La «ment humana», un producte singular en el cosmos

La «ment humana» apareix en el cosmos com a producte singularíssim de l'ésser humà. // Del cervell a la meravella de la «ment». // Estadi evolutiu en què actualment ens trobem els humans.

No és fàcil per a una mentalitat que s’arrossega a ras de terra i no aixeca l’esguard de la seva mirada percebre la situació en què es troba la «persona» dins el complex engranatge per nosaltres mateixos creat. Les forces dominants actualment a la societat no ho faciliten. Ens pensàvem haver assolit un alt cim en el control i domini de l’entorn humà. Però fortes corrents incontrolades estan produint turbulències i fent trontollar tot el sistema.

La profunda crisi que patim ens ajuda a prendre consciència sobre la situació de vulnerabilitat i precarietat en què ens trobem. No estàvem preparats per a tan ampli sotrac. L’Educació que podria esdevenir un antídot per aquests temps d’incertesa continua oferint un tipus de missatge cultural sovint “in-útil” per afrontar els temps que corren, mantenint les persones en una indigència quasi global davant els reptes de l‘àmplia crisi que patim. La reforma educativa que entre nosaltres s’anuncia incideix en la epidermis del  sistema però no en allò que és nuclear, en lo anecdòtic i accidental, obviant allò d’essencial en una autèntica «Educació». I és que sovint ofegats en el mar de l’anècdota, ens oblidem de valorar l’important. Aquesta reforma hereva d’una mentalitat i d’una concepció marcadament «mercantilista» de la «cultura», serà molt utilitarista sí per a la vida moderna, però enormement dispersa i descentrada, desenfocada, pel que fa a la revalorització  explícita del principal «capital» veritablement a conrear, a preservar, en aquest nostre planeta: l’ésser humà. L'ensenyament està tan atomitzat, parcialitzat, que perdem de vista l'eix vertebrador de tot plegat.

Aquí, més enllà de conjuntures més o menys circumstancials, ens situem en una altra perspectiva: tornar a posar en valor l’ésser humà, la persona sencera en la seva integritat, i tot el que a ell fa referència. Aquesta actitud suposa, per sobre d’altres consideracions de tipus materialista, economicista, utilitarista o mercantilista, situar-se en la senda de la necessària «restauració» antropològica i de l’autèntic «progrés». I això comença reconeixent la «ment humana» com a producte singularíssim en el cosmos. Coneguem una mica més l’enorme riquesa d’aquest singular ésser situat al sí de la immensitat de l’univers i la complexitat de la seva producció mental: Què és la ment? Com va emergir? Quina és la seva singularitat? Quina la seva funció?

Anterior

RELACIÓ ENTRE CERVELL I MENT

L’Univers està en continu canvi, en constant transformació. En el llarg procés d’evolució s’han produït, s’estan produint encara, importants fites. La gènesi de la «ment humana» n’és una d’ absolutament singular en el cosmos. En l'evolució de l'espècie humana, a efectes analítics,  podem distingir tres grans processos: l'evolució somàtica o «hominització», el desenvolupament de la ment o «mentalització», i el procés d’esdevenir progressivament cada cop més plenament humans o procés d’«humanització». En els humans paral·lelament al procés d’«hominització» es produeix un fenomen emergent singular: el desenvolupament de la «ment». La «ment» és el nom amb el qual expressem l'activitat del cervell. Tots dos fenòmens, «hominització» i «mentalització», constituint un tot perfectament integrat, donaran lloc al progressiu procés de «humanització» de l'ésser humà, feixuc procés de cohesió i d’integració de les diverses dimensions que ens constitueixen, procés no tancat encara, mai acabat i sempre en constant evolució.

La diferenciació entre «cervell» i «ment» ha portat sempre una gran controvèrsia, donant lloc dins la nostra cultura a la dualitat cos-ment. Estudis de laboratori suggereixen la idea que la ment és resultat de l'activitat del cervell. El cervell es defineix com la matèria física i biològica continguda dins el crani, i és responsable de tots els processos electroquímics neuronals. La ment, en canvi, està considerada com el conjunt d'atributs mentals, com ara desitjos, coneixements, afectes, anhels...

El cervell humà és un òrgan extremadament complex; conté aproximadament 100 bilions de neurones, unides cadascuna, a través d'unes 10.000 connexions sinàptiques. El cervell controla i coordina el comportament i les funcions mentals (les emocions, la memòria, l'aprenentatge, la cognició, la percepció i l'atenció). Controla també els processos sensitius primaris de la vista, oïda, equilibri, gust i olfacte i la transició entre els estats de son i vigília, fonamentals per al funcionament correcte i equilibrat del cervell.

