Relacions d'acompanyament: com acollir i acompanyar l'altre
Som relació
Com «acompanyar» l'altre: el procés d'acompanyament
Som i vivim en una xarxa de relacions. Som éssers relacionals. Som conscients del nostre propi jo en la mesura que som conscients del jo de l’altre. Hi ha un tipus de relació que té per objecte servir de suport, de sosteniment, de base segura per ajudar l'altre a ser, a enlairar-se, a desenvolupar-se humanament, a créixer. Una relació que és font de comprensió, suport, ajuda, acompanyament, amor (un tipus d'amor que fins i tot ens pot ajudar a curar).
En tota persona humana hi ha una tendència latent al ple desenvolupament de les seves potencialitats, un dinamisme intern que ens impel·leix cap a l'autorealització, cap al desenvolupament del que cadascú de nosaltres pot arribar a ser, d'avançar en la direcció del nostre propi desenvolupament, de la nostra pròpia maduresa. És una tendència innata cap al creixement, un impuls cap a l'autorealització. Aquesta tendència, però, es pot trobar encoberta per múltiples factors: defenses psicològiques desenvolupades per un mateix o induïdes per l'ambient. I és aquí és on intenta incidir el pervers mecanisme de l'«alienació» creat pel mateix sistema social, ofuscant els nostres més autèntics anhels i necessitats humanes i substituint-los per succedanis sovint artificiosament creats, epidèrmics, banals i convencent-nos que aquests són els nostres veritables objectius reals a la vida… És també en aquest context que poden tenir sentit les «relacions d'acompanyament»...
Creixem d'una manera o d'un altra en funció de les relacions que tenim o no tenim...... Depèn de la qualitat de les relacions en les que vivim que estem en el món d'una manera o d'un altra..
Som més pel que hem rebut, que per auto-fabricació pròpia...
Acompanyar: ajudar, potenciar que cadascú sigui fidel a la singularitat del seu propi cor... Alliberar el seu propi cor...
Per M. del Mar ALBAJAR, Abadessa del monestir San Benet de Montserrat
1. Què vol dir ser «persona»
La persona humana, i tot ésser viu; és un procés relacional autopropulsat per una tendència latent al ple desenvolupament de les seves potencialitats.
3': Conte-fàbula de l'àliga i la gallina (veure aquí)
Som éssers «relacionals»
10’ 10”: «Relacional»: perquè no existeix cap ésser viu que no visqui sense relació... els éssers vius sempre estem en relació... les plantes estan en relació amb l’oxigen, el sol, la terra, l’aigua.. els éssers humans som fruit d’una relació... Si un ésser està completament aïllat, està mort... No existeix un ésser viu que no estigui en relació... ser un ésser viu vol dir que som relació...
Som com una mena de xarxa... Nosaltres, tot ésser viu, no ens podem entendre si no és com una xarxa de relacions amb les persones del voltant i també amb tots els fets que hem anat vivint al llarg de la nostra vida... Ser persona és estar en relació, estar en relació amb les persones però també estar en relació amb la Vida... i en la vida, hi ha una part de la vida que nosaltres no la podem triar, moltes coses de les que ens succeeixen no les podem triar... però som relació, i per tant, el que si podem triar és com responem a les circumstàncies aquestes...
Som éssers relacionals, per tant el tema de la relació és molt important.. ens necessitem els uns als altres... creixem d'una manera o d'un altra en funció de les relacions que tenim o no tenim... Depèn de les qualitats de les relacions en les que vivim que estem en el món d'una manera o d'un altra... La planta si la reguem, si la cuidem, si la podem, creix d'una manera i si no ho fem creix d'una altra... som éssers relacionals, essencialment relacionals...
