments, de les seves formes concretes... i un dels factors que poden ajudar és el de pensar en totes aquelles vegades que nosaltres hem estat ofesos o que ens hem pogut sentir perdonats i restaurats... aquest experiència d’intentar rememorar quan jo he ofès algú i m’he sentit perdonat, aquesta experiència és la que ens permet a nosaltres aprendre a perdonar l’altre... el perdó no és tant un acte de bondat que fem a qui ens ha fet mal sinó que és una necessitat vital, potser l’altre no sap què fer amb el teu perdó, potser l’altre passa del teu perdó, potser l’altre fins i tot no vol acollir el teu perdó... però tu si que el necessites el perdó, tu si que necessites expressar el teu perdó perquè fins que no expressem aquest perdó la nostra ànima no descansa, i la nostra ànima no es pacifica... aprenem a estimar exercitar-nos en perdonar els altres independentment del que l’altre faci d’aquest perdó, perquè només perdonant l’altre tindrà, encara que no sàpiga que fer d’aquest perdó, aquesta  experiència que és l’ única que li quedarà quan algun dia ell necessiti el perdó i també perquè és el que a nosaltres ens permet d’alguna manera aconseguir la pau de l’ànima... i acabo amb la frase d’una dona que vam acollir al nostre centre: “Mi vida en el pasado era un vaso vacío i un vaso roto, me disteis amor i se unieron los trozos” Aquesta és l’experiència més bonica que un  pot tenir a la vida, adonar-se de què l’amor restaura la vida i que l’aprenentatge de l’amor és tenir cura d’aquests gots trencats d’aquestes vides trencades, d’aquestes fragilitats... Aprenem a estimar quan tenim cura de qualsevol vida amenaçada...

Font. IREL - Aprendre a estimar, Mar Galceran https://www.youtube.com/watch?v=vlwUJnbc4YY&t=2087s

Veure també:

secció: L'AMOR, L'ESTIMACIÓ...