titulo de la web

Intel·ligents, però no tant !

Estadi evolutiu en què actualment es troba la ment humana.

Possibilitats i límits de la nostra capacitat de pensar: una aproximació realista al punt en què ens trobem.

Al llarg de l’evolució els humans hem experimentat diferents graus o nivells en la nostra capacitat de pensar. Res no indica que l’estadi actual de desenvolupament mental sigui ni el superior ni el definitiu.

A la vista del nivell assolit actualment pel coneixement humà i del nivell de desenvolupament científic i tecnològic actual hom pot tenir la impressió que hem arribat molt alt, que ens trobem en un punt àlgid de la nostra capacitat intel·lectual, del nostre desenvolupament mental, que som uns éssers superintel·ligents i que no serà fàcil superar el grau de desenvolupament mental aconseguit en l’actualitat per la nostra espècie. Vaja, que ja hem arribat al cim del nostre procés evolutiu i que com a espècie serà difícil que evolucionem més, que els processos evolutius d’hominització i d’humanització que ens han caracteritzats i acompanyat durant els 7 ó 8 últims milions d’anys han tocat sostre.

Aquesta primera impressió no impedeix però que, avui com en altres èpoques, ens puguem plantejar algunes qüestions relacionades amb les possibilitats de la nostra capacitat de pensar i del coneixement humà, amb la finalitat de disposar d’una valoració realista del punt en què ens trobem. Ho coneixem tot? La ment humana és omnipotent i  pot  comprendre-ho, abastar-ho  tot? El que veiem, el que percebem, és tota la realitat? És tot el que existeix? Podrem arribar en un futur a conèixer tota la realitat? El món és tal com el veiem? El nostre sistema nerviós està capacitat per  percebre-ho tot? El que percep el nostre aparell sensorial és tot el que existeix? Existeixen àmbits de la Realitat que cauen fora de la nostra capacitat perceptiva? Hi pot haver àmbits de la Realitat més enllà del que copsem, del que som capaços d’experimentar, del que el nostre sistema perceptiu ens permet percebre? Fins on podrem arribar a conèixer? Quines són les possibilitats del nostre cervell, de la nostra ment, en definitiva del coneixement humà?

Hi ha qui defensa que la Realitat és tota ella abastable pel coneixement humà, que el coneixement científic és molt potent, que res hi ha més enllà del que la ciència està posant de manifest i que fora d'això no hi ha res més. Altres però creuen que la Realitat és molt més àmplia i complexa que el que és capaç de mostrar la ciència, que hi ha tot un món ocult, una realitat amagada, fugissera, més enllà de les nostres percepcions. Existeix però una impressió molt estesa que coincideix a sostindre que la ciència i la tecnologia actuals no ho poden tot, que ens ajuden a aprofundir i endinsar-nos en el coneixement d’una part d’aquesta Realitat, però que en resta tota una altra d’oculta, d’amagada, que escapa a les nostres capacitats perceptives, que es fa esfumadissa als ulls de la ciència, i resta velada a les possibilitats del coneixement científic.

El desig de saber i de conèixer, de penetrar en el secret de la realitat, en el misteri del que existeix, ha portat als humans de tots els temps a plantejar-se aquest tipus de qüestions relacionades amb el nivell de desenvolupament de la nostra ment, les possibilitats del coneixement humà i el grau de coneixença que tenim de la Realitat. Presentem, doncs, algunes reflexions que ens poden ajudar a trobar resposta a algunes de las qüestions plantejades en aquest àmbit.

La «ment humana», un producte singular en el cosmos

En un petit i diminut planeta, perdut en un raconet insignificant d’una de les tantes galàxies que constitueixen el cosmos, enmig de la immensitat de l’Univers, unes vulnerables i indefenses criatures, dotades però de capacitat per pensar i reflexionar, es pregunten, amb més o menys consciència, sobre sí mateixes, el seu origen, pel misteri de l’Univers, pel miracle de la Vida o per la bellesa d’aquest món. Vida, sorpresa, misteri, bellesa ... i tot això com és possible, es plantegen.

Una ment en evolucióL’esclat d’un sorprenent i meravellós fenomen: la «vida». Agafem-ho amb una mica de perspectiva. L'Univers, d'acord amb la Teoria del Big Bang, es va originar fa uns 13'7 milions d'anys. La Terra sembla que es va formar a partir d'una nebulosa protosolar fa uns 4570 milions d'anys. En un determinat moment del llarg procés evolutiu en una concreta regió d’aquest Univers, i a partir de la conjunció i la confluència d’una diversitat d’elements i factors, hi aparegué la «vida», fa aproximadament uns 4000 Ma.