Som «procés» i les relacions «ens afecten»
Som procés... anem esdevenint persones. Som persones però anem esdevenint persones... Com que som relació cada vegada que jo faig alguna cosa, sempre que estic vivint, estic relacionant-me amb algú, amb alguna cosa, amb alguna circumstància, amb algun repte... ...el fet que jo em relacioni amb aquesta situació, em canvia... perquè m'aporta una experiència nova que jo no tenia, aquesta experiència nova genera en mi una nova resposta que l'aplico a aquesta situació, i això genera una nova experiència, de forma que en la nostra relació sempre anem canviant i avançant... viure, ser persona... és un anar esdevenint... som éssers mobilitzats per un desig que ens empeny a anar essent, estem en un procés en què si la relació s’acaba l’ésser deixa d'estar viu... si deixéssim d’estar en procés deixaríem d’estar vius... sempre estem obrint-nos a una realitat que sempre és més gran que nosaltres.. i per tant, mai arribem al final, (mai acabem d'esdevenir realment persones, contínuament ens estem fent...). Som procés... tota persona és un procés sempre obert, que no s’arriba mai al final, sempre estem en procés...
Un procés relacional «autopropulsat»
Som procés relacional «autopropulsat», és a dir, aquest procés que som està dinamitzat, empès, mobilitzat des de l'interior, des de l'autos" ( el símateix). Cada persona som un procés, som relació, però un procés dinamitzat des de l'autos, des del nostre interior... el procés d'ésser persona comença, es dinamitza i avança des del sí mateix, des de l'originalitat, des de l'autenticitat, des de la llibertat de cada persona...
...això en els animals i les plantes és molt evident: una planta si la vols ajudar a créixer el que si que pots fer es regar-la, podar-la i donar-li l'ombra... però no te s'acudeixi remenar-la gaire i estirar-la per fer-la, forçarla, a créixer perquè així l'únic que podem fer és matar-la... Per exemple la papallona, la papallona en algun moment amb les ales ha de fer força per trencar el capoll... si nosaltres volguéssim ajudar la papallona i facilitar-li el procés des de fóra que no sigui autopropulsat sinó des de fóra i trenquem el capoll, llavors aquesta papallona no haurà fet la força necessària amb les ales per trencar el que capoll i després no podrà volar... el creixement és, ha de ser, autopropulsat... la persona és un procés relacional autopropulsat...
La «tendència latent» que ens dinamitza
La persona és autopropulsada per una «tendència latent»: tots els éssers vius estan dinamitzats per una «tendència latent» que és com una energia interna, com un corrent subjacent que dinamitza tots els éssers cap al ple desenvolupament de les seves potencialitats... tots els éssers vius tenen un dinamisme intern que promou el seu equilibri i el seu desenvolupament cap al que aquest ésser és possible que sigui... Si un ésser viu té les condicions més o menys bones no es farà malbé, no tendirà al mal, no tendirà a un error, a fer mal o a fer-se mal... sinó que l’evolució normal d'un ésser viu és el ple desenvolupament de les seves potencialitats...
MASLOW, parlant d'aquesta «tendència latent» diu: aquesta naturalesa interna, aquesta tendència latent, no és forta, dominant, inequívoca com ho és l'instint en els animals, (és a dir, estem parlant d'un dinamisme que ens empeny a viure però que no és tan clar com quan tenim gana, tenim set o tenim un impuls...) aquesta latència, aquest dinamisme interior és dèbil, delicada, subtil i fàcilment derrotada per hàbits, pressions socials i les actituds errònies al respecte...( és quelcom intern que ens empeny a créixer en equilibri i en desenvolupament )... però que és fàcilment derrotada... ara, tot i que és dèbil, no desapareix.. encara que se la negui, perdura calladament, pressionant contínuament per obrir-se a la llum... un dinamisme intern que ens porta al nostre creixement, a la nostra llibertat, a la possibilitat d’arribar a poder ser qui som... És fàcilment derrotat... però malgrat això no desapareix completament, diu Maslow.
... però un dinamisme no sempre prou robust
... aquest dinamisme intern ens porta al nostre creixement, a la nostra llibertat, a poder ser qui som... i que encara que moltes vegades acallem i és una tendència fàcilment derrotada... no s'apaga completament ... (nosaltres en llenguatge cristià diem: això és l'esperit de vida, l'esperit vital de Déu, que batega en tota persona i que empeny a tota persona perquè pugui arribar a ser qui és, a desplegar l'ésser de cada persona...)
