titulo de la web

Indagacions sobre el nostre lloc a l'univers

Ens preguntem: quin és el nostre lloc en l’Univers: quin lloc hi ocupa la Terra, per què l’Univers és tan gran, amb quina abundància s’hi presenta la vida.

La descoberta de la immensitat del cosmos, i del nostre lloc aparentment poc privilegiat en ell, ha dut a subratllar la nostra essencial insignificança.

Ens preguntem quin és el nostre lloc en l’Univers: quin lloc hi ocupa la Terra, per què l’Univers és tan gran, amb quina abundància s’hi presenta la vida. Alguns aspectes d’aquestes preguntes estan relacionats amb la ciència; d’altres, en canvi, són de caràcter psicològic, metafísic o religiós. La descoberta de la immensitat del cosmos, i del nostre lloc aparentment poc privilegiat en ell, ha dut a subratllar la nostra essencial insignificança. Intuïm però un relligament entre l’Univers i algunes de les coses que més anhelem saber de nosaltres. Sembla com si la nostra realitat tingués una triple dimensió: humana, còsmica i divina, i que per a assolir la plenitud com a humans cal estar obert a aquestes tres dimensions.

Ens preguntarem per quin lloc ocupa el nostre planeta en l’espai còsmic. Ens interessa quin és el nostre lloc en l’Univers: quin lloc hi ocupa la Terra, per què l’Univers és tan gran, amb quina abundància s’hi presenta la vida. Ens interrogarem sobre quin és el nostre lloc en l’Univers i veurem com la resposta a aquesta qüestió ha anat evolucionant al llarg de la història: en l’antiga, l’home se sentia en mans de Déu, creació divina disputada pel diable, lloc de combat de forces més grans que les pròpies, abocat a una infinitud temporal de felicitat o de condemna. En la moderna, vol sentir-se en mans de si mateix, senyor únic del seu destí.

Per què nosaltres i l'univers existim? Si trobéssim la resposta a això, seria l'últim triomf de la raó humana. Llavors coneixeríem realment la ment de Déu.
Stephen Hawking: Una Breu Història del Temps.


La cosmologia s'interessa per la globalitat de l’Univers. Cóm és que una cosmologia feta pels humans ens ignori quasi completament i que no hi figurem ni tan sols com a interrogant? Cal admetre que la nostra experiència quotidiana acostuma a estar limitada per la rutina de la vida, el cercle de l’horitzó i la cúpula blava de l'atmosfera, i sembla que negligim el cosmos tant com ell ens negligeix a nosaltres.

Però de sobte, en la nit estelada, la situació sembla invertir-se i sentim créixer sota el seu influx l'interrogant sobre nosaltres mateixos. Tan intensament hem sentit, al llarg de la història, la relació amb el cel que hi hem buscat indicacions del destí: l'orientació en els viatges, la sort de les batalles i de les collites, els misteris dels caràcters i dels amors. L'Univers, ha estat creat per una intel·ligència superior i amorosa per tal que nosaltres existim? La ciència és neutra en aquesta qüestió, però incideix en el marc cultural i els canvis en  la manera d’imaginar l'Univers al llarg de la història han influït en la versemblança d’aquesta pregunta. En el Renaixement, passàrem d'una concepció de l’Univers tancat, voltat per l'espai físic de esferes celestes, a un Univers obert i infinit, en què l’espai de Déu i de les ànimes esdevenia imprecís i metafísic. En el segle xx vam passar d’un Univers immutable a un Univers immers en el canvi i la temporalitat.

Intuïm un relligament entre l’Univers i algunes de les coses que més anhelem saber de nosaltres: l’origen remot, el destí desconegut, el sentit de la vida.

