INICIANT UN NOU CURS: ENTRE EL SOMNI I LA REALITAT

Les motivacions, interessos i expectatives de les persones que participen en els nostres centres a l'hora de submergir-se en un procés formatiu, són diverses. Alguns decideixen acudir als nostres centres per necessitats i motivacions molt concretes i immediates. D'altres com a requisit per a la seva promoció laboral o professional. Uns altres, pel plaer personal d'aprofundir en la cultura, la promoció personal o l'ampliació de les seves relacions socials. D'altres, en canvi, com a mitjà per assolir una titulació acadèmica bàsica, social i laboralment reconeguda, o  per accedir a nivells superiors del sistema educatiu. Uns altres, en fi, obligats per l'empresa com a part del seu contracte laboral, iniciar-se en les noves tecnologies, recuperar l'autoestima al sí del seu medi familiar, per poder ajudar als seus fills petits, per aprofitar unes hores lliures de què es disposa.

Però què és el que aquestes persones busquen, de vegades inconscientment, més enllà dels seus interessos immediats i concrets i què és el que els oferim amb la nostra manera d’entendre i enfocar la formació de persones adultes, o amb què es troben als nostres centres? Quin tipus de “formació” els oferim? Els tipus de programes que se’ls ofereix tenen a veure principalment amb la formació instrumental i bàsica i abasten el que podríem anomenar educació de tipus compensatori: nivells inicials i bàsics, accés a nivells superior de sistema educatius; però on queda una formació més àmplia i integral que depassi els marc estrictament acadèmic i els sigui funcional i útil per a fer front als molts reptes i necessitats que quotidianament els afecten en multituds d’àmbits de la seva vida? I com mentalitzar-nos tots plegats de la necessitat de caminar cap a una formació permanent al llarg de tota la nostra vida?

Algunes d’aquestes persones s’apropen als nostres centres per finalitats no intrínsecament educatives, però moltes altres comencen el nou curs amb la il·lusió d’un col·legial novençà, amb l’anhel inquiet per descobrir nous escenaris, per eixamplar els propis horitzons mentals, amb el desig d’experimentar el plaer del coneixement quan aquest ens il·lumina i ens obre les portes a nous significats i potser ens ajuda a recobrar el sentit de la nostra pròpia trajectòria personal; emprenen el camí amb l’afany d’acostar-se al saber com a font de fruïció personal, sobretot quan aquest esdevé veritable instrument de coneixement, i amb el desig de poder arribar a assaborir les mels d’una cultura que, quan aquesta és autèntica, esdevé nutrícia, eixampla el nostre esperit, ens ajuda a recuperar la nostra pròpia autoestima, la nostra identitat.

Però aviat es troben amb una realitat acadèmica que els depassa, que potser contrasta fortament amb allò somiat: uns esquemes d’actuació i una pràctica que sovint reprodueix el model escolar, que no parteix de la seva realitat, ni de les seves necessitats, on es reprodueixen les relacions de poder, ara en l’àmbit acadèmic; on no sempre es fomenten els processos de participació com a objectiu educatiu del centre, on el seu rol masses vegades queda reduït a agents d’un procés formatiu dissenyat per altres i del qual ells són protagonistes passius, on masses vegades la partició en la presa de decisions es veu reduïda als òrgans col·legiats formalment establert, on no se’ls demana la seva participació en el disseny del currículum a desenvolupar perquè aquest rígid i tancat ja ve determinat des de d’alt; en definitiva s’està relegant el seu rol a espectadors passius, a no veritables protagonistes i subjectes agents del seu propi procés formatiu, a adoptar un paper d’espectadors d’uns programes preestablerts, imposats, tancats, rígids, a cops inabastables, allunyats de la seva realitat i dels seus interessos.

I han de confrontar les seves sanes il·lusions amb la realitat d’uns ensenyaments que, de forma semblant a la manera de procedir de la medicina occidental, se’ls ofereixen en forma de “píndoles” que ells no han demanat, que no desperten el seu entusiasme, que no responen als seus anhels; i com en l’ensenyament tradicional se’ls hi proporcionen perquè les traguin, i demostrin la seva ingesta en unes activitats acadèmiques que anomenen exàmens però que superats aquests, ja poc ens importa el grau de profit que ens hagin pogut fer... Davant semblant panorama la desmotivació, el desinterès i potser la frustració comencen a guanyar terreny i es fa palès el fracàs d’un sistema que no ha estat capaç de respondre a les expectatives en ell posades, que no ha sabut engrescar l’interès de la població adulta per una autèntica «formació» no estrictament acadèmica que ens empenyi a créixer i per una «cultura» no llibresca que resulti emancipadora i ens ajudi a eixamplar l’esperit.

