titulo de la web

Parlem de Déu?

Es pot parlar de Déu? Parlem de Déu?

Una aproximació humana a una possible realitat última que ens depassa, inefable i inabastable

Dificultats per parlar de Déu

No és una qüestió que habitualment estigui en boca de la gent del carrer. Aquestes qüestions ja no interessen gaire. En les nostres latituds, enmig d’una societat secularitzada, no és un tema prioritari dins l’agenda dels ambients i d’una mentalitat “progressistes”. I no obstant, paradoxalment l'interès per l'espiritualitat està creixent. Per desgràcia en la societat actual no són molts els individus que (per pròpia iniciativa, des de zero, i sense l'herència històrica o personal d'una fe) es plantegen de manera seriosa i vital la qüestió sobre Déu. Però en l'aventura humana del viure anem caminant cap al misteri d'aquesta realitat última que els creients anomenem «Déu». Qui no ha rebut les idees i les emocions, les imatges i els mots, que donen gruix i contingut al pensament i al sentiment de Déu, o dels déus o del seu equivalent, és ben difícil que individualment, espontàniament, arribi a fer-se ell mateix la gran pregunta: existeix Déu? I si existeix, què és o qui és Déu?. No obstant, com sostenia Kant és una de les poques qüestions fonamentals que tot individuo que cerca una major plenitud de vida hi hauria de reflexionar. Perquè si Déu existeix, com ho confessa la fe cristiana, llavors canvia tot, la nostra existència adquireix tot un altre sentit.

Estudiosos de les religions com Reza ASLAN constaten la profunda necessitat dels humans d'experimentar el diví, es fan ressò de la insistent i imperiosa necessitat que tenim els humans de representar-nos en el nostre interior algú superior a nosaltres com un reflex de nosaltres mateixos, a imatge y semblança nostra (podríem imaginar-nos algun vivent absolutament diferent a com som nosaltres?). Considera que aquesta tendència en totes les cultures de crear una versió divina de nosaltres mateixos és innata: "està programada en el nostre cervell, per això és una característica central de gairebé totes les tradicions religioses". Curiosa tendència innata la nostra! Si per selecció natural darwiniana solament sobreviuen aquelles funcionalitats que resulten positives per a la supervivència, la pregunta que sobresurt espontàniament és: tindrà alguna “misteriosa” funcionalitat adaptativa la pervivència evolutiva d’aquesta tendència?

Déu, però, transcendeix totes les imatges que d'Ell ens fem els humans. Déu no està al nostre abast. Déu està més enllà de l'horitzó últim de tot el que podem saber o conèixer. Entre els científics que no són religiosos d'una manera convencional, molts confessen tenir un sentiment vague que hi ha «alguna cosa» més enllà de la realitat superficial de l'experiència quotidiana, que hi ha algun significat darrere de l'existència. Molts pensen que la nostra existència en aquest univers no pot ser fortuïta, un accident de la història, un sot incidental en el gran drama còsmic. A través dels éssers conscients l'univers ha generat autoconsciència. Això no pot ser un detall trivial, un subproducte menor de forces sense propòsit i sense sentit. Hi ha una veritable raó per la qual nosaltres som aquí.

Déu és una «idea». Una idea creada per l'ésser humà. Un producte de la ment humana. Això és el que almenys opina Reza ASLAN (professor de la Universidad de Califòrnia i investigador de la història de les religions) quan explica per què i com els humans van crear «Déu» a la seva imatge i semblança.

A. Einstein, premi Nobel en 1926, escrivia: «Hi ha dues maneres de viure una vida: la primera és pensar que res és un miracle. La segona és pensar que tot és un miracle. Del que estic segur és que Déu existeix».