Si la cosmologia ens atreu tant és, en part, no tan sols per la curiositat sobre com és l’Univers, sinó també perquè intuïm un relligament entre l’Univers i algunes de les coses que més anhelem saber de nosaltres: l’origen remot, el destí desconegut, el sentit de la vida. Aquesta fascinació per l’Univers pot ser deguda a la intuïció que la nostra realitat potser té una triple dimensió: humana, còsmica i divina, i que per a assolir la plenitud cal estar obert a aquestes tres dimensions. La cosmologia estrictament física estudia la dinàmica, el contingut i la història de l’Univers, la formació i l’evolució de les galàxies, les estrelles i la matèria que s’hi forma. Però no ens interessa només això, sinó també quin és el nostre lloc en l’Univers: quin lloc hi ocupa la Terra, per què l’Univers és tan gran, amb quina abundància s’hi presenta la vida. Alguns aspectes d’aquestes preguntes estan relacionats amb la ciència; d’altres, en canvi, són de caràcter psicològic, metafísic o religiós. De fet, tenim al nostre interior un Univers neuronal de complexitat superior a la de l’Univers de les galàxies; si els vertígens del segon són la grandària i el silenci, els del primer: són la combinatòria i la pregunta.

LA POSICIÓ DE LA TERRA

Quin lloc ocupa la Terra en l’espai còsmic. En el model ptolemaic, la Terra es trobava en el centre  i tot girava al seu entorn. Per aquella mentalitat la posició central de la Terra estava acompanyada d’una connotació negativa: la Terra era l’espai de canvi, de corrupció, el fons de l’Univers, en contrast amb el món supra-lunar, on planetes i estrelles giraven amb harmonia immutable, més a prop de Déu i la seva perfecció que no pas nosaltres. L’Univers era considerat relativament petit, cosa que feia plausible imaginar que les ànimes ascendissin fins a Déu o descen­dissin fins a l’infern i ens hi esperessin.

Amb la teoria copernicana, la Terra deixà d’estar al centre de l’Univers, lloc que passà a ser ocupat pel Sol. La transició d’un model cosmològic a l’altre va ser difícil: acceptar que la Terra té un moviment rapidíssim del qual no ens adonem va costar molt, ja que suposava desconfiar de les evidències més immediates dels sentits, capgirar la ciència física de l’època, posar en dubte alguns detalls dels textos sagrats i desafiar el poder de les autoritats religioses. Des del punt de vista psicològic, aquest model no suposava pas una degradació dels humans en apartar-los del centre sinó, ben al contrari, els atansava al cel, al vol dels astres.

Giordano Bruno (1548 - 1600) proposà que l’Univers era infinit, que cada estrella era un sol, que cada sol tenia al seu voltant planetes habitats, que la vida desbordava la Terra i omplia l’Univers. Així, també el Sol era desposseït del centre i esdevenia una estrella entre moltes altres. Posteriorment es veié que el Sol és a la perifèria de la galàxia, i novament s’insistí a interpretar aquest fet com una certificació de la nostra irrellevància, sense tenir en compte que és difícil que hi pugui haver vida en les zones centrals de la galàxia, on la densitat d'estrelles i de radiació és tan elevada que resultaria letal.

En el model cosmològic actual, nosaltres som en un lloc qualsevol de l’Univers, el qual se suposa homogeni i isòtrop, de manera que totes les seves regions són, a gran escala, iguals. Tan provincià podria ser creure que la Terra és el centre del món com creure que tots els altres llocs de l’Univers són com l’espai que coneixem des de la Terra. Sense l’anterior hipòtesi de l’homogeneïtat, el nostre coneixement de l’Univers es limitaria a la regió que podem observar i no podríem dir res d’allò que no coneixem; amb ella, podem extrapolar aquest coneixement i fer-nos la il·lusió que coneixem el comportament a grans línies de tot l’Univers. S’han proposat també, per ara sense èxit, altres models cosmologies de tipus jeràrquic, que han estat poc explorats.

De fet, pot ser que la psicologia humana pel que fa al nostre lloc a l’Univers fos, a la pràctica, més modesta en l’època antiga que en l’actual. En l’antiga, l’home se sentia en mans de Déu, creació divina disputada pel diable, lloc de combat de forces més grans que les pròpies, abocat a una infinitud temporal de felicitat o de condemna. En la moderna, vol sentir-se en mans de si mateix, senyor únic del seu destí problemàtic i efímer, de vegades en un individualisme extrem, controlador de les seves forces eixamplades per la tecnologia, nòmada en l’absurd o anestesiat en les distraccions.