Les persones som, doncs, aquests processos relacionals, dinamitzats per un impuls interns, que ens dinamitza des de dintre i des de la pròpia llibertat... i que si respectem això, aquest procés intern les porta al ple desenvolupament de les seves potencialitats...
Esdevenir allò que em diu el cor
Conseqüència de tot això: cada persona té la responsabilitat de descobrir la singularitat intima del seu cor i esdevenir allò que em diu el cor que haig de ser...
«Acompanyar», respectant la singularitat de l’altre i la diferència...
A l’hora d’acompanyar hi ha la tendència de voler acompanyar cap a un objectiu concret, cap a un model proposat... ...però per acompanyar necessitem recordar aquest previ: realment cadascú som diferents... i que «acompanyar» és ajudar a que l’altre descobreixi el seu propi cor (la singularitat del seu cor), no pretenent, que la persona que acompanyem sigui, esdevingui, allò que ella no és... Aquest és un repte que no s'acaba mai: respectar que cadascú som “diferents”... respectar que som diferents, que cadascun és singular, no hi ha un caràcter de persona que sigui millor que l'altre... aprendre a respectar-nos mútuament respectant la pròpia idiosincràsia de cadascú... perquè no veiem ni vivim, no patim la vida, tots de la mateixa manera... una mateixa frase, un mateix comentari, una mateixa situació, la vivim, la percebem de maneres molt diferents...
... cada persona som diferents i hem de ser diferents, aquesta és la voluntat de Déu, potenciar la diferència de cadascú, potenciar que cadascú sigui fidel a la singularitat del seu cor, alliberar el seu propi cor... encara que això ens fa por, ens fa pànic perquè si cadascú és com és, jo no puc controlar les respostes de l'altre...
...alliberar les persones és promoure la diferència i promovent la diferència el que també estem fent al mateix temps és descobrir la unitat (relacional) que ens inclou a tots, perquè quan alliberem les persones alliberem aquests cors que són “relacionals”, relacionals vol dir que tots som part d'aquesta unitat, tots participem d'aquesta xarxa, un a un som part d'aquesta xarxa, però perquè realment hi hagi aquesta unitat cal alliberar les diferencies, cal donar espai a les diferències, a les identitats (aquest unitat relacional no pot anular la singularitat de cada ésser humà ...)
2. «Acompanyar» és un tipus particular de relació...
No totes les relacions són «acompanyament». Tots els éssers vius són relacionals, però hi han relacions que fan mal, que destrueixen, no totes les relacions són d'acompanyament.
R=CxD... ( La Relació és Contacte x Distància )
Hi ha relació d'acompanyament quan hi ha contacte i distància. Que hi hagi "contacte", què vol dir.?.. Que hi ha contacte vol dir que l'altre a mi m'afecta, en toca, que hi hagi contacte vol dir que a mi l'altre m'importa, vol dir que jo em trobo amb l'altra persona, el que li passa a l'altra persona, el que està vivint, a mi m’afecta, i això vol dir que hi ha contacte... Que hi hagi distància (diferència)... "distància" és la capacitat de respectar que l'altre és l'altre i que ha de fer el seu camí i que jo he de fer el meu camí...
De l’utilitarisme a l’empatia...
Què vol dir que l'altre ha de fer el seu camí...? Pensem en una relació en la que no hi ha distància... llavors es converteix en “utilitarista” ... aquestes relacions es converteixen en relacions de tipus utilitarista... (...en les relacions afectives, en les relacions íntimes, en els enamoraments passa... això és típic de l'estat de l'enamorament)... quan jo m’enamoro d'una persona, perquè té allò que jo necessito..., en aquest moment de la relació, no hi ha distancia,... el que hi ha és que jo projecto en l'altra persona allò que jo necessito ("utilizo" aquesta persona per satisfer les meves necessitats...) Quan hi ha distància aquest persona que jo estimo, de la que m'he enamorat, pot tenir aquests trets que a mi m'atreuen, però a més és una persona amb un projecte propi, amb un cor singular propi (que jo haig de respectar) i jo també sóc una persona amb un cor singular propi que faig el meu camí...
