La dimensió religiosa de la naturalesa humana

La naturalesa religiosa de la humanitat

La gènesis de la genuïna experiència religiosa humana

Quan es parla de «religió» hom pot trobar-se amb expressions del gran públic com les següents: les religions són el càncer de la humanitat. / “La religió es l’opi del poble” Karl Marx. No falla es una realitat. / Les religions són el pitjor. Només fan mal i més mal, des de sempre. / Som al segle XXI i encara parlem de religions, ¡que febles que som!, etc. En els últims segles, sobretot a partir de la il·lustració, a occident s’ha portat a terme una profunda revisió crítica de la funció social de poder, autoritat i  sotmetiment que se li ha fet jugar a la religió com a mecanisme de dominació, tant per part del poder civil com del mateix poder eclesiàstic. Com a conseqüència d’una deficient concepció i transmissió de la «religió» feta per la mateixa institució eclesiàstica, el que avui el gran públic entén per «religió» està massa lligat a formes religioses històriques dels últims segles i molt lluny del seu sentit originari i la seva més pregona concepció en les més grans i genuïnes tradicions religioses.

Per això, doncs, hauríem de fer un esforç i procurar parlar amb més propietat sobre la qüestió, no confonent el contingut amb la forma. No barrejar el que és la «religió» en singular ( com a expressió de la més profunda experiència humana de transcendència)  amb «les religions» és a dir, les formes culturals concretes amb què aquella s’ha vehiculat i utilitzat històricament ( cristianisme, budisme, islamisme catolicisme, esglésies, clergats...). No confondre els processos i continguts essencials d’aquesta genuïna i singular experiència humana que anomenem «experiència religiosa» amb les formes culturals i històriques amb què es vehiculen aquestes experiències (les «religions» en sentit institucional,  com artefactes culturals humans creats per vehicular i canalitzar  la genuïna experiència humana religiosa...). Una cosa és la «religió»  i un altra són les «religions» enteses com a constructes culturals i històrics, construccions institucionals, mentals, doctrinals, rituals, administratives, etc. que intenten donar vertebració social a les experiències humanes de transcendència. L'ésser humà per naturalesa és un ésser «religiós», estigui o no afiliat a qualsevol organització religiosa. «Religió» és la dimensió humana que comunica (relliga) l'ésser humà amb la Realitat última, el transcendent, amb el Misteri, en sigui conscient o no d'això. La «dimensió espiritual o religiosa» constitueix una part inseparable de la naturalesa humana. La «religió» (en singular) és l'obertura al Misteri. La religió sorgeix com a resposta a l'anhel humà de l'absolut, és el cultiu de la sensibilitat cap a la profunditat del Misteri. És el cultiu de la confiança esperançada en un horitzó últim positiu de la Realitat. Les «religions» són construccions humanes que busquen "canalitzar" aquest anhel.

Els ésser humans com hem vist (veure aquí) tenim la capacitat de transcendir. En tots els temps i indrets hem sentit i vivenciat l’existència d’un possible àmbit de la realitat, més enllà de l’àmbit mundà, que ens depassa. El «fet religiós» està present en totes les cultures i té un sentit per a la vida de molts éssers humans i els permet expressar el sentit i el valor últim de la seva existència. L’experiència «religiosa» està constituïda per un conjunt de sentiments, vivències, emocions, eixamplament de la consciència..  per mitjà dels quals l’ésser humà s’esforça per comunicar, re-lligar, unir aquests grans àmbits de la realitat. La «religió» expressa la relació entre aquests dos àmbits de la realitat: el que, solament a efectes pedagògics, conceptuals i metodològics, podríem anomenar àmbit del «misteri», del «sagrat» i l’àmbit del «profà». Com ha sorgit, com s’ha gestat evolutivament aquesta «dimensió religiosa» tan singularment lligada a l’ésser humà?

Les raons de la presència del «fet religiós» en la naturalesa humana. La «religió», aquest anhel d’obrir-se al Misteri, a l’Absolut és un fet cultural universal, un fenomen present pràcticament en la totalitat de les cultures humanes i arrelat profundament en la psique de la majoria dels éssers humans. La dimensió  «religiosa»  forma part de la naturalesa humana. És lògic preguntar-nos, doncs, per les raons d’aquesta presència insistent del «fet religiós» com a component inseparable de la naturalesa humana, per la naturalesa religiosa de la humanitat.

