titulo de la web

Poemari de Mar Galceran (IV)

Contemplant la vida...

Mar Galceran Peiró. La vida feta contemplació i la contemplació feta vida. Sí, hi ha fars que il·luminen, que discretament ens orienten en el nostre caminar de cada dia... És l'ànima qui parla, qui s’expressa, qui comunica el bo i millor de si mateixa, del seu jo més personal i íntim... La seva obra és expressió de la força viva que l'anima, de l’impuls d'una Presència que l'habita, viscuda, experimentada interiorment i feta vida, que l'esperona a sortir a l'encontre de l'altre, a alleugerir la ferida, a acompanyar la fragilitat, a estar al costat del més vulnerable, els més necessitats... Es tracta d'una presència que t'acompanya, que et guia, que t'aguanta en els moments més difícils. No és una presència que fa desaparèixer màgicament els teus problemes. És una presència que et dóna la força interior per afrontar el que sigui que la vida et porti... Capacitat d’escolta, dignificació de l'altre, empatia, compassió, infondre esperança enmig d'un món desesperançat... són valors que suren en el seu poemari. La llum és més forta que la foscor, l’alegria i l’optimisme més densos que el patiment o l’abatiment. En ella i amb ella la vida s'omple de força, confiança, esperança...

Anterior

És l'ànima qui parla, qui s’expressa, qui comunica el bo i millor de si mateixa, del seu jo més personal i íntim...

 

La seva obra és expressió de la força viva que l'anima, de l’impuls d'una Presència que l'habita, viscuda, experimentada interiorment i feta vida...
No hi ha por en l’amenaça quan
endins de tu descansen tots els
noms i rostres dels qui t'estimen i t'han estimat.

Llavors el llampec esdevé sotrac
en la memòria que alimenta
la teva confiança.
D'on brolla l'alegria
que dissipa la tristesa

D'on la força que m'encoratja
enmig deis límits i la debilitat

D'on l'entusiasme incansable,
malgrat totes les derrotes
D'on brolla la vida
que a viure intensament
em crida?

Hi ha qui tan sols necessita un breu impuls,
una suau alenada,
per revifar les brases esmorteïdes del foc que,
en el més profund,
l'abrasa.

I després fer neteja
de tant sutge que l'ennuega.
I si aquest horitzó de llum, d'ombres i clarianes,
tan llunyà i alhora tan proper,
fos ja camí en el present de l’Esperança?

I si fos la font
d'on beure a cada passa?

Llavors cap somni podria ser vençut
per la letargia.
Fer espai,per deixar entrar
l'inesperat que
et sacseja i trasbalsa.
Aquietar-se i silenciar-se,
per escoltar la veu
que et parla al cor
d’allò que, potser tu,
no vols escoltar,
comprendre o acceptar.

Fer-te amiga de la por
a la incertesa i desconcert.
I juntes romandre endins,
endins...

Quin astorament!
quant silenci,
quanta llum,
quanta pau,
quant d'amor,
quanta vida
que en mi floreix,
sense saber com,
per a ser branca o aixopluc.

I dir Amén,
sempre Amén,
al més profund
del cor.
De nuevo llega la Vida.
Profundamente amenazada,
pero fiel, tozuda, persistente, tenaz, luchadora.Al abrigo de un portal,
en plena calle,
en una habitación de realquiler o
en una UCI de hospital.

En medio de lo inhóspito, bélico y cruel de este mundo,
irrumpe de nuevo la ternura hecha carne.
La que nos desarma, la que nos vivifica.
la que nos salva de la barbarie,
la que alimenta nuestra esperanza.

¿Quién la escuchará?
¿Quién la acogerá?
¿Quién confiará?
¿Quién la protegerá?
¿Quién la seguirá?
El que hem perdut retorna
sempre en el batec del nostre cor.
Compassat amb la memòria de l’ànima
i amb un somriure d'immens agraïment
per haver-ho viscut.

Vivim la vida
quan el lament per la pèrdua
deixa pas a la lloança
i l’agraïment per la presència inesborrable
de tot el que ens acompanya.
Una llar penjant d'un fil
enmig la calma del dia que s'acaba
i sobre el mantell verd de l’esperança.