«Acompanyar» no és mai recolzar-me en l'altre, acompanyar no és esperar que l'altre em doni l'afecte que a mi em falta. Quan acompanyem no podem fer servir l'altre perquè ens doni el que a mi em falta, per les necessitats que jo no tinc satisfetes... per poder acompanyar, perquè realment hi hagi aquesta relació hi ha d'haver-hi aquesta distància, que implica aquesta actitud d'empatia, aquesta capacitat de posar-me en lloc de l'altre, posar-me en la pell de l'altre. Només hi ha empatia quan jo en poso a les sabates de l’altre, quan m'imagino, intueixo, el que això suposa per l'altre... i alhora sé que jo no sóc l'altre, jo no pateixo el que està patint l'altre, ni em deixo endur per les emocions de l'altre... ...si no hi ha aquesta distància jo no sóc empàtica, el que sóc és una fusionada amb l’altre, estic enganxada a l'altra persona, sóc com un paràsit de l'altre. Perquè hi hagi relació d'acompanyament és necessari que hi hagi aquesta distància / diferència entre ambdues persones...
...si no hi ha contacte, si l'altra persona no m'interessa, si jo no la veig com a persona propera amb la seva pròpia idiosincràsia i singularitat pròpia, si jo no em "trobo" amb l'altra persona, llavors no hi ha “Relació”.... i si hi ha molt de "contacte" però no hi ha "distància", tampoc no hi ha relació autèntica. Són necessaris tots dos components: aquest trobada amb l’altre (contacte) i aquesta distància, aquest respecte pels processos singulars de cadascú... ("contacte-empàtic" i "distància": aquesta "trobada" amb l'altre, aquesta implicació i alhora aquest respecte per la singularitat de l'altre).
...i com ho fem això... com es fa això de jo ser fidel a mi mateixa i ajudar, respectar la fidelitat de l'altre a sí mateix?
Acompanyament: fer el camí que calgui amb l'altre, al costat de l'altre, perquè l'altre es trobi amb sí mateix, fins que arribi a trobar-se amb el seu cor, es trobi amb el seu propi cor i així esdevingui veraç amb sí mateix i autèntic...
3. Relacions utilitaristes i relacions interpersonals
32': Relacions utilitaristes: Buber: la relació Jo-allò: El tipus de relació que tenim amb persones perquè les necessitem... les podem anomenar relacions utilitàries perquè són necessàries per al viure diari... si només ens relacionéssim en aquest nivell el que fem és cosificar-les, fer-los objectes els uns pels altres, els utilitzem per les necessitats de cada moment...
En la relació Jo-Tu (Buber).. la relació jo-tu és una trobada interpersonal que no serveix per res, que no em serveix per res, que no la necessito per una altra cosa, en sentit utilitari... és aquella trobada en la qual em trobo amb una persona i descobreixo l'altra persona i descobrint l'altra persona em descobreixo a mi... aquesta és la relació d’acompanyament... necessitem la relació utilitarista, necessitem ajudar-nos mútuament però en aquestes relacions realment no arribem a ser subjectes, éssers singulars amb el nostre propi camí, amb el nostre propi autos, amb el nostre propi sí mateix... si ningú ens mira amb una mirada que només ens digui tu m’importes, no perquè ens serveixes per alguna cosa, sinó perquè m'importes tu, perquè jo vull que tu siguis realment tu... aquesta seria la relació jo-tu... quan tenim una trobada amb algú i realment ens trobem, ens descobrim, apareix com una tercera realitat (enriquidora y fecunda).
4. Trobar-se, donant-se a l’altre
L'acompanyament és una trobada, no és una utilització, és una trobada amb una "persona". Quan realment és una trobada interpersonal, quan és una trobada de dues persones, no tenim un altra cosa per donar o rebre que a nosaltres mateixos, no hi ha intercanvi de béns, ni de serveis, sinó la trobada entre jo i l’altre, entre mi (el meu ésser)i l'altra persona...
