El vincle afectiu

John Bowlby (1907-1990) és considerat un dels psicòlegs més influents del segle XX per les seves aportacions a la teoria del lligam o aferrament (attachment theory), que estudia el vincle entre les persones, fruit de la manca d'atenció que van rebre dels seus pares, un fet habitual entre nens de classe alta de la seva època. Va estudiar la relació entre un mal lligam entre pares i fills i la posterior conducta d'aquests, que pot desembocar en delinqüència, patologies i una incapacitat per al compromís.

Segons Bowlby, el centre de la nostra vida, del bressol a la tomba, està en els més íntims vincles afectius. Són sobretot els primers vincles els que determinen la nostra actitud cap als nostres futurs lligams afectius. Si els nostres primers vincles han estat problemàtics, les relacions posteriors poden oferir-nos una altra oportunitat, i potser el potencial d'estimar, sentir i reflexionar amb la llibertat que sorgeix d'un aferrament segur.

Entendre els senyals dels nens i la seva forma de comunicar-se. Crear una base de seguretat i confiança. Respondre a les seves necessitats. Abraçar-lo, acaronar-lo, mostrar-li afecte i jugar amb ell. Tenir cura del seu propi benestar emocional i físic ja que repercutirà en el comportament cap al seu fill són les conductes pròpies d’una mare acollidora, atenta, receptiva, comprensiva i empàtica que possibilitaran en l’infant un aferrament de tipus segur i el substrat necessari per a un desenvolupament psíquic sa i equilibrat en el futur. La Dra. M. SADURNÍ ens presenta amb delicadesa i tendresa la figura del pare de la teoria de l’aferrament. Per a la seva difusió entre el gran públic, presentem uns petits paràgrafs inclosos en la seva obra “Vincle afectiu i desenvolupament”.

El vincle afectiu: Deixa que m'aferri a tu.

La historia de cadascú de nosaltres s'inicia en el si d'un ventre matern. Durant tot el temps que duri el nostre període intrauterí serem totalment dependents de la nostra mare, des de llavors, les condicions normals, la nostra historia estarà inextricablement relacionada amb aquesta dona que ens ha donat la vida i que, en circumstàncies normals, ens acollirà en els seus braços, ens alimentarà, ens protegirà i ens donarà el caliu i les besades que necessitem per viure i desenvolupar-nos.

Hi ha molts autors, escoles i teories psicològiques que han posat la relació mare-infant com a punt fonamental de la constitució i orientació del psiquisme en desenvolupament. D'entre totes aquestes veus expertes, algunes de les quals examinarem en aquesta obra, n'hi ha una que continua, al meu entendre, constituint una referència científica indiscutible, una veu que ha de guiar-nos a l'hora de comprendre per què aquesta relació és tan important i clau per a la nostra salut mental: la veu de John Bowlby (Edward John Mostyn Bowlby), un psiquiatre i psicoanalista britànic que va viure entre el 26 de febrer de 1907 i el 2 de setembre del 1990 i és considerat el pare de la teoria de l'aferrament o vincle afectiu (attachment theory i teoria del apego, en anglès i castellà respectivament. Shore, un dels pensadors actuals de més rellevància escriu d'ell: "La teoria de Bowlby representa la brillant intuïció de trobar la convergència entre les dues influencies intel·lectuals més importants, Charles Darwin i Sigmund Freud" (Shore, 2000). Però, tot i que Darwin i Freud, cadascú en el seu marc epistemològic, havien emfatitzat la importància dels primers anys de vida en el desenvolupament humà, el treball d'ambdós, com reconeix el propi Bowlby, es va centrar més en el fet poder explicar l'adaptació o desadaptació dels organismes adults. Per contra, Bowlby es centra en intentar explicar el procés pel qual un infant, immadur encara, és cisellat de manera crítica per les relacions primordials que sosté amb l'adult que el cuida. Bowlby, de fet, no fa servir la paraula "mare" sinó el mot "figura materna". Amb això deixa clar que la persona o persones que impacten l'infant i assenten les bases de la seva personalitat són aquelles que cuiden el nen/a, i a les que aquest vol restar proper, aferrat a elles. Els psicoanalistes parlen de relacions objectals per tal de referir-se a aquestes primeres relacions afectives primordials. Bowlby, en canvi, preferirà utilitzar el concepte d'aferrament o figures d'aferrament.

Com la majoria d'investigadors, probablement John Bowlby va sentir la necessitat de pensar i escriure a partir de les seves pròpies vivències personals i professionals (per a una biografia de Bowlby es pot llegir l’excel·lent treball de Mario Marrone (2001) o de Holmes (1993)). El seu treball com educador en un internat per a joves amb problemes de conducta social el varen portar a analitzar la historia d'aquests nois i a constatar que totes ells tenien un punt en comú: la separació, per diferents motius, de la mare. Això el va fer pensar que la necessitat de tenir l’amor i protecció d'una mare o figura materna tenia molt a veure amb un sa desenvolupament emocional. Les seves idees no varen ser del tot ben acollides pels seus mestres i companys psicoanalistes del moment. Un dels punts de divergència era que, per a aquesta escola (per Melanie Klein o Joan Riviére', per exemple), el conflicte psíquic de l'infant provenia de la representació mental o imago que aquest es feia dels seus pares i de la seva relació amb ells, representació que no tenia per què coincidir amb la realitat. Però John Bowlby estava convençut que les fantasies interioritzades que un infant pot tenir de la relació pare-fill es construeixen, també, a partir d'una base real i no merament imaginada. Bowlby, fill d'una família acomodada, havia patit el dol de la separació a l'edat de 4 anys de la mainadera que l'havia cuidat des del naixement i també havia viscut malament l’experiència del seu internament en un col·legi a l'edat de 7 anys. Potser, doncs, quelcom de la pròpia experiència emocional també va contribuir a l'afirmació que el patiment emocional i els conflictes interns no són només una creació del propi infant. Tampoc són el resultat de la repressió o inhibició del pensament en matèries d'índole sexual, com la psicoanàlisi sostenia aleshores. L'intens aferrament que sent un infant per la seva mare (o figura substitutiva) i la profunda aflicció que sent si se'l separa d'ella, no té per Bowlby res a veure amb fantasies de caire sexual. Segons aquest autor, la relació que l'infant estableix amb la mare té una funcionalitat psicobiològica que és la de procurar a l’infant la cura i protecció que li falta per sobreviure i desenvolupar-se.

A partir de la resposta dels pares, i més tard d'altres persones significatives, a aquestes necessitats, tots i cadascun de nosaltres anirem construint representacions internes dels altres i de nosaltres mateixos. I seran aquests "models de treball intern" o "models de funcionament intern”, tal com va anomenar Bowlby aquestes representacions, els que ens faran reaccionar amb un determinat patró, que haurem interioritzat, davant les experiències emocionals que la vida ens vagi deparant.

La importància que Bowlby donava a les relacions maternofilials el porta a concloure l'informe que va presentar a l'Organització Mundial de la Salut amb motiu d'un estudi sobre la salut mental deis infants sense llar amb aquestes paraules "Considerem essencial per a la salut mental que el bebè i l’infant petit tinguin la vivència d'una relació càlida, íntima i continuada amb la mare (o substituta materna permanent) en la que, tots dos, trobin satisfacció i goig" (1951, citat per Bowlby al primer volum de la seva trilogia, Attachmenent, ed. cast. p.20).

Font: M. SADURNÍ: El vincle afectiu i desenvolupament.

Veure també la secció: EDUCACIÓ FAMILIAR