No es coneixen els detalls sobre l'origen de la vida. Una de les teories proposades és que la «vida», o almenys alguns components orgànics, podrien haver arribat a la Terra des de l'espai, mentre que d'altres argumenten que és més probable un origen terrestre. Malgrat no es pot afirmar amb precisió, les evidències posen de manifest que a la Terra ha existit «vida» en els últims 3700 milions d’anys.

Sembla ser que la «vida» s’anà desplegant des de formes de vida molecular a organismes cada cop més complexos. Una cinquantena de molècules orgàniques serveixen per a les activitats essencials de la vida, unes molècules que romanen essencialment idèntiques en tots els animals i plantes. Tots els éssers vius estem emparentats, tots plegats integrem l'arbre de la vida. «Un roure i jo som fets de la mateixa substància. Si retrocedim prou en el temps, trobarem un avantpassat comú.» (Carl Sagan).

De la perspectiva filosòfica a la visió científica

Al sí de la immensitat de l’Univers ens trobem amb un singular i inèdit ésser vivent: l’ésser humà. Comparat amb d’altres formes de vida i analitzades les seves característiques presenta una enorme complexitat i riquesa.

Des d’una perspectiva filosòfica: què és o qui és l’Home? La paraula llatina «homo» significa nascut de la terra. «Homo» deriva d'«humus», terra. L'home és un ésser de la natura, un ésser emparentat amb tots els altres éssers de l'univers. La paraula grega «anthropos», però, accentua el que ens diferencia dels altres éssers de la natura; significava, primitivament, el que mira cap amunt i, segons el filòsof grec Plató, l'home ha estat anomenat «anthropos» perquè, a diferència dels animals, examina el que ha vist.

Blaise Pascal (1623-1662) ja intuí la grandesa i misèria de l'home en la infinitud del cosmos. Què és l'home en la infinitud? Un no-res! Si dirigim la mirada vers el microcosmos, vers els éssers vius més minúsculs, què és l'home des d’aquesta perspectiva? Tot un univers! L’Home és un «no-res» i alhora tot un inescrutable «univers». I aquesta és la seva grandesa, l'home té consciència de que «pensa» i «reflexiona» i això el fa superior a tota la resta d’éssers vius, que ni pensen ni reflexionen, que no temen capacitat per fer ni una cosa ni l’altra, almenys al nivell que ho fem els humans. D’on li ve aquesta enorme riquesa i la complexitat expressada a través de la seva capacitat mental: Què és la ment? Com va emergir? Quina és la seva singularitat? Quina la seva funció?

La perspectiva científica

Els humans som el resultat d'un llarg procés evolutiu, en el qual podem distingir tres grans aspectes: l'evolució somàtica o «hominització», el desenvolupament de la ment o «mentalització», i el procés d’esdevenir cada cop més plenament humans o procés d’«humanització».

Un primat que esdevé sapiens. Fins ben bé a mitjans segle XIX es considerava que l'espècie humana tenia una antiguitat de pocs milers d'anys. Una consideració que fou qüestionada, el 1859, quan Charles Darwin publicà el seu llibre L'Origen de les espècies. Els humans som primats: fa uns 65 milions d'anys van proliferar una mena de primats anomenats prosimis. Uns quants milions d'anys després, ja a l'era terciària, aparegué una altra branca de primats, els antropoides que, posteriorment, es bifurcarà originant la gran varietat de monos i la superfamília dels hominoides. Dels hominoides, milions d'anys després, en sorgiran els pòngids (ximpanzé, goril·la, orangutà i gibó) i els homínids (australopitecs i homo), que evolucionaran cap als humans moderns.

El simi més semblant a l'home és el ximpanzé. La separació entre ambdós s'esdevingué fa uns 7 o 5 milions d'anys. L'enllaç vers nosaltres passa per una de les moltes formes d’australopitecs, possiblement per l'Austrolophitecus afarensis, fa uns 4 milions d'anys. Posteriorment sorgí el gènere Homo: Homo habilis (2’5Ma), Homo erectus (2Ma) i Homo sapiens (entre 500.000 i els 300.000 anys) i l'Homo sapiens sapiens (amb restes de fa 130.000 anys). Àfrica oriental fou el bressol dels més antics avantpassats nostres; des d'aquí s'estengueren a Europa, Àsia,...

