Valors que ens humanitzen
L’amistat, la mútua benvolença
Els amics estan relligats per un fil invisible que els uneix estretament. És una corda, més que un fil i, vagin a on vagin, per lluny que estiguin l’un de l’altre, els manté units.
L ’amic pot dir les veritats que dolen, perquè coneixem la seva intenció; sabem que la seva finalitat és el bé de l'altre.
L’amic hi és quan tot va bé i quan tot s’esfondra. L’amic és el que hi és quan el necessites. Hi és perquè sent el deure interior de ser-hi. Hi és, discretament, sense fer soroll, sense estridències.
L’amistat és un sagrat vincle entre dos éssers humans, una corda invisible que els uneix estretament. És un jo que s’obre a tu per revelar-li els secrets més íntims; és un tu que s’obre a un jo, per comunicar-li la seva esfera privada. No valdria la pena viure aquesta vida sense amics. Els necessitem perquè som vulnerables, perquè no som déus, perquè experimentem la incertesa, la por, la fragilitat i necessitem consol, ajuda i suport; però també perquè sentim la necessitat de comunicar allò que ens commou i ens alegra, allò que ens entusiasma i que cerquem des del fons de l’ànima.
L’arrel de l’amistat és la comunicació; una comunicació que flueix en dos sentits, que travessa l’espessa capa de prejudicis i de complexos que els éssers humans edifiquem amb obstinació. És l’àcid que dissol les aspreses i les punxes de la vida quotidiana, aquells grumolls que fan de mal digerir.
L ’essència de l’amistat rau en la transferència de pensaments i de sentiments, de records i de projectes, d’alegries i de tristeses, d’ensurts i de rutines que els amics es comuniquen entre si. És intercanvi, fluïdesa comunicativa, una relació de mútua benvolença que no cerca ni la utilitat, ni el plaer. És un fi en si mateixa i un vertader consol en els dies obscurs. No triem els amics pel seu cos, per la seva riquesa, pels seus títols o per la seva fama; els triem per la seva ànima, per aquella riquesa intangible que hi ha en ells. El miracle de l’afinitat és el nexe que engendra l’amistat. Els amics estan relligats per un fil invisible que els uneix estretament. És una corda, més que un fil i, vagin a on vagin, per lluny que estiguin l’un de l’altre, els manté units. No hi ha litúrgies, no hi ha papers, no hi ha contractes, ni notaris; és un pacte tàcit, un moviment que surt de les entranyes, però que es conrea al llarg del temps, que necessita atenta cura i dedicació. El temps és la millor maceració per a l’amistat. L’amic no afalaga. L’afalac és un forma de xantatge; cerca un interès, la complaença, però la no veritat. En l’afalac hi ha por, però també absència de crítica. L’amic xiuxiueja les veritats a cau d’orella, fins i tot, les que fan mal, les que no volem sentir, les que no permetem que ningú digui en veu alta. L’amic no les revela fora de l’àmbit privat, perquè sap que els altres les poden emprar per ferir i destruir. L’amic pateix per l’ànima del seu amic. El cerca per gaudir de la bellesa de la vida, però també perquè la seva conversa li és un bàlsam i un estímul, un mecanisme per sortir del solipsisme dels seus pensaments i apamar territoris que li fan por.
L ’amic pot dir les veritats que dolen, perquè coneixem la seva intenció; sabem que la seva finalitat és el bé i sabem que, fins i tot, quan un sigui bescantat per tot el món, quan el dit acusador de la gent pesi sobre ell, l’amic serà al seu costat, perquè el que és propi de l’amic és ser-hi. Exacte. Ser-hi: Aquesta és l’expressió. L’amic hi és quan tot va bé i quan tot s’esfondra. Sap ser-hi quan es festeja la vida, però també quan la mort ha visitat l’espai íntim. L’amic és el que hi és. Hi és sense demanar-li; hi és sense passar el platet; hi és perquè sent el deure interior de ser-hi. Hi és, discretament, sense fer soroll, sense estridències, a peu de llit, a l’altra banda del telèfon, en les hores de temença, quan tots han marxat i no queda ningú. Allí està l’amic. És la proximitat del cor el que fa gran un amic; el tracte confidencial, el poder comptar-hi incondicionalment, és aquesta confiança la que eixampla els límits de la conversa més enllà del que és estipulat i permet transgredir la litúrgia de la cortesia social.
Francesc Torralba. Doctor en Filosofia i Teologia
Veure també: Sobre la verdadera amistad
Veure també la secció VALORS A L'ALÇA