Autorecepció: recepció de l'autos... nosaltres, el que cadascú som és més pel rebut que pel currat (per nosaltres mateixos), és més pel rebut que pel guanyat... en realitat qui som realment cadascú de nosaltres no és tant fruit dels nostres esforços i de les nostres conquestes com de la nostra capacitat de rebre... qui som realment com autos... a part de les habilitats i habilitats personals que hàgim desenvolupat personalment... qui sóc jo realment, amb la singularitat del propi cor, és quan sóc capaç d'aturar-me, de trobar-me a mi mateix, i d'obrir-me per poder alliberar el que sóc realment, som més pel rebut que per autofabricació pròpia, que guanyats, que conquerits... Qui som realment...? Moltes vegades els nostres esforços és separar-nos de qui som realment, ens impedeixen ser el que realment som... el gran esforç a fer hauria de ser obrir-nos per rebre’ns tal com som... Sovint posem les nostres condicions que impedeixen rebre, descobrir, qui realment som i ens quedem amb diferents capes que ens protegeixen i no acabem de rebre’ns, de descobrir-nos... i ens quedem amb imatges superficials, epidèrmiques, de nosaltres mateixos i no acabem de rebre'ns, de descobrir-nos en aquest joc que no necessita guanyar-se qui ets... En quina mesura som nosaltres capaços d’obrir-nos a aquesta Realitat que és l’experiència de l’Abbà que Jesús feia...
Hi ha una Realitat Última, que nosaltres li diem Déu, entenem que hi ha una Realitat que va més enllà del temps i de l'espai i tothom té més o menys una idea d'aquest Déu i a més de les imatges que ens ha transmet la nostra cultura tradicional hi han altres imatges de Déu.. l’experiència de l’Abbà que va fer Jesús és entendre que aquesta realitat Última, sigui quina sigui, aquesta realitat Última que està al fons de tota l’existència, que dinamitza tots els éssers a la vida, no és un jutge implacable, sinó que és un "Abbà", és a dir: són entranyes de compassió, entranyes maternals i paternals alhora, pura bondat, misericòrdia, compassió , bonesa... Això és el fonament Últim i també primer de la Realitat, el que sosté tot aquest món i a tots nosaltres i a tots els éssers i aquesta bondat ell va ser capaç de rebre-la i de sentir que aquest bondat li deia a ell: “Tu ets el meu fill estimat, en tu m'he complagut...” Això que diem Déu, sigui el que sigui, igualment ens està dient a cadascú de nosaltres que som el seus fills, que som els seus estimats i em dóna gust que existeixis, pel fet de ser, ets important al meus ulls, tu vals molt... i això és el que diu aquesta realitat Última de tota la Realitat a cada persona, encara que els fets demostrin tot el contrari en la nostra quotidianitat... El que Jesús va experimentar és que la veritat Última, el que era més veritat, és que la bondat, la bonesa sosté tota la Realitat i dinamitza totes les persones i que nosaltres, el nostre ésser, és "bondat rebuda d'aquesta Bondat"... això seria l'autorecepció. Això és la perspectiva cristiana: no és un esforç, no és una cosa que m'haig de guanyar, sinó que és un abandó i és acceptar que sóc més bona del que em penso, que de manera natural estic dinamitzat, tendeixo cap a la bondat...
De l’autorecepció que en surt? La bogeria de la donació gratuïta, de la donació del que tinc, però sobretot de la donació de mi... el dia que jo em crec un 1% del que acabo de dir tens una alegria tant immensa, descobreixo el gust de ser qui sóc, saber qui sóc és un gust, és una alegria, ser qui som cadascú de nosaltres és un gust, ser qui som, ser la nostra manera única de ser es una alegria, aquesta manera humil de ser... el dia que m'ho permeto, el dia que m'obro a aquesta Realitat, que l'escolto, que la sento, que la visc... què em passa a mi?... doncs que tinc ganes de donar-me a algú, a qui sigui, d'expressar el qui sóc... Quan ens sentim respectats, valorats, el que ens surt és poder-nos, donar...
Autodonació: la donació del meu "autos", de mi mateix... què vol dir això de donar-me a mi mateix? Doncs que la meva manera de donar-me serà amb les meves qualitats, amb la meva manera de ser, amb els meus gustos, amb la meva veu, amb els meus ull, amb la meva mà ... Déu el que ens demana és que descobrim el nostre cor de... i que el deixem volar, que el deixem expressar i que tinguem el gust, l'alegria d'expressar-lo, de donar qui som... l’autodonació és aquella donació que després no passa comptes, ni passa la factura... l'autodonació és això que ens surt com a expressió de nosaltres mateixos i que mai se'ns ocorreria demanar compensació, ho dono, ho faig perquè em bessa de dintre, perquè és una expressió de qui jo sóc... això és l’autodonació.