Al llarg dels 10 milions d'anys de procés de diferenciació s'han produït importants canvis o conquestes biològiques que han allunyat els humans dels pòngids, uns canvis que han caracteritzat la tendència evolutiva humana. Els simis moderns o pòngids i els humans mostrem un gran nombre de similituds però també crucials diferències. Genèticament som idèntics als ximpanzés en un 99%. Ara bé, aquest 1 per cent restant crea una extraordinària diferència. L'ésser humà és un simi que ha superat la seva condició. A mesura que retrocedim en el temps, es redueixen les diferències. Alguns d'aquests canvis han estat el bipedisme que ha dotat al gènere homo d'innombrables avantatges: l'observació i control d'espais més amplis; la columna vertebral  vertical, l’alliberament de la mà, apte per a fabricar i utilitzar eines; les mans com a òrgan de defensa, de presa o de treball… El desenvolupament del cervell: l'evolució dels primers primats vers l'home reflecteix un constant increment del volum cerebral: 50 cm3 els lemúrids de 65 milions d'anys; 175 cm3 el driopitec de 20 milions d'anys enrere; 550 cm3 els australopitecs de 4 milions d'anys; 675 cm3, l'Homo habilis; 1000 cm3, l'Homo erectus; 1500 cm3, l 'Homo sapiens actual.  Llenguatge articulat: amb la capacitat de transmetre experiències , l’estímul per al desenvolupament del pensament, l’ autoconsciència. L'increment de la capacitat tècnica dels homínids així com la capacitat simbòlica que fa possible el llenguatge articulat no haurien estat possibles sense aquest desenvolupament del cervell. Les anteriors tendències evolutives ens portaran cap a l’Homo sapiens: un animal que pensa, reflexiona, un animal autoconscient del que fa.

Cervell i ment

En aquest llarg procés, com acabem de veure, es produí un progressiu creixement i estructuració del cervell. L’acceleració del creixement cerebral va anar acompanyada d’una creixent complexitat i acceleració de la capacitat mental.

No existeix en l'univers res de tan complex i subtil com el cervell humà. El cervell és el nostre òrgan més misteriós: d'ell parteixen totes les ordres i les regulacions del nostre organisme, des de les més simples a les més complexes de les funcions psicològiques. El cervell és la referència central de les nostres experiències, responsable de la riquíssima varietat de la conducta humana.

Es tracta de comprendre el nostre cervell en el context de l’evolució. Tenim un cervell que és el que correspon al moment actual d’una espècie que està en evolució. És aquest cervell, actualment en un estadi de desenvolupament concret dins un llarg procés evolutiu encara inacabat, el que pensa, sent, coordina, transcendeix, qüestiona ... però només al nivell i en el grau que li permet el seu estadi evolutiu actual.

Què és la «ment»? Com es va originar? Quina concepció tenim de la vida mental? En quin estadi de desenvolupament «mental» ens trobem? Paral·lelament al procés d’«hominització» es va produir un fenomen emergent singular: el desenvolupament de la «ment».  La «sapientització» o «mentalització» d' Homo es produí com  a conseqüència d’una llarga història d’intercanvis genètics i culturals entre els nostres avantpassats, que afavoriren un progressiu creixement i estructuració del cervell. L’acceleració del creixement cerebral es correspongué amb una creixent complexitat i acceleració de la capacitat mental.

La «ment» és el nom amb el qual expressem l'activitat del cervell. Tots dos fenòmens, «hominització» i «mentalització», constituint un tot perfectament integrat, donaran lloc al progressiu procés d’«humanització» de l'ésser humà, feixuc procés de cohesió i d’integració de les diverses dimensions que ens constitueixen, procés no tancat encara, mai acabat i sempre en constant evolució.

La «ment» és un fenomen psíquic que va emergint al llarg de l'evolució humana. Integra diverses facultats del cervell i permet reunir informacions, raonar i extreure conclusions. És responsable de l'enteniment, la capacitat de crear pensaments, la creativitat, l'aprenentatge, el raciocini, la percepció, l'emoció, la memòria, la imaginació i la voluntat, i altres habilitats cognitives. També abasta funcions no estrictament intel·lectuals com, per exemple, les funcions afectives. En la «ment» podem diferenciar tres tipus de processos: els conscients, els inconscients i els procedimentals. Existeixen grans sectors de la vida mental però que escapen al control de la consciencia.