La «religió» és reflex de la més profunda experiència humana de transcendència. Encara que aquesta a l’hora de encarnar-se en els diversos grups humans pot prendre cultural i històricament distintes formes: hi ha formes de «religió ben constituïda» ( tradicions religioses de qualitat, quan no deriven cap a una credulitat fàcil, la superficialitat o la màgia) y formes de «religió degrada» més preocupades per aspectes culturals, per les formes externes, que pel nucli essencial de l’experiència religiosa en sí mateixa. De la «religió o de l’experiència religiosa ben constituïda» poden brollar diverses experiències qualitativament qualificades humanament com la interioritat, l’espiritualitat, les religions, la religiositat, la meditació, el misticisme ...

En aquest article i seguint les interessants perspectives i reflexions d’el doctor en biologia R. M. NOGUÉS, en la seva obra Déus, creences i neurones, fem una síntesi d’algunes de les suggestives idees exposades per l’autor en aquesta obra, amb la finalitat de contribuir a l’aclariment de la qüestió i a l’aprofundiment en el tema.

El «fet religiós»

La naturalesa humana es constitueix al llarg d’un perllongat procés en el decurs del qual ens anem constituint fins a arribar a ser el que ara som els humans. Es tracta d’una aventura molt complexa, biològica, mental i cultural, de la qual la dimensió «espiritual o religiosa»  és una peça central.

La dimensió «espiritual/religiosa» sembla ser inherent a la mateixa naturalesa humana. La dimensió «espiritual o religiosa» constitueix una resposta a les més profundes aspiracions i inquietuds de «l’ànima» humana, de «l’esperit» humà. El «fet religiós» constitueix una dimensió antropològica i evolutivament rellevant. La «religió» i la «religiositat» constitueixen un aspecte central de la cultura de tots els pobles.

L’experiència religiosa no és solament un fet cultural universal, sinó que també és una experiència perfectament consistent en el món neurobiològic i mental. «La predisposició cap a les creences religioses és la força més complexa i més poderosa de l’esperit humà, i amb tota probabilitat constitueix una part inseparable de la naturalesa humana.» (E. O. Wilson). «Les tendències religioses d’un home, afirma William James, han de ser com a mínim tan interessants com qualsevol dels altres fets que pertanyen a la seva constitució mental». «Que els fets a analitzar siguin morals o físics, no té importància. Sempre tenen les seves causes. Hi ha causes per a l’ambició, per al valor, per a la veracitat, tal com n’hi ha per a la digestió, per al moviment muscular, i per a la calor animal. També la universalitat del «fet religiós» deu tenir la seva causa. Un dels punts d’interès de la naturalesa religiosa de la humanitat és aprofundir en com s’ha anat conformant aquesta dimensió en la nostra espècie, quina és  la seva gènesi. ¿Hi ha bases neurobiològiques que constitueixen la infraestructura de l’experiència religiosa?

La seva gènesi: quan va aparèixer i amb quina finalitat

Els humans reflexionen, s’interroguen, es pregunten, cerquen el sentit de la realitat... El món en què vivim manifesta una gran complexitat i sovint aspectes caòtics, i les persones i les cultures observen el món a partir de la pretensió i la necessitat de posar-hi ordre i sentit. Els humans necessitem trobar sentit a la realitat: relacionant, ordenat, estructurant, adjudicant significat a les coses...

En l’antropologia actual hi ha un cert consens a afirmar que l’aparició de la religió, molt propera a l’art i al simbolisme, és en general un fenomen continu que apareix consistentment en el paleolític superior. Els primers signes de restes de pensament i producció simbòlica se situen en èpoques que correspondrien a un horitzó d’uns 135.000 anys. L’art i algunes formes d’enterrament són els primers testimonis de la creença en dimensions transcendents i en algunes formes de supervivència. Aquests processos apareixen en un moment i com a conseqüència d’una mena de Big Bang cultural en el qual es connecten tots els sistemes de coneixement i es configuren mapes transversals que propicien un canvi d'estat en la ment humana, donant pas a visions i interpretacions globals de l’existència.