Partim d’una consideració antropològica prèvia, no menor: les nostres capacitats perceptives i de comprensió de la realitat no són absolutes, són limitades. Segurament hi ha nivells de la realitat que cauen fora, escapen, a la nostra capacitat perceptiva i de comprensió. Una capacitat la nostra, no ho oblidem, contingent, no absoluta, relativa i limitada (com  així passa semblantment amb la capacitat d’una puça o una formiga, per exemple). Difícilment una puça es pot imaginar com és de meravellós el món, l’univers, l'existència d'éssers pensants i mons virtuals i no en sap res de la societat de la informació o de la teoria de la relativitat o de l'exploració de l’espai. Des del reconeixement d’aquestes limitades capacitats ens podem preguntar: el món és tal com el veiem? El que veiem, el que percebim, és tota la realitat ? Hi ha quelcom més enllà de les nostres percepcions? Existeixen àmbits de la realitat que cauen fora de la nostra capacitat perceptiva? A una ment airejada, oberta, no li es difícil acceptar que hi ha realitats observables, objectivables, sensorialment perceptibles i segurament també realitats intuïbles, no sensorialment observables, objectivables, però que existeixen, realitats que transcendeixen les nostres possibilitats de percepció i coneixement.

Transcendència, pensament i llenguatge: es pot parlar de Déu?

Segurament no hi ha pensament sense paraules. El llenguatge és la base per a l’organització del pensament. Pensem utilitzant paraules i frases. Molts són els que creuen que sense paraules no es pot pensar. El llenguatge és, doncs, el punt de trobada, el pont, entre l’activitat mental i la realitat. Això fa que el llenguatge sigui la gran oportunitat per classificar i ordenar  mentalment el món. En parlar, els humans quedem sotmesos a una espècie de miratge: creiem que, quan parlem, dominem/controlem la realitat. Qui designa o descriu una realitat pot arribar a pensar que en parlar-ne, controles el significat d’aquella realitat i que en cert sentit la domines. A través de formulacions lingüístiques creiem dominar i controlar la realitat.

Hi ha realitats que són més fàcilment descriptibles, designables o definibles amb el llenguatge, i n’hi ha d’altres que semblen impossibles de definir. Hi ha realitats que tenen referents físics, d’altres són intangibles. L’elaboració mental del que anomenem realitat transcendent només es pot fer des del llenguatge. Voler parlar del «transcendent», d’allò que ens transcendeix, o d’això que amb una paraula anomenem «Déu» no és fàcil. Hi ha qui opina que «d’allò de què no es pot dir res amb claredat, només se’n pot guardar silenci». Millor no parlar-ne massa, almenys categòricament. De l’estretor i la limitació del coneixement humà es dedueix tant la gran precaució que cal mantenir en formular afirmacions sobre «Déu», com la necessària disponibilitat a un coneixement obert a una realitat més àmplia, segurament inabastable, per la limitada i estreta capacitat de coneixement pròpia de la nostra espècie. És des d' aquesta obertura respectuosa a una realitat més àmplia que podem parlar de transcendència.

Davant les dificultats reals de parlar del «transcendent», què fer, quina actitud adoptar? En aquesta situació són possibles tres hipòtesis. 1. Abstenir-se d’avançar i plegar. 2. Avançar de qualsevol manera i sense fer cas dels advertiments. És el drama dels fonamentalismes en què es fan afirmacions categòriques des de la suficiència, i ignorant tot el que no coincideixi amb la veritat que ells defensen. Una variant d’aquesta hipòtesi són les interpretacions tutelades en les quals s’admet la interpretació, però només la que dóna l’autoritat. 3. Avançar amb precaució, és a dir, recorrent amb gran atenció a tots els aspectes que ens poden advertir de les dificultats de l’avenç i les formes d’accedir al territori en qüestió a explorar.

