Una mirada diferent sobre la natura

La mirada ecològica cristiana

La creació contemplada amb ulls de fe: una selecció de fragments que, com a cristians, ens permeten afinar la mirada ecològica.

Una perspectiva tan legítima i raonable com altres visions desenvolupades en el nostre marc cultural, immanents, de vegades fins i tot miops, tancades a tota possible transcendència...

Hi ha diversitats de mirades sobre la realitat: sobre la societat, l’individu, l’economia, el món, la vida, la religió, la política, l’ecologia. Sobre cadascun d’aquests àmbits de la realitat hi ha pluralitat de mirades. Encara que de vegades, mirem però no hi veiem. Solem estar instal·lats en l'ordre dels sentits, i no som capaços de transcendir aquestes percepcions més immediates. En la vida quotidiana podem distingir dos grans tipus de «mirades»: una mirada curta, miop, estreta, de curt abast i una mirada àmplia, extensa, d'amplis horitzons, oberta al misteri... 

Els cristians creiem en l’existència d’una realitat última que anomenem Déu en qui creiem que tot es fonamenta i tot es sosté. Aquesta realitat última s’expressa de diverses maneres: a través del conjunt de l’univers, per mitjà de Jesús de Natzaret a través de les seves paraules i dels seus fets, per mitjà dels signes dels temps... Déu també parla i s’expressa, però, a través de la Natura. Com va posar en relleu el papa Francesc a Laudato si (2015)  el primer llibre de Déu és el món sencer, el desplegament de la vida de la qual formem part. L’encíclica Laudato sí ens ajuda a tenir una visió integral de la mateixa. Podem considerar la Natura com una Bíblia oberta que ens fa més proper el sentit de tot allò creat. En ella som convidats a practicar una ecologia integral en favor de la cura de l'anomenada casa comuna, el cosmos, el món natural que acull la nostra humanitat i davant el qual tenim una greu responsabilitat. Enfront de la simple mirada immanent és possible una contemplació transcendent de tota la creació, assaborint una altra dimensió de la realitat per als cristians fonamentada en tota una nova recreació de la realitat (tot queda renovat) representada per la resurrecció de Jesús, esdeveniment real testimoniat pel seus seguidors directes (acreditat amb el lliurament de la seva pròpia vida). Des d’aquesta perspectiva podem recuperar el caràcter religiós del món i de la mateixa vida humana, (aprofundir en el relligament d’aquestes realitats amb la realitat última), el valor de l'home i la dona, el valor de la Terra, de l'aigua, de l'atmosfera, al servei de la vida humana i de la justícia...

És tasca de tota la humanitat cuidar i respectar la natura. Una tasca universal i comuna. Una invitació a la realització d'un esforç d'aprofundiment en la vivència d'una ecologia integral. Els sentits són les finestres mitjançant les quals ens obrim al món exterior. Però, si volem descobrir quelcom més que la imatge material, els sentits han de ser dirigits per una determinada disposició interior. ¿En què consisteix aquesta disposició interior? Consisteix en un tipus de mirada especial feta amb una actitud d’obertura, escolta, disponibilitat, sensibilitat, contemplació. Per als cristians una autèntica mirada cristiana, segons paraules de Sant Bonaventura: «Qui no veu les innombrables esplendors de les criatures, està cec; qui amb tantes veus no es desperta, està sord; qui no lloa Déu per totes aquestes meravelles, està mut; qui amb tants signes no s'eleva fins al primer principi, és neci» (Sant Bonaventura: Itinerarium mentis in Deum, I,15).

Les mirades vers la naturalesa són moltes i variades, segons les disposicions interiors: hi ha qui hi buscarà el rendiment econòmic, la pura forma estètica, el seu interès polític, el mer gaudi plaent... Per a un cristià do que ens ve del Senyor, perquè gaudim de la seva bellesa, ens ajudi a subsistir, compartim els seus béns i lloança a Déu per tant que ens regala.

