Violència d’Estat contra empoderament nacional (i II)
La naturalesa profunda de l'Estat espanyol. L'Estat espanyol modern, com la majoria de grans Estats són estructures de violència. Han sorgit, s'han expandit, s'han mantingut i defensen la seva existència mitjançant la violència o l'amenaça de la violència. Violència policial, penal, militar o guerra bruta. La violència institucional ha estat, al llarg de la història, el modus operandi fonamental enfront de tota resistència a la seva expansió o l'intent de secessió.
Un conjunt de poders i aparells institucionals han estat els impulsors i garants d'una unitat política imposada per la força i la violència. La violència del centre del poder estatal, o dels poders unitaristes, ha estat en molts moments la força més decisiva i la que ha permès mantenir la vinculació dels diferents pobles peninsulars sota un centre de poder únic (vinculat fonamentalment a la cultura d'un d'aquests grups). Des d'aquest centre de poder s'ha edificat una unitat política que ha anat construint i legitimant una identitat nacional sobre la base d'una determinada llengua imposada com a superior, unes tradicions i símbols, i uns mites històrics.
Els segles d'imposició i homogeneïtzació cultural i lingüística forçoses, sostingudes per la violència d'Estat componen un panorama desolador. L'últim episodi viscut a Catalunya ens ofereix la prova més recent. L'ús de la violència policial, l'abús de les normes constitucionals i la manipulació de les lleis penals i processals per apartar, amenaçar i empresonar als dirigents responsables de l'últim intent de secessió, pacífic i sense armes mostren la profunda tendència d'aquest Estat a defensar la seva unitat apel·lant a tots els seus ressorts de poder, inclosa la violència.
Una preconcepció alienada, inconscient i invisible, de la nació espanyola. Darrere d'aquesta naturalesa violenta de l'Estat espanyol batega una atàvica i profunda concepció, conformada al llarg de segles, de la nació política, transmesa de generació en generació, que impregna la mentalitat de la majoria dels ciutadans espanyols. Es tracta d'una concepció de la nació espanyola com una mena de fet polític inqüestionable, com un absolut, és a dir, l'elevació a unitat política necessària i inqüestionable, la defensa de la qual justificaria l'ús de la violència. La realitat actual de l’Estat espanyol és observada com a priori inevitable i etern. Un a priori que no necessita de cap tipus de justificació, una realitat política que pot imposar-se per la força fins i tot a aquells grups que la rebutgen. Aquesta unitat política espanyola ve a ser, per a molts (la majoria) un objecte físic sòlid que no s’hauria de "trencar" o "destruir" o fins i tot un objecte metafísic (una realitat espiritual procedent de les profunditats de la història), que és el que és, sense objecció possible. Aquells que són membres d'aquest objecte físic, ho serien necessàriament i per fet natural, amb independència de la seva voluntat.
Aquesta visió, inculcada durant segles, pateix una llarga sèrie de greus confusions conceptuals: confusió entre el que les coses són i el que les coses haurien (o no) de ser. Confusió entre nació i Estat. Confusió entre Estat i territori físic. Confusió entre Dret i moral. En aquest procés, se succeeixen les teoritzacions dirigides a legitimar i justificar aquest ordre inexorable. La concepció de la nació espanyola i el cúmul de confusions que comporta, bé poden ser descrites com una veritable "alienació".
L'Estat com a imposició violenta (i II)
La naturalesa profunda de l'Estat espanyol
Per Eduard Ibáñez(1)
La veritable democràcia abasta a la decisió sobre l'existència mateixa de l'Estat i els seus integrants.
En realitat, avui dia, aquella visió de la unitat política i de la democràcia no se sostenen. Un Estat democràtic és precisament aquell en el qual, no només les seves polítiques o les seves lleis o la seva forma de govern són decidides sobre la base de la voluntat dels seus ciutadans, sinó també (i amb més raó) la seva mateixa existència. I on les decisions es prenen no simplement imposant la voluntat de les majories, sinó respectant els drets humans individuals i col·lectius de les persones i grups afectats.
