titulo de la web

QUÈ ÉS O QUI ÉS L’HOME

Cada època ha tingut la seva imatge de l’home, del que és i del que ha d'arribar a ser.

Què és l’home?

En què quedem, ser home és un permís, un do formidable, una passió inútil, o tal vegada tot el contrari? Aquestes preguntes, tal com les hem formulat, no poden ser preguntes fonamentals, perquè no es refereixen a qüestions substantives, sinó adjectives. Abans de respondre d'una manera pessimista o optimista a la pregunta pel valor de l’ésser humà, cal preguntar-se pel substantiu: què "és" l’home?

Martín Buber afirmava que l’home sap des del principi, que ell és l'objecte més digne de tots, però sembla com si no s'atrevís a tractar aquest objecte com un tot, a investigar el seu ser i el seu sentit autèntics. De vegades inicia la tasca, però aviat es veu esglaiat i exhaust per tota la complexa problemàtica que conté i torna enrere amb una tàcita resignació. Serà, la vida, "un frenesí"? Potser "una ombra, una ficció, donat que tota la vida és somni i els somnis, somnis són"? Som productes de l'atzar o d'algun geni maligne?

Cada època ha tingut la seva imatge de l’home, del que és i del que ha d'arribar a ser. En les èpoques en les quals s'ha estès el pensament teocèntric, en les quals s'ha volgut reconèixer que Déu existeix i és creador de quant existeix, el concepte d'home ha adquirit certa lluminositat. En canvi, les èpoques més antropocèntriques, que han volgut exaltar a l’home afirmant que res hi ha per sobre del seu cap, han conclòs en profundes depressions nihilistes, en cultures de la mort, on - com en la nostra -, la vida no val més que per a gaudir-la sensitivament o per a lliurar-se d'ella si el plaer és impossible. Enmig d’aquest dispers panorama es necessària, doncs, una adequada interpretació de l’ésser humà.

Alguns trets característics de l’ésser humà

L’home és un ésser viu que, com les plantes i animals, té en comú amb ells nombroses operacions com alimentar-se, créixer, reproduir-se, la percepció sensorial, etc. No obstant això, l’ésser humà     quan ve al món ve morfològicament complet però inacabat i està inadaptat al medi. L’home és ,doncs, naturalesa inacabada i inadaptada. Els homes no arribem acabats al món, no som animals especialitzats en res; som massa febles i mancats d'armes per a defensar-nos i abrics naturals per a protegir-nos de la intempèrie.

La vida humana no és merament física; ni merament vegetativa; ni només sensorial. La vida humana inclou tots aquests aspectes i també el pensar i parlar. La imatge que l’home s’ha format sobre si mateix, ja des dels temps de l'antiga Grècia, és la d'un “microcosmos”, és a dir, un món en petit, un resum de l'univers sencer. Som naturalesa. Éssers corporis. El cos és la nostra presència en el món. No som uns estranys en el món, tenim molt en comú amb ell; genèricament, l’home és un cos vivent i un animal.

Som «persones»

Ens podem preguntar: què és una persona? Qualsevol activitat educativa té una resposta, almenys implícita a aquest interrogant i posseeix una imatge ideal del que constituiria la perfecció humana.

L’ésser humà no és una realitat simple sinó un tot complex en el qual poden distingir-se, sense separar-les, moltes dimensions: és un ser corpori, però és més que el seu cos; és un subjecte individual, però necessita dels seus semblants; les seves capacitats cognoscitives s'orienten no només a la contemplació teòrica, sinó també a l'acció pràctica; i experimenta una sèrie de necessitats materials, biològiques, cognitives, afectives, estètiques i transcendents que ha de satisfer. Enfront d'aquesta aparent dispersió, el catalitzador de la seva unitat interna és que cadascun és un ser “personal”. Els humans tenim una sèrie de característiques que són pròpies i exclusives de la nostra espècie, són: la plasticitat biològica, l’absència d’instints, la racionalitat i la capacitat d'autodeterminar-nos a obrar per raons que nosaltres mateixos decidim, que anomenen llibertat.

Què significa estar viu: arribar a ser el que ja som.