Les realitats més elevades no són fàcilment accessibles al llenguatge. Els territoris més inassequibles al llenguatge són els més excelsos, com poden ser l’ètica, l’estètica i la religió. Per parlar d’aquestes realitats, el llenguatge ha de recórrer al mite, la simbologia o la metàfora, cosa que evidencia una certa inaccessibilitat a l’objecte i en aquests casos el llenguatge juga el paper no de controlador o dominador de la realitat sinó simplement com a suggeridor o indicador d’una possible realitat no evident. Cal tenir present que en les religions «revelades» s’intenta obviar el problema considerant que en elles és «Déu mateix qui parla». Però en realitat no hi ha cap llenguatge directament atribuïble a un Déu que parli.

No és fàcil parlar de Déu. Les formes en què els humans hem parlat o definit «Déu»  són formes culturals, productes propis de la cosmovisió de cada època y de cada cultura. Algunes cultures no s'atreveixen a nombrar-lo directament, sinó amb circumloquis, ni a representar-lo amb imatges. Avui no podem continuar parlant de Déu com abans. Per poc que hom badi o es deixi portar per pretensions de domini, cert llenguatge religiós actualment pot arribar a esdevenir banal i irrisori. La religiositat autèntica és una forma de vida que es troba més enllà de tot llenguatge que pretengui expressar, delimitar i controlar aquesta realitat que anomenem «Déu». Alguns dels representants més fiables de les diverses tradicions religioses han manifestat la necessitat de precaució si no de silenci en parlar de Déu.

Però ¿existeix Déu? ¿Qui és o què és «Déu»?

«Déu» és una realitat real, vivent o una simple idea, un mer constructe cultural creat per la ment humana? La majoria de religions tenen com a eix central la «creença» en aquesta realitat transcendent que anomenem «Déu». Aquesta creença és una construcció mental i cultural extraordinàriament complexa i densa, atès que pretén designar una realitat transcendent i, per principi, inefable. Avui no podem pensar Déu «com abans», però podem seguir pensant-lo si entenem d’una altra manera què és pensar i qui és Déu. Hi ha qui afirma que «Déu» és una idea... Una idea creada per l'ésser humà. Un producte de la ment humana. Això és el que pensa, per exemple, Reza ASLAN (estudiós de les religions) quan explica per què i com els humans van crear Déu a la seva imatge i semblança. Aquest estudiós ha investigat com es va construir i gestar històricament aquesta creença. Altres veuen Déu com una realitat evident, que es manifesta en tot el que existeix, com a font de tot el que és: Aquell que infon vida a totes les coses, tant les visibles com les invisibles... Aquell en qui som, existim i serem.

Y si realment existeix... ben concretament, ¿qui és o què és Déu? «Déu» és una paraula del repertori central de la humanitat. Designa una realitat que per definició és inobservable. «Déu» és el nom que donem a una realitat transcendent que ens depassa. Una realitat totalment transcendent respecte a les realitats que poden ser objecte de percepció i observació sensorial. Les grans tradicions espirituals o bé eludeixen parlar d’aquesta realitat o bé la declaren una realitat amagada, fugissera, evanescent... Hi ha sectors de pensament que consideren que no es pot afirmar res del que la paraula pretén representar. Les reflexions més fiables en tots els àmbits culturals d’aquesta realitat en parlen amb precaució i discreció, com de quelcom tan central i misteriós que resulta inefable, inabastable. Qui la intenta definir, concretar o domesticar queda desautoritzat. Només cercles religiosos sectaris s’atreveixen a mostrar-ne categòricament característiques definitòries.

No tenim cap recurs satisfactori per definir o designar Déu. Cada una de les grans tradicions religioses han construït una imatge d’això que anomenem “Déu”. Cada una d’elles té la seva imatge de Déu. Les imatges que col·lectiva o individualment ens hem fet de Déu són molt variades. L’estudi de la gènesi històrica de la idea o imatge de Déu explica com en els humans aquesta idea es desplega com a simbolització més o menys reeixida des dels desitjos centrals de la persona a la recerca del transcendent de la vida (potser és allò que expressava San Agustí en Les Confessions: «Ens vas fer per a Tu i el nostre cor està inquiet fins que descansi en tu»).