La «religió» com a dimensió pròpia de la naturalesa humana pretén donar una interpretació global de la realitat. La seva funció fonamental és la d’acompanyar la persistent capacitat d’interrogació de l’esperit humà i respondre a la necessitat de cerca de sentit que manifestem els humans. D’aquesta singular peculiaritat mental humana es dedueix la capacitat d’interrogar-se sobre el sentit de l’existència i sobre l’origen o la destinació de la realitat. Aquests plantejaments són possibles gràcies a la capacitat de transcendir que tenim els humans. Però en què consisteix aquesta  «capacitat de transcendir»?

La capacitat de transcendir

Els humans ens trobem ancorats inevitablement en allò contingent ... però impel·lits constitutivament cap al transcendent, cap a l’absolut. «Transcendir» significa anar més enllà... Els humans exhibim unes funcions i objectius que semblen superar de molt les necessitats de supervivència. «Transcendir» vol dir treure el cap a la finestra del més enllà de qualsevol cosa i, en concret, més enllà de les necessitats estrictes de supervivència. La «transcendència» és la capacitat específicament humana d’anar més enllà de les estrictes necessitats de supervivència. És la capacitat d’anar molt més enllà del que serien els estereotips de supervivència —alimentació, defensa, sexe i reproducció. L’espècie humana practica una sèrie d’activitats de luxe: cercar la bellesa, preocupar-nos per una ètica utòpica, organitzar activitats esplendoroses de lleure i joc, i desplegar activitats simbòliques aparentment inútils, que creen una nova realitat per damunt de les realitats observables. «Transcendir» és una experiència que depassa de molt els estereotips gravats en el disc dur d’un cervell simplement orientat a sobreviure. Només els humans manifesten repetidament i constantment aquesta passió per eixir dels límits del món mental animal i vessar cap a un món mental obert al transcendent. L’experiència religiosa és una manifestació d’aquesta capacitat de transcendir. Tant la religió com l’espiritualitat, si són realment serioses, són una invitació a superar l’egocentrisme per obrir-se a l’alteritat. La maduresa humana i l’alliberament humà són el criteri més fiable del grau d’autenticitat de l’experiència religiosa. La transcendència es converteix així en l’estructura clau de la maduració humana i del procés alliberador (finalitats de tota experiència religiosa i de tota religió ben constituïdes).

Des d’una perspectiva evolutiva, aquesta dimensió transcendent present en la naturalesa humana és en cert sentit evolutivament supèrflua pel que respecta a balanços energètics o equilibris biològics, però constitueix un estatut mental que pot ser essencial en la supervivència d’una espècie tan extremadament singular com la humana. Les creences són construccions mentals necessàries per a l’equilibri psíquic de les persones i l’equilibri col·lectiu dels pobles. Els membres de la nostra espècie «només es converteixen en homes quan realitzen aquestes accions [contemplació, lírica, cants, danses i rituals en general] no exigides per les circumstàncies i actuen a partir d’un superàvit de preguntes i experiències de sentit. La religió és evolutivament superficial i, al mateix temps, per això mateix, profundament humana.»

Perspectiva antropològica i evolucionista

Des d’una perspectiva antropològica evolutiva, la «religió» ha estat un element central en el continuum de l’evolució de la vida humana. Des d’aquesta perspectiva es tendeix a considerar la «religió»  com un concomitant del procés d’hominització, i en molts casos com un dels elements de cohesió d’aquest procés, interpretant el fet religiós com una adaptació positiva seleccionada pel procés evolutiu darwinista. Per a molts biòlegs la «religió» és un fet que respon a un registre biològic neural seleccionat darwinianament. I es postula l’existència d’un eventual “programa” neural orientat a la transcendència, i per tant a la possibilitat de «l’experiència religiosa», com a conseqüència d’una autèntica selecció darwiniana. Vegem-ho amb una mica més de detall.

Des de la psicologia evolutiva es considera que cada forma i cada estructura biològica aniria configurant-se d’acord amb l’èxit que aquesta configuració li per­meti obtenir en relació amb l’ambient que explota. Això es considera que constitueix una adaptació positiva. La direcció global de la vida és una suma de processos diversos, però la teoria evolutiva afirma que en conjunt els processos generals responen a una adaptació positiva, i per aquest motiu es mantenen. Això és especialment cert en els casos en els quals el procés permet guanyar graus de llibertat. En el cas de les conductes humanes, la psicologia evolucionista aplica el mateix discerniment. Les conductes faciliten graus de llibertat, i en la mesura que això és positiu permeten als seus protagonistes tenir l’èxit reproductor i ecològic que ajuda a fixar aquelles estructures neuronals que sostenen les conductes corresponents. La psicologia evolucionista arriba, doncs, a la conclusió que una conducta sòlidament establerta ho és com a conseqüència que aquesta conducta aporta als seus protagonistes una possibilitat d’èxit evolutiu, és a dir, una adaptació positiva.