Quantes persones que ho desitgen!
La calma, la llar
i el mantell de l’esperança.

Si fóssim fil o corda
que sosté i amarra la justícia i la caritat,
la llum que ara declina
seria esclat de força
per a tantes vides fràgils
que es balancegen en el vent de la incertesa.
El més autèntic de nosaltres és la
nostra capacitat de crear, de superar,
de suportar, de transformar, d’estimar
i de ser més grans que el nostre
patiment
No és el temps qui governa l'espera
sinó la confiança en un nou clarejar.

En ella tota impaciència queda derrotada.
I cap contratemps la pot fer desesperar
M'arriba, com un eco,
el ressò del teu lament.
I com un ventijol el teu desig de viure
d'una altra manera.

Amb més pau amb més llibertat, amb més dignitat

I si en el més profund de tu
trobessis el foc que encén tot el que ara anheles?
El teu lament esdevindria clam esperançat.

I el teu desig camí de lluita
per la vida nova que vindrà.
Ja arriba la tendresa,
Ja és aquí,
en cada vida frágil
que reclama la nostra estima, acollida i atenció.

Sí, ja arriba la tendresa,
la que ens mena a l'esperança i ens retoma l'alegria.

La que ens salva de solituds
i menyspreus.

La tendresa adormida
a recer d'un portal,
a ple carrer o en una habitació sense companyia,
a l'espera que algú l'abraci i la restauri.

Ja és aquí,
la tendresa infinita feta carn,
quan la teva cura
és capaç de despertar-la
i exaltar-la amb la dolça
cançó de l'amor.
Que el meu cor no defalleixi!
Que no em cansí d'estimar
en els embats que em minen les forces,
ni en el ser d'aquells
que més difícil m'ho posen.

Que no deixi de servir
a aquells que em surten a l’encontre,
malgrat el buit i la tristor que em resta
quan s'aprofiten de tot allò regalat.

Que no defugi el dolor!
Que en la vida amaga un sentit incomprés;
ni m'arrosegui la indiferència davant el mal
i la iniquitat del nostre món

Que no se'm cloguin els ulls
Davant la innocencia i la bondat
que s'oculta en la feblesa de la vida,
ni que em passi per alt el misteri de llum
que nia en el cor de tota persona.

Submergir-ne intensament en tot
i abraçar-ho en plenitud
sense retenir res
ni el bes que m'endolceix la nit
ni el somriures que
m'alegran les hores amargues

I, si en aquest viure em sento morir,
que aquesta mort sigui, llavors,
el pas a una nova naixença.
Hi ha roses diferents.
No tenen espines
per protegir-se,
ni ca valiere o sants
que les defensin.

Sovint resten als marges,
invisibilitzades, ignorades,
desestimades.

Son fràgils i delicades,
però en elles habita
una força a la que cap rocam
pot resistir-se.

És la força de l'estima
pels fills, per la família,
per una vida més digna.

És la força dels somnis
per una llar sense violència,
per una teína on les valorin
i les respectin,
per una societat que les
reconegui i les elevi.

Tenen noms propis,
Jenny, Carla, Carmen,
Fátima, Hope, Anna,
Juli, Diana, Eva, Riula
i tants d'altres.

Son regal autèntic
de llum i bellesa.
Però no les trobaràs
a les paradetes perquè
no es poden comprar.

Amb totes elles
faré avui un ram
que no es marceix.
Canta la vida
encara que tu no vulguis cantar.
Es el cant deis ocells
en el primer despertar.
La simfonia dels arbres quan el vent els sacseja amb el seu alenar.
El riure deis infants
quan qualsevol trapelleria els fa jugar.
L'aigua del riu
quan es desplaça veloç; pel seu cabal.
El repicar de les campanes
que congreguen a pregar.
El sol quan lloa el dia en el seu despuntar o quan ens bressola al anar a descansar.

Canta la vida encara que tu no vulguis, no puguis o no sàpigues cantar.
Un cant que no s'atura perquè res el pot ofegar.