La ment és un fenomen psíquic que va emergint al llarg de l'evolució humana. Integra diverses facultats del cervell i permet reunir informacions, raonar i extreure conclusions. És responsable de l'enteniment, la capacitat de crear pensaments, la creativitat, l'aprenentatge, el raciocini, la percepció, l'emoció, la memòria, la imaginació i la voluntat , i altres habilitats cognitives. També abasta funcions no estrictament intel·lectuals com, per exemple, les funcions afectives. En la ment podem distingir tres tipus de processos: els conscients, els inconscients i els procedimentals.

Des de les neurociències la ment es pot considerar una experiència subjectiva creada per l'activitat cerebral per tal de produir un punt de referència per a l'acció. La ment pot considerar-se com la funció del cervell encarregada d'organitzar la conducta i orientar-lo cap a l’assoliment d’objectius determinats i produeix una experiència subjectiva coneguda com "jo" al voltant de la qual s'organitza la conducta. La ment humana és però sorprenent i desconcertant. Segurament tant con el cervell.

UN CERVELL PER VIURE (1)

La referència central de les nostres experiències i conductes és el cervell. Pensaments, afectes, passions, intuïcions, creences, instints, conductes, creacions artístiques. .. tot acaba referit al cervell. Encara que molt encertadament, alguns autors adverteixen de la importància de dimensions no precisament cerebrals en la nostra vida, com és el conegut cas de Pascal quan parlava de «raons del cor que la raó no comprèn», o de l’expressió popular castellana que parla de «pensar con las tripas».

1. UN CERVELL EN UN ORGANISME

Un dels  errors històrics constants dels analistes del cervell i de la ment és el de considerar que aquell òrgan i aquella funció són entitats delimitades i exclusives que «resideixen» dins del crani, de manera que el cervell constitueix una mena de manipulador exclusiu de la vida psíquica, i la ment, una mena de pantalla on projectaríem els nostres pensaments. Això constitueix una mala observació de la realitat neural i mental.

Efectivament, el cervell, tot i  ser el centre, és només una part del sistema nerviós, que està dispers per tot el cos en forma de xarxa i de petits centres distribuïts més o menys a prop de vísceres i altres estructures, centres que coneixem amb els noms de nuclis, ganglis nerviosos i altres denominacions similars. És, doncs, tot l’organisme el que sent i actua i el que anomenem consciència o pensament és una infirma part de l'actuació del cervell. La major part del funcionament cerebral i les competències més imprescindibles per a la vida estan relacionades amb el mon visceral, i són realitzades en una dimensió a la qual pràcticament no hi té accés la consciència. I aquelles dimensions a les quals sí que hi té accés només tenen una part pròpiament cerebral, ja que comparteixen amb xarxes extracerebrals i amb vísceres els seus camps de sensibilitat i expressió mental, motora, conductiva, etc.

Sigui quina sigui la concepció que hom tingui de la vida mental i específicament dels aspectes no conscients d’aquesta vida, avui, neurològicament parlant, resulta obvi que existeixen grans sectors de la vida mental que escapen al control de la consciencia i que la vida de la ment cal referir-la a tot el sistema nerviós i no atribuir-la només al cervell.

2. UN CERVELL ADEQUAT AL MOMENT EVOLUTIU

Si donem per bo l’origen evolutiu de l’espècie humana, cal contemplar el nostre cervell en la perspectiva d’una cursa singular produïda en el darrer milió d'anys, perfectament integrada en un model evolutiu general que ens pot ajudar a comprendre el nostre cervell en el context de l’evolució.

El cervell humà actual és el cervell que correspon a una espècie en evolució, de la qual coneixem relativament malament l’origen i molt poc les previsions de futur. És aquest cervell el que pensa, sent, coordina, transcendeix, qüestiona... però només al nivell que li correspon i amb els recursos dels quals frueix.

El coneixement de l’aventura evolutiva de la nostra espècie sofreix periòdiques sacsejades a partir de les descobertes i els càlculs que corregeixen i modifiquen les dades que es van acumulant. Les diverses classes d’homínids més moderns que convisqueren fins a cert punt, es varen desplegar des del seu origen africà cap a Europa i Àsia, probablement en tres principals onades, una potser fa més d'un milió d'anys, una segona fa uns 700.000 anys, i una tercera fa uns 150.000 anys, de manera que la «sapientització» d' Homo ha estat una història de successives relacions de grups que intercanviaven gens i protocultures durant mil·lennis. Aquesta llarga marxa fou acompanyada d'un progressiu creixement i estructuració del cervell: Homo habilis tenia una capacitat craniana de 550 a 690 cm3; Homo georgicus, de 700 a 800 cm3, i Homo sapiens, de 1.350 a 1.650 cm3. Avui comencem a disposar de dades sobre gens concrets que han participat de manera concreta en l'evolució del cervell dels homínids .