Molts científics relacionats amb l’antropologia evolutiva reconeixen avui que la «religió»  com a fenomen associat a l’evolució humana cal valorar-la com el resultat d’una adaptació mental i comportamental positiva que ha permès als humans una situació de progrés evolutiu en el procés d’hominització. L’explicació concreta de l’avantatge evolutiu positiu és variada, però estaria bàsicament relacionada amb la capacitat de simbolització i de comprensió global que una ment conscient necessita per sobreviure en un món complex i ambigu al qual els humans intenten posar ordre de comprensió i, si es pot, de correcció material.

Interpretacions diverses del fet religiós

Entre els antropòlegs que interpreten el «fet religiós» des de la psicologia evolucionista hi ha postures diverses. Hi ha autors que analitzen la religiositat com a valor adaptatiu, però partint de la base —ideològica— que la religió és una il·lusió. Altres autors es mouen més des d’un agnosticisme metodològic que no intenta valorar l’estatut últim de la religiositat, és a dir, no parteix de la declaració de la religió com a il·lusió, sinó que s’abstenen a l’hora d’emetre una valoració última dels referents religiosos. Molts es mouen en aquesta actitud última. Edward O. Wilson, per exemple, pare de la sociobiologia, considera que la religió, juntament amb la ciència, «són les dues forces més poderoses del món». Creu que la religió reforça les conviccions més fondes de les persones. Considera la religió una sòlida construcció evolutiva dins de l’organisme social, insistint en la gran utilitat social de les creences.

El fet que l’antropologia evolutiva hagi acabat acceptant sense apriorismes la importància del fet religiós en l’aventura humana fa que resulti més normal avui fer-se preguntes sobre el substracte neural que sosté tota religió, atès —com és evident— que les religions són productes humans independentment de l’estatut que es reconegui a la divinitat, la qual —si existeix, i per definició— no és un producte humà.

La base neural de la religió: existeix un programa neural per transcendir?

E. O. Wilson afirma: «La predisposició cap a les creences religioses és la força més complexa i més poderosa de l’esperit humà, i amb tota probabilitat constitueix una part inseparable de la naturalesa humana.» Aquesta afirmació és compartida per molts biòlegs. A. Hardy considera que la religió és la religió és un fet que respon a un registre biològic —neural, per descomptat— seleccionat darwinistament i que és tan natural com el sexe. I s’arriba a preguntar, amb respecte, si les relacions peculiars que s’estableixen entre els humans i els déus no admetrien alguna forma de comparació amb les relacions emocionals de dependència que els animals domesticats estableixen amb els seus amos.

Acabem aquesta presentació sintètica de la gènesi i funció del  «fet religiós» amb algunes de les consideracions de l’autor. Com a comentari crític l’autor considera que molts científics antropòlegs evolucionistes que intenten explicar la religió, en fan sovint una valoració positiva, però manifesten una descomunal ignorància del que és la religió presa seriosament, i es limiten a interpretar fenòmens col·laterals i anecdòtics com ara creences màgiques, rituals de segon ordre i explicacions per a ignorants, que en el cas nord-americà són sovint elements religiosos lligats a grups sectaris i simplistes sense cap qualificació cultural. Però la «religió», afirma no és això, o almenys no és només això, i això no n’és la part més noble. Equivaldria a interpretar la ciència a partir de la màgia o l’ astrologia. La religió ha de ser estudiada des del seu propi camp, i parlar de religió sense saber-ne és simplement parlar matusserament. Equivaldria a parlar de medicina o de física sense entendre-hi, fenomen relativament freqüent en aquest i en molts altres camps de la vida.

Com a resultat de «l’experiència religiosa» quan aquesta és de qualitat la ment humana pot accedir a estats mentals privilegiats que constitueixen el gran benefici de la religió i un element notable d’equilibri i sanitat. Aquests estats mentals són universalment reconeguts com a saludables i beneficiosos i es consideren una conseqüència positiva clara del bon ús de la «religió».

Elaboració a partir de NOGUÉS, R. M. : Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió.

Veure també la secció: LA DIMENSIÓ TRASCENDENT