Intel·ligència i grau o nivell de desenvolupament «mental»

Potser en el futur si que podrem pensar més i millor, però de moment pensem tan sols «el que podem».

Pel que fa a la nostra capacitat mental, en quin estadi evolutiu ens trobem? Al llarg de l’evolució humana hi ha hagut molts estadis diferents en la nostra capacitat de pensar, i res no indica que el nostre estadi actual sigui ni el superior ni el definitiu. Sens dubte som els animals que han pensat més i millor, però res no permet afirmar que la nostra ment ho pugui abastar tot. Més aviat cal admetre que pensem «el que podem», el que el nostre estadi evolutiu actual ens permet. Segurament que com a espècie ens trobem en una etapa determinada d’un procés evolutiu obert, amb unes capacitats mentals actuals condicionades pel moment evolutiu en què ens trobem, però susceptibles de progressos futurs.

La intel·ligència és una manifestació de la nostra capacitat mental. És la capacitat de pensar, entendre, assimilar, elaborar informació i utilitzar-la per resoldre problemes. És la «capacitat per entendre o comprendre» i  la «capacitat per resoldre problemes». La intel·ligència sembla estar lligada a altres funcions mentals com la percepció, la capacitat de rebre informació, la capacitat de emmagatzemar-la, elaborar-la, memoritzar-la... La intel·ligència ens permet escollir la millor opció per a resoldre qüestions concretes.

I referint-nos a les possibilitats mentals de les diverses espècies podem afirmar que difícilment una puça es podrà arribar a imaginar com és el nostre món, ni conèixer l’existència d’éssers pensants o mons virtuals, ni en sap res de la societat de la informació, ni de la teoria de la relativitat o de l’exploració espacial. Està limitada per les seves capacitats perceptives específiques. Hi ha animals que posseeixen «sistemes sensorials» molt més afinat que el nostre (per captar ones lluminoses, camps elèctrics o magnètics, variacions ambientals, del temps, climàtiques, etc.). Cada espècie està limitada i condicionada per les capacitats del seu aparell perceptiu. I així ocorre igualment amb la nostra espècie. El nostre organisme s’ha anat conformant  al llarg de l’evolució amb les competències perceptives que li són necessàries per a la supervivència. Encara que sovint tenim la sensació que ho captem tot i ho podem elaborar tot, el grau de desenvolupament de les nostres possibilitats cognitives està en funció de les nostres competències perceptives i del nostre nivell de desenvolupament cerebral i mental actuals, a més de condicionades per factors individuals, socials i culturals.

Tot el que és científic és «real», però no tot el que és «real» es abastable pel coneixement científic.

Al llarg de la història la ment humana ha ideat diferents maneres d’acostar-se a la comprensió de la realitat. Ha emprat diferents mètodes d’aproximació a la Realitat: el mètode científic, la perspectiva filosòfica i la perspectiva religiosa. Mètodes que hauríem de veure com a complementaris, i no com a excloents. Avui el mètode «científic» és el comunament acceptat com el més fiable per aprofundir en el coneixement del món. En aquest punt però, convindria no oblidar que tot el que és científic és «real», però no tot el que és «real» es abastable pel coneixement científic.

No ho veiem tot, no tot ho percebem. No tot el que existeix ho percebem. Fisiològicament no estem dotats per captar i percebre tota la realitat. Una gran part d’aquesta Realitat cau fora del nostre camp perceptiu. Atès les nostres capacitats mentals actuals, el que la nostra ment pot captar, percebre i elaborar del món real és tan sols una petita part d'aquest món. Hi ha però tot un món ocult, tota una part de la realitat amagada més enllà de les nostres limitades competències perceptives. La ciència i la tecnologia actuals ens ajuden a aprofundir i endinsar-nos en una part d’aquesta Realitat, però en resta tota una altra d’oculta, d’amagada, d’esfumadissa als ulls de la ciència, velada a les possibilitats del coneixement científic.

La Realitat, doncs, és molt més àmplia del què la nostra limitada capacitat perceptiva pot arribar a copsar. No s'esgota en el què nosaltres percebem. Una gran part de la Realitat cau, doncs, fora del nostre «món perceptiu». Una bona raó per ser modestos i no creure’ns insuperables.

VMC

Veure també: Escudriñando la «realidad»


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...