Tot i que no hi ha correlació estricta entre volum cerebral i intel·ligència, sí que en el panorama evolutiu dels homínids l’acceleració del creixement cerebral correspongué a grans trets amb una creixent complexitat i acceleració de la capacitat mental. Però això fou molt lent, i la lentitud d'aquest procés ens alliçona sobre la limitació històrica i present de la capacitat intel·lectual humana. ¿Què devien pensar els prehumans i els humans durant els centenars de milers d'anys durant els quals començaren a pensar, però pensant poc? ¿Quê vol dir pensar poc, o només una mica? ¿Nosaltres pensem poc o molt, i en relació amb que? Ignasi Agustí evocava a El País el 4 de juny del 2006, recordant l'eminent paleontòleg J. Desmond Clark, les frases d'Esquil a Prometeu encadenat que bé es poden aplicar a les preguntes que acabem de fer: «De nens que eren he fet d'ells éssers intel·ligents [ ... J. En principi ells hi veien sense veure-hi, escoltaven sense oir i, com si fossin imatges de somni, vivien les seves existències en el desordre i la confusió.» ¿És d'aquí que venim?

Encara que la nostra suficiència no acostumi a estar disposada a admetre-ho, cal acceptar que hi ha hagut molts estadis diferents de capacitat de pensar, i res no fa pensar que el nostre estadi sigui ni el superior ni el definitiu. Es més aviat assenyat considerar que, tot i que devem estar entre els animals que han pensat més i millor, res no permet afirmar que ho puguem pensar tot. Més aviat cal admetre que pensem «el que podem» atès el nostre estadi evolutiu, que és una etapa en un llarguíssim camí evolutiu. Aquest tipus de consideració porta a qui no sigui gaire egocentrista o etnocèntric a pensar que podríem pensar més o menys, i que això relativitza molt el caràcter absolut i definitiu que sovint apliquem a la nostra capacitat mental.

Pròpiament, ens toca ser proporcionadament agnòstics, tant pel que fa a les qüestions properes (ciències experimentals, ciències humanes, qüestions sociopolítiques) com pel que fa a les qüestions últimes (teologia). El catedràtic d`ecologia ]aume Terrades feia el 2006 unes confessions personals en aquesta tessitura proporcionadament agnòstica:  «Què el meravella?», li preguntaven. I responia:  «Tot, però no existeix res de tan complex i subtil en l'univers com el cervell humà I quan li deien que, la complexitat de l’univers, alguns l’anomenen Déu, responia: «Hi ha coses que no sabrem mai. Aquest univers comença amb el big bang, però ¿n’hi va haver algun abans?, ¿hi ha hagut milions d’universos?, ¿va ser Déu qui ho va decidir? Déu comença on acaba la ciència.» I afegia encara:  «El fet que un ésser marginal en un planeta marginal es plantegi l’explicació de l’Univers no és més que un afany poètic. I crec que l’art és també un instrument de descoberta que, de vegades, s’ha avançat a la ciència.»

Són unes modestes i sàvies consideracions ben pertinents quan hom es planteja l’eventual solemnitat màxima de la nostra capacitat mental.

La progressiva hominització del món mental deuria ser, doncs, un procés continuat en el qual és difícil marcar estadis definits. Segurament passa aquí el que succeeix en altres processos vitals, i ho podríem comparar al procés de constitució de la mateixa persona al llarg del desenvolupament embrionari. La filogènia i l’ontogènia, tant en l’aspecte mental com en l’aspecte morfològic, deixen clar un moment inicial en el qual encara no es pot parlar d’humà i un punt final en el qual el caràcter humà és ben definit, però hi ha una sèrie d’estadis intermedis difícils de precisar. Pot ser, doncs, que, com a espècie estiguem en una etapa donada d’un procés obert, ja plenament humà, peró amb unes capacitats susceptibles de progressos que ens costen de preveure. Una bona raó per ser modestos i no creure’ns que disposem de recursos insuperables.

(1) Nota: el que segueix en essència recull una part del cap. II de l’obra citada a sota.

Extractes i adaptació a partir de:
R.M. NOGUÉS : Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. Cap II Un cervell per viure.  Ed. Fragmenta

Veure: POSSIBILITATS  I  LIMITS DE LA MENT HUMANA