Animals «culturals»
«Animals» per creació, però «culturals» per vocació (i II)
- Ja fa temps que la cultura és només un element retòric que encara queda bé en el discurs públic i un ornament en el sistema educatiu, obsessivament obsedit per assegurar uns resultats pragmàtics tan cecs com inútils.
- Algunes persones, però, no deixaran mai de fer ús de la capacitat que descobriran que tenen de dialogar amb la pròpia motxilla i s’esforçaran, amb ella, a créixer i a transformar-se i a fer-se més humanament elles mateixes.
5. De la idealització de la cultura al relativisme cultural.
L’escolarització obligatòria i l’alfabetització universal han estat eines cabdals per fer tant com sigui que hagi estat possible de fer de la trinitat republicana que defineix el projecte modern —liberté, égalité, fraternité— una realitat tangible. Han estat imprescindibles, doncs, perquè avui puguem dir que la democràcia és el menys imperfecte i el més desitjable dels règims polítics amb què es pot regir una societat. L’educació i, amb ella, la possibilitat d’accedir a la cultura ens han donat recursos perquè desenvolupem la capacitat de formar-nos un criteri propi. Revolucionàriament, fins i tot. Un criteri lliure.
Però hi ha termes de l’equació que no podien sinó tenir un efecte fatal. Obligatori i universal vol dir que arriba a tot arreu i per força. I perquè alguna cosa arribi a tot arreu cal que s’aigualeixi: mentre que el que és espès no corre, el que és ben líquid s’escolarà fins a l’últim racó. Que valgui la imatge: l’aspiració a l’extensió universal no pot sinó aigualir l’educació. Si ha d’acollir tothom, l’escola acabarà en un grau o altre massificada. I com que el llindar d’exigència mitjana es redefineix constantment, quan la mitjana és massiva i universal ho ha de fer a la baixa.
En paral·lel, la conquesta de l’accés universal a la cultura —gràcies a l’extensió obligatòria de l’escolarització i l’alfabetització, i com aquestes igualment irrenunciable— té uns costos. El més previsible és la banalització de l’experiència cultural. Perquè l’obligatorietat de l’escola porta que l’esforç voluntariós de cultivar-se vagi essent substituït per l’adquisició imposada, mecànica, impersonal i finalment suposada d’uns referents donats. Que així, esmussats, perden molt la capacitat de deixar empremta i fer forat. I, per tant, esdevenen cada dia una mica més banals.
L’altre cost és encara més profundament maliciós: en diem relativisme. Diguem-ho pel broc gros: l’escola obligatòria ho té molt difícil per no oferir ensenyaments en estabulació de coneixements adotzenats. I en el camp de la cultura i dels valors això és especialment perniciós. Perquè, en comptes de convidar a la revisió exigent de la pròpia identitat, més aviat aboca a la seva confirmació acrítica. Què vol dir acrítica? Que arribo a la conclusió que la meva motxilla de referents és pel cap baix tan valuosa com qualsevol altra només perquè és la meva. Si m’he fet amb Chiquito de la Calzada i m’hi reconec, no em surtis ara amb aquest cadàver de Shakespeare que no conec i no veig que em digui res. Això és el relativisme. Cal explicitar per què és una tragèdia?
6. La cultura com a producte de consum
L’escolarització obligatòria ha universalitzat la possibilitat d’accedir a la cultura. Afortunadament, avui cultivar-se ja no és a l’abast d’uns pocs privilegiats, com els monjos o els aristòcrates abans. Una primera conseqüència d’això hauria de ser que el mínim comú denominador cultural, allò que abans se’n deia cultura general, no sigui tan subterrani o arranat, almenys en teoria. I potser no ho és, per bé que a mi molts dies em costi de veure.