Déu crea per amor

La creació només pot ser entesa com un do que sorgeix de la mà oberta del Pare de tots, com una realitat il·luminada per l'amor que ens convoca a una comunió universal. (...) L'univers no va sorgir com a resultat d'una omnipotència arbitrària, d'una demostració de força o d'un desig d'autoafirmació. La creació és de l'ordre de l'amor. L'amor de Déu és el mòbil fonamental de totes les coses creades. (76-77)

L'univers és carícia de Déu

Tot l'univers material és un llenguatge de l'amor de Déu, del seu desmesurat afecte envers nosaltres. El sòl, l'aigua, les muntanyes, tot és carícia de Déu. La història de la pròpia amistat amb Déu sempre es desenvolupa en un espai geogràfic que es converteix en un signe personalíssim, i cada un de nosaltres guarda en la memòria llocs, el record dels quals li fa molt bé. Qui ha crescut entre les muntanyes, o qui de petit s'asseia a la vora del rierol a beure, o qui jugava en una plaça del seu barri, quan torna a aquests llocs, se sent cridat a recuperar la seva pròpia identitat. (84)

El llibre preciós de la creació

Déu ha escrit un llibre preciós, «les lletres del qual són la multitud de criatures presents en l'univers». La contemplació de les coses creades ens permet descobrir a través de cada cosa algun ensenyament que Déu ens vol transmetre, perquè «per al creient contemplar les coses creades és també escoltar un missatge, sentir una veu paradoxal i silenciosa». Podem dir que «juntament amb la Revelació pròpiament dita, continguda en la sagrada Escriptura, es dona una manifestació divina quan brilla el sol i quan cau la nit». (85)

Tota la natura és lloc de la presència divina

Tota la natura, a més de manifestar Déu, és lloc de la seva presència. En cada criatura hi habita el seu Esperit vivificant que ens crida a una relació amb ell. El descobriment d'aquesta presència estimula en nosaltres el desenvolupament de les «virtuts ecològiques». Però quan diem això no oblidem pas que també existeix una distància infinita, que les coses d'aquest món no posseeixen la plenitud de Déu. Altrament, tampoc no faríem un bé a les criatures, perquè no reconeixeríem el seu propi i veritable lloc, i acabaríem exigintlos indegudament el que en la seva petitesa no ens poden donar. (88)

Units en una família universal

Creats pel mateix Pare, tots els éssers de l'univers estem units per llaços invisibles i conformem una espècie de família universal, una sublim comunió que ens mou a un respecte sagrat, afectuós i humil. Vull recordar que «Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta, que la desertificació del sòl és com una malaltia per a cadascú, i podem lamentar l'extinció d'una espècie com si fos una mutilació.» (89)

Tot està relacionat en la creació

Tot està relacionat, i tots els éssers humans estem junts com a germans i germanes en un meravellós pelegrinatge, entrellaçats per l'amor que Déu té a cada una de les seves criatures i que ens uneix també, amb tendre afecte, al germà sol, a la germana lluna, al germà riu i a la mare terra. (92)

El Déu fet home vivia en harmonia amb tot allò creat

Jesús vivia en harmonia plena amb la creació, i els altres se'n meravellaven: «Qui és aquest, que fins el vent i el mar l'obeeixen?» (Mt 8,27). No semblava pas com un asceta separat del món o enemic de les coses agradables de la vida. Referint-se a si mateix expressava: «Ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: Aquí teniu un golut i un bevedor» (Mt 11, 19). (98)

Senyoria universal del Ressuscitat sobre l'univers creat

Les criatures d'aquest món ja no se'ns presenten com una realitat merament natural, perquè el Ressuscitat les embolcalla misteriosament i les orienta a un destí de plenitud. Les mateixes flors del camp i els ocells que ell va contemplar admirat amb els seus ulls humans, ara són plens de la seva presència lluminosa. (100)

La cultura ecològica exigeix una mirada distinta

La cultura ecològica no es pot reduir a una sèrie de respostes urgents i parcials als problemes que van apareixent entorn de la degradació de l'ambient, l'esgotament de les reserves naturals i la contaminació. Hauria de ser una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l'avanç del paradigma tecnocràtic. (111)

La trobada amb Jesús fa brollar relacions noves amb la natura

Viure la vocació de ser protectors de l'obra de Déu és part essencial d'una existència virtuosa, no consisteix en quelcom opcional ni en un aspecte secundari de l'experiència cristiana. Recordem el model de sant Francesc d'Assís, per tal de proposar una sana relació amb les coses creades com una dimensió de la conversió íntegra de la persona. (217-218)