5. L'acompanyament
En l'acompanyament, l'autodonació, és aquesta aventura de posar-me en camí amb l'altra persona... fer el camí que calgui perquè l'altre trobi el seu cor de...
...un text preciós en això de l’acompanyament és el text dels deixebles d’Emmaús: Els deixebles, decebuts, se’n van en direcció contrària a Jerusalem, Jesús els ve a trobar, Jesús es posa a caminar amb els deixebles i camina amb ells tan lluny com ells necessiten, fins a poder trobar-se amb el seu cor de... fins a poder arribar a trobar-se amb ells mateixos, a poder pensar per ells mateixos, a poder reconnectar amb el seu cor... i Jesús llavors desapareix, jesús llavors ja no els fa falta i desapareix... i llavors ells son capaços de girar i tornar en la bona direcció cap a Jerusalem...
...fins a poder posar-se a caminar amb l'altre, al costat de l'altre i caminar tant lluny com l'altre necessita...
El fet que tinguem una persona físicament a la bora no vol dir que estigui a la bora... quan acompanyem a vegades hem de fer un recorregut molt llarg fins que la persona es pugui retrobar amb el seu propi cor...
L’exemple d’un gosset que l’havien maltractat i l’havien recollit en una gossera i l’educadora l’intenta acariciar i quan l’intenta acariciar el gos xiscla i se’n va cap a l’altre costat de la gàbia perquè l’únic que sap és que l’única experiència que té és que des de sempre l’han maltractat i pegat... aquesta educadora té el gosset molt a la bora, però ha de fer un camí molt llarg fins arribar a aquell lloc on el gosset pot tornar a connectar amb aquella experiència de ser, de tornar-se a sentir, un gosset socialitzat i així poder mantenir una relació sana amb l'acompanyant, amb l'educadora...
6. Acollir i acompanyar, és fer camí amb l'altre
Acompanyar una persona és estar disposada a sortir de casa nostra, d'allà on estem, del que sabem, dels nostres ideals... i recórrer l'aventura d'acompanyar l'altre fins aquell lloc on l'altre, ell/ella, es retrobi amb el seu cor...
Acompanyar demana veure-hi, moltes vegades ens assembla que veiem i no hi veiem... sovint el que solem fer és estar interpretant i jutjant l'altre... Per acompanyar necessito veure-hi i "veure-hi" és deixar-me sorprendre per la Realitat... en comptes de projectar jo els meus pensaments en les persones... és deixar-me sorprendre per la persona, per la seva vida, per les circumstàncies... només hi veiem quan rebem el que està passant... Si jo vull acompanyar una persona necessito que ella em sorprengui, que ella m'expliqui, abans que jo l'hagi etiquetat amb els meus models, explicacions, etc... perquè només quan hi veiem, quan en lloc de jutjar aprenem a veure-hi, és quan podem descobrir també que tota la Realitat està sostinguda per un impuls vital... Si ens abandonem a les coses tal com són, no com volem que siguin, és quan trobem aquest impuls de vida que dinamitza tots els éssers,.. amb les coses tal com són, no com voldríem que fossin o com jo penso que hauríem de ser... És aquesta capacitat de deixar anar les meves idees, la meva capacitat de deixar de projectar la meva realitat i aprendre a veure la Realitat... perquè la Realitat té la pròpia resposta... la Realitat acompanyada, mirada, és la que dóna la pròpia resposta... les solucions justes, bones, en les persones venen quan s'han escoltat del tot les persones, no quan les hem deixat una mica de banda...
Acollir i acompanyar, és fer camí amb l'altre vers el saber-nos i viure'ns, tothom, del tot acollits i acompanyats pel misteri infinit d'amor alliberador que anomenem Déu.
Veure també la secció: LES RELACIONS HUMANES