Una segona conseqüència, però, és que sembla que aquest mínim comú denominador hagi donat carta de naturalesa, amb el concurs no gens negligible dels mitjans de comunicació, a bagatges culturals que fins no fa gaire restaven a l’ombra. Els ha legitimat. És a dir, ha fet que els qui s’hi reconeixen se’n sentin orgullosos. Anem a l’extrem amb exemples conjunturals, i ben significatius, de fa uns anys: penso en les «juanis» o els «nens de castefa». Convertits per la televisió i el cinema alhora en paròdia i en model. En model de consum.
I així arribem al punt on som. En les anomenades societats liberals avançades —com ho és la nostra, amb tants matisos com vulgueu—, es produeix una interessada interferència entre els mecanismes de la democràcia representativa i les lògiques del lliure mercat. Fruit d’aquesta confusió, tot hi és tractat com un bé de consum que elegim, ai las, lliurement. Tot. També el vot. I també, naturalment, la cultura. Perdó: els productes culturals. Que en endavant sentirem que són, abans que res i cada vegada més només, consumits.
La lògica del consum afecta una qüestió tan nuclear com el criteri de valoració. On rau el valor de les experiències culturals que vivim, que se’ns proposen, que ara ras i curt se’ns ofereix que adquirim per consumir? En quines de les seves qualitats? En la seva factura, la perfecció de l’execució? En el seu valor moral, la capacitat que tinguin de modificar-nos radicalment? En la seva eficàcia a l’hora de capturar-nos l’atenció? No, diguem-ho sense matisos: avui el criteri de valor cultural primer, i sovint l’únic considerat mesurable objectivament, és l’índex de consum. L’èxit. Val més qui més ven, i la resta són orgues i falòrnies.
7. La cultura del futur
La necessitat que cada persona té de trobar aixopluc en el pas per la vida continua i continuarà portant cadascun de nosaltres i dels nostres fills a anar aplegant, gairebé sense adonar-se’n, paisatges i tonades i paraules en aquella motxilla que fa una estona hem definit com a cultura. Igualment, algunes persones no deixaran mai de fer ús de la capacitat que descobriran que tenen de dialogar amb la pròpia motxilla i s’esforçaran, amb ella, a créixer i a transformar-se i a fer-se més humanament elles mateixes. En aquests dos sentits, la cultura és i serà.
Però ja no estic tan segur que la societat doni gaire temps més valor a la cultura així entesa per vertebrar l’educació. Vaja, tot indica que ja fa temps que la cultura és només un element retòric que encara queda bé en el discurs públic i a tot estirar un ornament en el sistema educatiu, obsessivament obsedit per assegurar uns resultats pragmàtics tan cecs com inútils. En realitat, no vam anar, no anem ni anirem a escola i encara menys a la universitat amb l’objectiu de trobar una bona feina. És més, per a això no calia anar·hi.
Si no es produeix alguna mena de cataclisme molt solemne —i no estic segur que no en sigui un anunci extrem aquesta crisi de confiança en tots els ordres que vivim avui a Europa, al món—, la presència pública de la cultura es continuarà diluint com ja s’ha dissolt avui gairebé del tot. Potser no que no es deixarà de parlar encara uns anys de la importància de la cultura. Però en realitat només ens preocuparà accedir al consum dels productes culturals de temporada i substituir-los ràpidament, si pot ser amb descompte, per la fornada que impertorbablement els seguirà.
Mentrestant, l’experiència transformadora de la cultura continuarà relegada, i cada vegada ho serà més, al redòs individual i íntim de les poques persones capaces de cultivar-se. Com si fos el ferment d’una revolució possible i, qui ho sap, anunciada potser per a un dia futur, a tocar de l’eternitat.
Font:
Qüestions de vida cristiana. 2016, Nº. 256 – Mirador
Per llegir l’article complet: https://www.fundaciojoanmaragall.org/wp-content/uploads/Mirador_137-144.pdf
Veure també:
LA «CULTURA» HUMANA: UN SALTO CUALITATIVO EN LA EVOLUCIÓN
SIN CULTURA SERÍAMOS UNOS SERES NIMIOS, INSIGNIFICANTES
REFLEXIONS ENTORN L’EDUCACIÓ DE L’ÉSSER HUMÀ
