El sofriment en la societat del benestar (II)
La indiferència enfront del sofriment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les societats contemporànies benestants.
El sofriment no tan sols és el gran mestre de la vida sinó també el mestre de la consciència dels valors
Només madura, des del punt de vista personal i espiritual, aquell subjecte que s’ha enfrontat, en solitud, a la fredor del patiment.
L'ésser humà de totes les èpoques, cultures i religions s'enfronta permanentment amb la qüestió del patiment i amb el drama del dolor propi. L'home contemporani sent al·lèrgia a tota forma de patiment. I tanmateix, som éssers vulnerables, fràgils i patim. Per a Etty Hillesum, tot un exemple de com afrontar el sofriment, la vida es percep com un llarg camí de patiment on l'home ha d'aprendre a no ser ni amo del seu dolor, ni fugitiu d'ell, ni el seu esclau, sinó el seu redemptor.
Reflexió de Cap d’Any 2023. Davant el dolor dels altres. Reflexió realitzada per l'entitat Cristianisme i Justícia
La indiferència enfront del sofriment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les societats contemporànies benestants. Mirar cap a un altre costat; anestesiar-se a base de consum compulsiu d’experiències, d’objectes, de sèries de Netflix; passar sense mirar ni aturar-se… Aquesta actitud és el revers d’un sistema que precaritza i accelera les nostres vides. No hi ha temps ni espai per a la interrupció, per aturar-nos i ajupir-nos a acompanyar i alleujar el sofriment aliè, o per posar-nos dempeus i alçar la veu contra les causes que el provoquen. Com reaccionem davant el dolor dels altres?, què ens ancora a la inacció?, en què ens fixem o no parem esment?, a quins clams responem?, quin és l’imperatiu humà que no estem escoltant?
Seria un error pensar que aquesta indiferència és solament fruit d’una irresponsabilitat individual, com si de sobte haguéssim oblidat la nostra condició d’éssers humans i ens haguéssim posat a mirar a un altre costat per decisió pròpia. La indiferència forma part de l’estratègia mateixa d’un sistema que ens embolcalla subtilment, que ens satura els sentits, que ens va embenant els ulls, que ens fa dubtar dels fets mateixos. La situació que estem vivint a Palestina n’és un bon exemple. L’evidència de l’horror de l’atac terrorista de Hamàs assassinant famílies senceres i l’evidència de l’horror dels bombardejos indiscriminats de l’exèrcit israelià sobre població civil ha quedat amagada rere una xarxa d’opinions i informacions que han posat entre nosaltres i els fets centenars de pantalles en forma d’arguments geopolítics.
«El discurs “del que és evident” troba en la indignació la seva expressió més adequada. Davant el sofriment de les víctimes l’asèpsia del llenguatge políticament correcte no té lloc, cal cridar contra la perversió d’un sistema assassí». I el que és evident, en aquest cas, és la mort de milers de civils innocents sota les bombes d’un exèrcit que en nom d’una suposada legítima defensa actua contra el dret internacional humanitari.
Transcendir la indiferència. La interpretació i l’anàlisi de la realitat i de les desigualtats i violències que s’hi generen resulta fonamental per comprendre i comprometre’s, sens dubte. Però la transformació del reconeixement en acció és encara més crucial per a una implicació efectiva enfront del sofriment dels altres. Fer-nos càrrec de la realitat, del seu pes i encarregar-nos-en. És cert que en una societat complexa com la nostra hem de tenir mecanismes institucionals de protecció, hem de disposar d’institucions cuidadores, persones que s’hi dediquin específicament… però amb això no n’hi ha prou. Totes i tots ens hem de sentir implicats en la cura del proïsme, perquè difícilment hi ha res més important en aquesta vida.
Transcendir la indiferència i prestar veritable atenció implica conversió, una desconstrucció profunda de l’individualisme interioritzat que ens han inoculat des de la Il·lustració als nostres dies, amb més força si és possible els últims cinquanta anys d'un neoliberalisme ferotge que ens converteix en éssers erràtics, amb la mirada perduda…, una massa deshumanitzada i deshumanitzant, una massa que no interromp la seva inèrcia per entrar en contacte i deixar-se afectar i commoure pel dolor i els malestars aliens. En aquesta anestèsia col·lectiva ens estem jugant la nostra pròpia humanitat. És urgent per a la recuperació d’una societat més compassiva i compromesa amb el bé comú, amb la pau i amb els drets humans més bàsics, que deixem la impassibilitat en què ens hem instal·lat.
Sense enfrontar-nos a aquesta mena de qüestions el que fem és desvincular-nos, banalitzar el mal, com ja va dir Hannah Arendt, cauteritzar la incomoditat que ens provoquen les imatges de bebès assassinats pel terrorisme d’Estat, mirar el que hi ha al televisor com si es tractés d’una ficció intranscendent, posar-nos l’impermeable perquè el dolor ens rellisqui i menjar-nos un altre tros de torró.
Per llegir el document complet: https://blog.cristianismeijusticia.net/ca/2023/12/28/reflexio-de-cap-dany-davant-el-dolor-dels-altres-aturem-ho-tot
Sofriment i simpatia
A través del sofriment ens sentim solidaris i units fraternalment amb els altres homes. El patiment ens agermana, ens reuneix a tots davant d’un mateix misteri que ens transcendeix. Qui comparteix el patiment de l’altre entra en comunió profunda amb l’alter ego, amb allò més profund i més misteriós de l’altre. La comunió mitjançant el sofriment és més sòlida, més pura i més profunda que qualsevol altre tipus d’unió humana.