Les persones tenim molts trets en comú amb la resta dels éssers vius. Els éssers vius, i per tant els humans, no som des de que comencen a viure tot el que poden arribar a ser; i per això han de superar amb la seva pròpia activitat la distància que separa la situació inicial - més precàries i imperfecta- d'aquella plenitud que és pròpia de la seva espècie. Assoleixen la seva perfecció que està inscrita en la naturalesa de la seva espècie; tendeixen al seu fi moguts per impulsos interns propis. Allò al qual tendeixen, en últim terme, és a la plenitud o perfecció pròpies de la seva naturalesa, a la seva autorrealizació. Existeix, doncs, una finalitat o teleologia natural present en tots els éssers vius (és el "telos" dels grecs).

Principals característiques de les persones.

Quines són les característiques que defineixen la nostra espècie i la distingeixen de la resta dels animals:  les racionalitat, la capacitat de parlar, la inclinació política, l’autoconsciència, la llibertat, la capacitat de transformació del món o la dimensió simbòlica. Sintetitzant es podrien assenyalar quatre trets que constitueixen les característiques naturals de l'essència humana: ens referim a la corporalitat, l'obertura al món i a les altres persones, les racionalitat i la llibertat. Totes ells estan intrínsecament vinculades i formen un sistema coherent i per tant no poden estudiar-se adequadament de manera aïllada, perquè s'impliquen mútuament. Encara que per la raons metodològiques i expositives puguem separar-les.

Corporalitat. Els humans som un tipus peculiar d'organisme viu. Tenir cos no és accidental per als humans. No només tenim cos, som cos. La nostra existència com éssers humans està vinculada a la corporalitat. El nostre organisme és un dels elements que integren la identitat personal. Un del seu trets característics és la plasticitat biològica. El bipedisme, la falta d’especialització orgànica, l'absència d’instints, la possibilitat de modulació de les nostres tendències gràcies a l'enteniment i la voluntat, etc. són altres tants elements propis de la nostre naturalesa que constitueixen en el seu conjunt, la condició humana, possibilitant una manera de vida absolutament diferent al que caracteritza a la resta dels vivents. El cos és a més, el lloc de la nostra inserció en el món i el mitjà a través del qual les persones podem relacionar-nos entre nosaltres i amb l'entorn.

Obertura al món i a les altres persones. Els homes no estem tancats en nosaltres mateixos, sinó orientats cap als altres a més de relacionar-nos amb el món. Aquesta obertura al món, com succeeix amb les altres espècies està, relacionada amb subsistència i el desenvolupament de l'espècie. Com els altres vivents, som al mateix temps dependents i independents: és a dir, tenim una existència separada dels altres; no obstant això, necessitem d’ells.

La nostra obertura al món és diferent a la dels altres animals, es tracta d’una obertura total a la realitat: el nostre enteniment està obert a la totalitat del real; i la llibertat humana està oberta a la totalitat de les possibilitats que se’ns presenten al davant. Els animals només capten com a rellevants aquelles realitats que estan relacionades amb la seva supervivència o amb la conservació de l'espècie, i posseeixen una dotació instintiva predeterminada que assenyala el sentit que adoptarà la seva conducta. Pel contrari, el nombre de percepcions de la realitat que poden tenir interès per a un ésser humà és infinit, i una vegada que sigui percebut alguna cosa com estímul no es desencadena necessàriament una resposta, sinó que l’home pot inhibir l'acció. Quan decideix actuar té la possibilitat d’orientar la seva conducta vers un indeterminat de direccions.

Però més significativa encara que l'obertura de l’home al món, és la seva obertura i relació amb les altres persones. L'àmbit que necessita un ésser humà per al seu desenvolupament com a humà és el de l'acollida i el reconeixement, situació que només pot produir-se si el que reconeix i acull és algú semblant a un mateix. Dintre de les relacions interpersonals podríem distingir diversos graus i nivells (relacionis pares i fills, entre germans, amics, etc..). Tots aquests casos tenen en comú la creació d'un espai de convivència, propiciat pel reconeixement de l'altre i la seva acollida. Al sí de les relacions interpersonals, els humans queden constituïts com a éssers humans. Per aquest motiu una de les característiques principals de l'existència humana és que per a poder viure en plenitud, s'ha de desenvolupar com co-existència entre semblants, possibilitant  l'obertura mútua, gràcies a la qual s'estableix una xarxa de relacions interpersonals.

Elaboració pròpia, a partir de materials i recursos diversos

següent




Veure la secció: L'ANTHROPOS, UN ÉSSER A DESCOBRIR


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...