La pràctica educativa però sovint no sol partir ni tenir presents les necessitats que depassen els interessos estrictes, immediats i concrets de les persones, ni es preocupa per ajudar a aflorar al camp de la consciència les autèntiques necessitats. I és que tot i que l’Educació teòricament hauria d’intentar «partir de» i «donar resposta a» les necessitats de les persones, sembla que siguin les persones les que, relegant-les a una actitud secundària i de passivitat i sovint poc participativa, hagin de posar-se elles al servei de les necessitats del sistema, convertint així l’Educació en valor de canvi al servei d’interessos marcadament mercantilistes... Llavors l’Educació en comptes d’esdevenir una eina al servei de les persones, un cop de mà per al desenvolupament i emancipació personal, conscient i lliurement acceptada, esdevé una càrrega, un “tràgala”, difícil de pair i en absolut il·lusionador. Des d’aquest panorama la imatge que es transmet de «l’Educació», la «formació» i la «cultura» no són precisament els més edificants i engrescadors.

Està clar que som éssers racionals i que reflexionar sobre les coses ens ajuda a viure-les millor. L’ésser humà que reflexiona es troba en millors condicions de portar una vida qualitativament més plena que la d’aquell que no ho acostuma a fer, que només «vegeta». La identificació de les pròpies necessitats constitueix una aspecte del retrobament amb la nostra identitat personal. La conscienciació o identificació de les pròpies necessitats hauria de constituir un dels eixos vertebradors de tota existència qualitativament ben portada. Prendre consciència de les pròpies necessitat, distingint allò que és veritablement necessari d’allò que no ho és, no és una empresa fàcil. Aquestes necessitats sovint romanen velades, estan com amagades a la nostra consciència… una psique reflexiva, ordenada, ben estructurada intenta "des-velar" quines són les necessitats que l’assetgen i en pren consciència, procurant distingir les autèntiques necessitats d’aquelles altres imbuïdes o creades artificials.

Al paradigma educatiu encara predominant li comvindria modificar el seu enfocament, ajustar el seu punt de mira actual; faria falta tot un canvi de mentalitat i de prioritats educatives, de metodologia, per posar-se més veritablement al servei de la persona i no tan sols la persona al servei del sistema. Seria necessari començar a posar en pràctica el que podríem anomenar «pedagogia de les necessitats», ajudant les persones a fer-se conscients de les seves necessitats, a prendre consciència sobre quines són, en el fons, les autèntiques necessitats dels éssers humans i com a conseqüència endegar una «nova Educació» partint d’elles. L’Educació, com s’ha comentat, hauria d’ajudar les persones a "des-velar" i identificar les pròpies necessitats, a adquirir una consciència més amplia sobre què és necessari i què no ho és, a distingir entre el que és necessari, imprescindible, superflu i allò absolutament necessari, posant en pràctica tota una pedagogia basada i fonamentada en les necessitats humanes.

Una pedagogia així potenciaria una autèntica «cultura personal» concientitzadora, alliberadora i emancipadora. Entenent aquesta «cultura» com quelcom més que una acumulació bancària del saber, del saber pel saber. Per «cultura», entenem aquí el bagatge personal necessari per practicar noves formes de veure’ns a nosaltres mateixos i interpretar el nostre entorn, una eina per veure-hi d’un altra manera, per dirigir una nova mirada vers nosaltres mateixos i el nostre entorn, un instrument al servei de la formació i transformació personal i social, un mitjà per al foment del desenvolupament personal, per a la promoció social i per a la participació en la vida cívica; en definitiva, una «cultura» fonament d’identitat personal i sòlida base per una autèntica cohesió social.

En el nou paradigma educatiu cap al qual cal avançar, la sensibilitat vers el propi jo i el seu ésser, l'aprenentatge del retrobament amb la pròpia identitat personal resulta essencial. L'Educació en general, tal com avui es practica entre nosaltres, ens dificulta comprendre el que significa esdevenir «humà». Cal que cadascú prengui consciència de les seves necessitats com a part de la seva identitat personal i la seva identitat comuna amb la resta d’éssers humans. En aquesta tasca l’Educació hi té un important paper a jugar.

Veure: La insuficiència dels sistemes educatius actuals