El sofriment uneix les persones radicalment. Vincula els homes a través del sentiment de compassió. El poder, el plaer, el desfici pels béns materials i, fins i tot, la cultura, separen els homes i els aïllen els uns dels altres. El sofriment enruna les fronteres, enfonsa les muralles que separen les persones. El patiment és, doncs, mestre de la vida i de la veritable comunicació interpersonal.
D. Hume explica aquesta confraternització dels homes en el sofriment mitjançant el seu conegut principi de simpatia. L’home no està sol en el món, sinó que viu i creix en societat. Aquest caràcter social és plenament i intrínsecament humà. L’home és, per definició, un ésser comunicatiu i difusiu.
L’altre no és aliè a la meva persona, sinó que és del tot rellevant per al meu desenvolupament humà. Jo soc-amb-els-altres i per-als-altres. Entre l’altre i jo s’estableix una profunda interacció propiciada pel principi de simpatia. Segons aquest principi de D. Hume, entre els homes s’estableix una comunicació de vida i de sentiments de manera natural i espontània. Ens alegrem amb l’alegria de l’altre i ens entristim davant el seu sofriment.
La compassió és una virtut que es desprèn del principi de simpatia i consisteix en inquietar-se per la desgràcia aliena. No hi ha cap sensació que es visqui amb tanta intensitat com el sofriment. El filòsof Protàgoras ho expressa amb aquella frase tan concisa: «Res humà no m’és aliè.»
El sofriment i l’amor
La realitat quotidiana dels homes i les dones, la vida laboral, social, econòmica, espiritual i íntima de les persones està esquitxada de dolor i de sofriment. Qui estima de veritat, pateix. El patiment és intrínsec al fet d’estimar. Un amor sense patiment no és amor. La mare estima el seu fill i vol el seu bé, l’espòs estima la seva muller i desitja el seu bé. En aquest desig de bé hi ha empeltat el sofriment.
L’acte d’amor comporta sofriment. A través del dolor ens adonem que estimem de veritat i que les relacions humanes no són simples lligams estereotipats i automatitzats, sinó que estan farcits d’humanitat i de sentit.
En un fragment de la seva obra, escriu F. Kafka: «Moisès no va entrar a Canaan perquè la seva vida era massa curta, sinó perquè era una vida humana». Canaan representa el paradís, la utopia de la religió judeocristiana. Moisès es quedà a les portes de la terra promesa. Aquest gest posa de manifest que la vida humana no és una vida d’harmonia i tranquil·litat, sinó de lluita i de sofriment. El paradís no és el topos humà sinó el topos diví. L’home hi tendeix des que neix, però no aconsegueix trepitjar-lo durant la seva vida efímera.
El sofriment entra de ple en el joc. Aleshores, la vida deixa de ser quelcom divertit i esdevé tragèdia, esdevé seriositat. A través del dolor, descobrim el rostre seriós i enigmàtic de la vida. No tot està controlat en aquest espai vital. Hi ha la casella del patiment, que transforma el joc en tragèdia, la ficció en realitat. Aleshores descobrim els límits de la condició humana, la seva natura contingent i efímera. Ens adonem que som extremadament febles i petits. El reconeixement d’aquesta petitesa, però, ens fa grans i nobles.
Només l’home és conscient dels seus límits i de la seva menudesa. Així ho expressa Pascal en els seus Pensaments: «La grandesa de l’home és gran perquè es reconeix miserable. Un arbre no es reconeix miserable. Ser miserable és, doncs, reconèixer que hom és miserable; però és ser gran conèixer que hom és miserable». L’home és miserable, però és ben gran, perquè ho coneix.
El sofriment i la maduresa humana
L’aprenentatge de la vida implica irremissiblement sang, suor i llàgrimes. Dissimular aquest aspecte de la vida és enfosquir la mateixa realitat del viure. Certes pedagogies actuals amaguen el rostre cruel de l’existència i forgen un món fictici de nines i ninots. La maduresa de l’home no passa pel joc divertit, per la metàfora lúdica, sinó pel contacte dur i hostil amb la realitat del sofriment.
Només madura, des del punt de vista personal i espiritual, aquell subjecte que s’ha enfrontat, en solitud, a la fredor del patiment.
És estrany que en un temps com el nostre, pluralista i atrevit, en què tots els temes són qüestionables i el debat consensuat està a l’ordre del dia, la cultura del dolor hagi quedat tan postergada. És paradoxal perquè el sofriment ocupa tots els àmbits i nivells de la vida humana. És curiós que avui, ateses les circumstàncies que ens ha tocat de viure, no es parli del patiment. No volem dir, amb això, que actualment hi hagi més sofriment que temps enrere. Intentar calibrar el grau de dolor d’una determinada època resulta una tasca gairebé grotesca.
És cert que hi ha moments històrics particularment dramàtics en els quals el sofriment es manifesta a flor de pell: la guerra, les pestes, les catàstrofes i cataclismes geològics, la pobresa espiritual i material... Però també en els moments considerats favorables, des del punt de vista cultural, social, econòmic i polític; en aquests moments d’estabilitat nacional, també hi ha sofriment i dolor, encara que no tingui les dimensions expressives que té en temps de guerra i d’inestabilitat econòmica.
L’annus mirabilis no és aliè al sofriment humà. El sofriment —sobretot el sofriment televisat— s’expressa, es manifesta. Aquest és un fet incontrovertible. I no obstant això, el sofriment continua essent una qüestió tabú dins de la nostra societat de consum. I és un tabú malgrat la difusió i projecció comunicativa que se’n fa. La banalització del sofriment televisat és un símptoma més de la pobresa moral de la cultura light dels mitjans de comunicació social.
F. TORRALBA: El sofriment, un tema tabú?, Ed. Claret
Font: Fulls dominicals