Sublim fraternitat amb tot allò creat

Quan hom llegeix en l'Evangeli que Jesús parla dels ocells, i diu que «Déu no n'oblida ni un de sol» (Lc 12, 6), ¿serà capaç de maltractar-los o de causar-los dany? Invito tots els cristians a explicitar aquesta dimensió de la seva conversió, permetent que la força i la llum de la gràcia rebuda s'esplaïn també en la seva relació amb les altres criatures i amb el món que els envolta, i provoqui aquesta sublim fraternitat amb totes les coses creades que tan lluminosament visqué sant Francesc d'Assís. (221)

Retorn a la simplicitat de vida

L’espiritualitat cristiana proposa una manera alternativa d’entendre la qualitat de vida, i encoratja un estil de vida profètic i contemplatiu, capaç de gaudir profundament sense obsessionar­se pel consum. (…) La constant acumulació de possibilitats per a consumir distreu el cor i impedeix valorar cada cosa i cada moment. En canvi, fer­se present serenament davant cada realitat, per petita que sigui, ens obre moltes més possibilitats de comprensió i de realització personal. (222)

L’ecologia integral implica una harmonia serena amb la natura

Una ecologia integral implica dedicar una mica de temps per a recuperar la serena harmonia amb la creació, per a reflexionar a propòsit del nostre estil de vida i els nostres ideals, per a contemplar el Creador, que viu entre nosaltres i en el que ens envolta, la presència del qual «no ha de ser fabricada sinó descoberta, revelada». (225)

L’amor fratern només pot ser gratuït

La protecció de la natura és part d’un estil de vida que implica capacitat de convivència i de comunió. Jesús ens va recordar que tenim Déu com el nostre Pare comú i que això ens fa germans. L’amor fratern només pot ser gratuït, mai no pot ser un pagament pel que l’altre realitzi ni un avenç pel que esperem que faci. Per això és possible estimar els enemics. Aquesta mateixa gratitud ens porta a estimar i acceptar el vent, el sol o els núvols, encara que no se sotmetin al nostre control. (228)

Déu ho omple tot

L'univers es desenvolupa en Déu, que ho omple tot. Llavors hi ha mística en una fulla, en un camí, en la rosada, en el rostre del pobre. L'ideal no és sols passar de l'exterior a l'interior per a descobrir l'acció de Déu en l'ànima, sinó també arribar a trobar-lo en totes les coses, com ensenyava sant Bonaventura: «La contemplació és tant més eminent com més sent en si l'home l'efecte de la divina gràcia o també com més bé sap trobar Déu en les criatures exteriors.» (233)

Cap a una mística de la creació

El místic experimenta l'íntima connexió que hi ha entre Déu i tots els éssers, i així «sent ser totes coses Déu». Si l'admira la grandesa d'una muntanya, no pot separar això de Déu, i percep que aquesta admiració interior que ell viu ha de dipositar-se en el Senyor: «Les muntanyes tenen altures, són abundants, amples, i formoses, o gracioses, florides i oloroses. Aquestes muntanyes és el meu Estimat per a mi.» (234)

Sagraments: natura assumida per Déu

Els Sagraments són una manera privilegiada de com la natura és assumida per Déu i es converteix en mediació de la vida sobrenatural. A través del culte som invitats a abraçar el món en un nivell distint. L'aigua, l'oli, el foc i els colors són assumits amb tota la seva força simbòlica i s'incorporen a la lloança. (235)

L'univers porta inscrit el segell de la Trinitat

Per als cristians, creure en un sol Déu que és comunió trinitària porta a pensar que tota la realitat conté en el seu si una marca pròpiament trinitària. Sant Bonaventura arribà a dir que l'ésser humà, abans del pecat, podia descobrir com cada criatura «testifica que Déu és tri». El reflex de la Trinitat es podia reconèixer en la natura «quan ni aquest llibre no era obscur per a l'home ni l'ull de l'home no s'havia enterbolit». (239)

Plenitud de la creació en el més enllà

Al final ens trobarem cara a cara davant la infinita bellesa de Déu (cf. 1Co 13,12) i podrem llegir amb feliç admiració el misteri de l'univers, que participarà amb nosaltres de la plenitud sense fi. La vida eterna serà una meravella compartida, on cada criatura, lluminosament transformada, ocuparà el seu lloc i tindrà quelcom per aportar als pobres definitivament alliberats. (243)

Pregària cristiana amb la creació

Font: https://bisbatsantfeliu.cat/wp-content/uploads/2020/07/20200802FullDominicalCata.pdf

Veure també: «Lloat sigueu»