En definitiva, l'Estat democràtic és aquell l'existència del qual no es decideix per la inèrcia històrica, ni per la imposició dels més sobre els menys, sinó que és fruit del diàleg i la negociació en igualtat de condicions que porten a un pacte lliure i explícit de persones i grups. Sobretot quan inclou grups amb vincles culturals històrics o una important consciència col·lectiva que reclama ser reconeguda. I aquest pacte només pot persistir mentre tots respectin les seves obligacions i mentre es mantingui el consentiment de les parts, un consentiment que pot variar si s'alteren les posicions d'aquelles o bé canvien les circumstàncies essencials que el van propiciar (com bé sabien els savis juristes romans que van formular la famosa clàusula de dissolució contractual "rebus sic stantibus").
Podrà discutir-se la forma de procedir a la revisió del pacte i els criteris per a determinar, tractant-se de grans grups humans, quines són les parts i quina és la seva voluntat. Però qualsevol pacte polític no és mai un fet tancat per sempre. I és que tot poder polític, la seva essència, la seva existència, el seu abast i la seva justificació, deriven de les persones afectades i mai a l'inrevés.
La preconcepció inconscient (alienada) de la unitat política d'Espanya com quelcom natural i irrevocable és tan potent que cega la mirada als més intel·ligents i cultes (siguin filòsofs, científics o bisbes), que són incapaços de veure que els Estats i les unitats polítiques són constructes humans artificials, de valor relatiu, mutable i contínuament mutant, que són al servei del benestar de les persones i grups humans i els seus drets, única finalitat que justifica la seva existència, i no al servei dels poders fàctics, statu quo o interessos constituïts. No són per ells mateixes "béns morals" si són imposats coactivament contra la voluntat d'una part dels afectats o si aquests en resulten perjudicats.
La unitat, entesa com a garant d'un conjunt de vincles econòmics, culturals, afectius entre les persones i grups, és un bé si beneficia a tots els seus integrants, si no exclou o dificulta altres vincles possibles (cap a dins o cap a fora dels grups integrants) i, sobretot, si és acceptada i experimentada com satisfactòria. La unitat política estatal pot afavorir aquells vincles, però no és imprescindible per a la seva existència, ja que aquells vincles es poden preservar (i fins i tot potenciar) mitjançant altres relacions polítiques diferents de la unitat-Estat, que no és per ella mateixa un bé jurídic ni moral autoreferencial que sigui necessari sostenir a qualsevol preu, ni pot ser entesa com "indivisible i indissoluble". De fet, avui hi ha altres formes i relacions polítiques diferents de l'Estat compartit de sobirania única que permeten promoure la cooperació en múltiples àmbits entre pobles diferents.
Per tant, aquestes construccions juridicopolítiques anomenades Estat només haurien conformar-se i mantenir-se sobre la base de la voluntat de les persones i grups afectats, aconseguint equilibris permanentment revisables per adaptar-los a les noves circumstàncies, sobre la base de relacions equitatives, des del respecte als drets individuals i col·lectius i les identitats de tots els integrants, com també dels afectats per qualsevol canvi. De fet, aquesta adaptació constant és cada vegada més necessària davant la creixent heterogeneïtat i complexitat de les poblacions, els canvis socials accelerats i el procés de globalització. Es tracta d'un repte gens senzill, però és imprescindible anar en aquesta direcció. Hi ha procediments i experiències històriques que han permès mutacions de la unitat Estat de forma pacífica i raonable, de les quals hi ha molt per aprendre. Per descomptat, el desitjable seria que el Dret internacional fos capaç de regular aquesta qüestió per garantir els drets de tots i la seguretat jurídica sota autoritats imparcials.
Per tant, res més immoral que imposar una unitat política mitjançant la violència contra la voluntat de comunitats culturals que la rebutgen i molt menys pretenent justificar la seva imposició a l'empara de valors com la solidaritat, la democràcia, la llei o la pau social, precisament i greument traïts per la imposició violenta.
Per a la seva lectura original i íntegra:
https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/apunts-eticopolitics/estat-com-imposicio-violenta-232005?utm_source=butlleti&utm_medium=email&utm_campaign=2018-12-19_butlleti
(1) Eduard Ibáñez Barceloní de naixement (1969). Llicenciat en dret i doctor en dret penal per la Universitat de Barcelona, amb una tesi titulada "Detenció processal i sistema penal garantista". Llicenciat en filosofia per la Universitat Ramon Llull. Exerceix com a advocat i dirigeix l’associació Justícia i Pau. Actualment és també president de la Comissió General de Justícia i Pau d'Espanya i membre del Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona.