Es el cant de ['esperança
més enllà del que et puguis imaginar.
Sovint la memòria és com un respir d'amor, carregat de noms que t'acompanyen.


En el horizonte no hay nada
que no pueda nacer de nuevo.
Y en el aquí, todo esfuerzo
es poco para fecundarlo.

Pero imposible resistirse
a la belleza de la vida
cuando ya te ha seducido.


A vegades tan sols cal
que alguna cosa ens embolcalli
la mirada amb un tel de tendresa,
per a desarmar les nostres
rudeses.

I si aquest fos el nostre mirar
per als altres?
Lluna blava.
La lluna avui.
I un reguitzell de passes per a seguir-la.
Ser lluna...i il•luminar les vides quan tot és fosc.
Que savia i delicada és la natura, que sap embolcallar, amb un cel de suavitat i tendresa, les fragiIitats i les ferides que la contenen.

Serem també nosaltres capaqos de fer-ho?
On és el nostre cel?
Adins, una llar
de calidesa i estima,
de confort i bonances,
de rialles i gatzara.I, qui sap, si de penúries
i melangies.
Peróalcapdevall,
a dins, una llar amb companyia.

Afora...
molts esperen,
arraulits en un portal,
en un caixer o en
una habitació de relloguer, quealgú els pensl
i els retorni la força
per acomplir els seus somnis:
una feina digne,
els papers...
i una llar amb companyia.

És advent.
Estelss d'esperança
a les portes d'una llar,
que tant de bo
fos llar de veres
pels qui a fora esperen.
Els reís m'han portat una butaca.
Escriure i llegir, dues passions que em configuren.
Avui m'acompanya Margarida Porete, una beguina valenta i exemplar.

"Tot per a ella és u, sense perqué, i ella és no-res en aquest u" (cap 135 de L'Espill de les animes simples’ Per haver dit aixó i altres coses semblants va ser cremada viva a la foguera 1'1 de juny de 1310.

En llegir aquest fragment he sentit un gran esglai, recordant un poema que vaig escriure fa uns anys quan encara no l’havia descobert i llegida, i que porta per títol justament "Tot és U"

Meandres que obren espais
de vida nova,
desfilant possessions i lligams
que resten al marge d'aquest buit
on tot és silent i nu.

En la quietud d'aquest silenci,
t'exhalo. Et contemplo.
Contorns d'una Presència
que tot ho amara.
Tot és U.
L'Amor suposa deixar anar tantes coses i persones...

I quedar-se amb tan poc...

Tan sols amb el perfum de la tendresa, que per tot et penetra.
Hora baixa,
que intensa és la llum i els colors que et configuren.
Res canvia al defora, llevat de tu que tot ho transfigures.
I si fossin així les hores baixes de la nostra vida?

Voldria ser petita, com un infant,
per no cansar-me de perseguir,
enjogassada, la fragilitat dels
somnis que, tan fácilment, se'ns
esmunyen de les mans.

I deixar-me endur, com ells,
per l'alegria de la derrota.
Un petó d'esperança
en l'infinit de la nit.
Amor que et vetlla
mentre s'aquieta el neguit
El petó de bona nit.


Tornar al principi de la sèrie...





Per a «construir» junts...

«És detestable aquest afany que tenen els qui, sabent alguna cosa, no procuren compartir aquests coneixements».
(Miguel d'Unamuno, escriptor i filosof espanyol)

Si el que aquí se t‘ofereix ho trobes interessant…
No t’ho guardis per a tu sol…

Les teves mans també són necessàries...
comparteix-ho, passa-ho...

Junts podem contribuir a ampliar la consciència «global»
Para «construir» juntos...

«Es detestable ese afán que tienen quienes, sabiendo algo, no procuran compartir esos conocimientos».
(Miguel de Unamuno, escritor y filósofo español)

Si lo que aquí se te ofrece lo encuentras interesante...
no te lo guardes para ti solo...

Tus manos también son necesarias...
compártelo, pásalo...

Juntos podemos contribuir a ampliar la conciencia «global»