Algunes interpretacions clàssiques/tradicionals de la idea de Déu. Algunes d’aquestes idees, imatges o interpretacions que en occident ens hem fet de Déu provenen d’antigues cosmovisions dins les quals es va gestar la nostra tradició cristiana de la qual som hereus. El nivell més senzill en el qual s’imposa la interpretació del llenguatge religiós fa referència a les expressions que impliquen preconcepcions de tipus cosmològic, cultural, social, etc., pròpies de situacions històriques concretes i que, en evolucionar la cultura, canvien de sentit i resten sense vigència. Citem alguns exemples. Per exemple dins la tradició bíblica l’Antic Testament atribueix a Déu en moltes ocasions reaccions antropomòrfiques que avui ens resulten inacceptables. Les representacions antigues del cosmos atribueixen a Déu funcions cosmològiques que avui coneixem perfectament. Els profetes, els sacerdots, els mestres de la Llei parlaven molt de Déu, però cap d’ells havia vist el seu rostre. En l’actualitat encara hi ha opcions o opinions religioses que avui no compartim en absolut, com per exemple les que al·ludeixen a una propera fi del món, o les que amb tota naturalitat parlen de visions o revelacions externes que avui entenem com a fenòmens mentals estrictes (anunciacions, etc.).

Dins la tradició neotestamentària l’evangelista Joan afirma, per exemple, que «A Déu ningú no l'ha vist mai». Només Jesús, «el Fill de Déu, que està en el si del Pare, és qui l'ha donat a conèixer». Això va ser el que van creure els seus seguidors. Segons ells només Jesús ens ha mostrat com és Déu, qui és Déu. Només ell és la font per apropar-nos al Misteri. Quantes idees raquítiques i poc humanes de Déu hem de desaprendre per deixar-nos atreure i seduir per aquest Déu que se'ns revela en Jesús! El mateix passa avui entre nosaltres: a l'Església es parla molt de Déu, però directament ningú no l’ha vist.

Una aproximació a aquesta realitat última que anomenem «Déu»

Què és allò al que els creients ens referim quan diem «Déu»? Avui, ben entrats ja al segle XXI, en aquest procés de transformació cultural i de profunda metamorfosi religiosa que estem vivint, en la nova imatge de la realitat i de l'ésser humà dins d'ella que les diverses ciències ens ofereixen, no podem seguir parlant de Déu amb imatges i llenguatges que pertanyen a cosmovisions anacròniques, a paradigmes obsolets. Tota imatge que la ment humana es pugui fer d’Ell segurament quedarà desbordada per aquesta realitat última que en la nostra cultura hem convingut en anomenar «Déu». Per això les figures més insignes de l’espiritualitat han defugit precisar massa la seva imatge concreta.

Al llarg de la història algunes de les ments més preclares a «Déu» s’hi han referit com el tot de l’existència, però que no és cap peça del món observable; com a dinàmica central de l’esser, com a referència central de les relacions amoroses humanes, com a origen de tot el que és, però situat abans de qualsevol inici temporal del cosmos; com a consumació de tot el que existeix. De Déu gairebé tothom en parla atribuint-li beneficis, amenaces, meravelles, càstigs, sorpreses, manifestacions, normes, missatges... Al final queda clar que la peça fonamental de tot l’edifici religiós, la clau de volta que ho podia justificar tot, és només com una buidor plena, una paraula silenciosa, un consol absent, quelcom que ja s’ha obtingut i que encara és una simple promesa, una presència invisible, una essència central que no sembla necessària, una incandescència evanescent...  La convicció que existeix però ha generat dinàmiques de la més alta qualitat, alhora que també ha produït conductes i projectes lamentablement terrorífics (p.e. la inquisició, guerres de religió, fonamentalismes, etc.) que més ens valdria oblidar per no tornar-los a repetir.

Elaboració pròpia a partir de materials diversos

Veure també la secció: LA REALITAT ÚLTIMA


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...