LA IMMENSITAT DE L’UNIVERS

Sobre la grandària de l’Univers. Que el cosmos és molt més gran que la Terra és una constatació molt antiga. Al començament del segle xx, però, la mesura de les distàncies enormes entre galàxies va fer créixer incommensurablement la nostra visió de la grandària còsmica. La descoberta de la immensitat del cosmos, i del nostre lloc aparentment poc privilegiat en ell, ha dut a subratllar la nostra essencial insignificança.

L'univers

El criteri amb què s’examina aquesta situació, però, està basat en la pura extensió, en l’espai lineal. És aquest un bon criteri per a jutjar la nostra importància relativa? De fet, aquesta qüestió es planteja de manera força diferent en un Univers estàtic que en un Univers en expansió. En un Univers en expansió i amb una matèria elaborada gradualment, és fàcil entendre que no podríem viure en un Univers petit. Perquè es formi la matèria que ens constitueix —carboni, nitrogen, oxigen, que s’ha format per fusió nuclear dintre d’estrelles, cal que s’hagi format una primera generació de galàxies i estrelles, que s’hi hagin sintetitzat aquests nuclis, que les estrelles hagin esclatat i escampat el seu contingut en forma de pols; que d’aquesta pols s’hagi format una segona generació d’estrelles, amb algun planeta adient per a la vida; que s’hagin produït els tempteigs per a la formació de molècules autoreplicants que van dur, probablement, a l’inici de la vida... Tot això, pel cap baix, exigeix uns deu mil o dotze mil milions d’anys. Durant aquest temps, l’Univers s’ha expandit ràpidament. Per tant, la immensitat de l’Univers, donada pel producte de la seva edat i la velocitat d’expansió de la frontera observable —la velocitat de la llum—, és una condició necessària per a la nostra existència, és a dir, només som concebibles en un Univers gran.

La seva complexitat. Un segon aspecte de la immensitat còsmica el dóna la mesura de la complexitat. Si avaluem la grandària d’un lloc no sols pels seus quilòmetres sinó pel seu contingut en complexitat —és a dir, per la mínima quantitat d'informació necessària per a descriure'n els trets més essencials—, la Terra esdevé molt més gran que no pas el Sol i, fins i tot, probablement, comparable a la resta del sistema solar. El Sol està compost només d'hidrogen i heli i d'alguns altres elements en quantitats ínfimes, i no té vida. Costa menys descriure el Sol que la Terra: descriure la geologia, la biologia, la intel·ligència, exigeix una quantitat d'informació molt gran. Així, si avaluem la grandària en termes d'informació, la magnitud de l'espai es deforma tant o més que en la relativitat general, on la deformació és produïda pel contingut en energia i no pas en informació. De fet, el nombre de connexions entre les neurones del nostre cervell és del mateix ordre que el nombre de galàxies en l'Univers observable. Ara bé: l'Univers a gran escala és menys complex que el cervell: les estructures que hi trobem són simples i repetitives, la matèria bàsica és hidrogen i heli en un gran tant per cent, amb unes quantes estructuracions moleculars. L'estudi del cervell podria donar tota una altra cosmologia, molt més complexa, per la gran diversitat de connexions, de molècules, d’activitats deslocalitzades, que no pas la cosmologia del nostre espai exterior. Totes les galàxies interaccionen segons una mateixa llei matemàtica, mentre que les interaccions entre les neurones, determinades per les connexions mútues i els neurotransmissors i els neuroreceptors corresponents, són molt diverses i varien amb el temps, segons les intensificacions de l'aprenentatge i els afebliments de l'oblit. En tot cas, és clar que si el criteri per a jutjar la nostra «importància» o el nostre «lloc» a l'Univers fos la complexitat en lloc de l'extensió geomètrica, la perspectiva seria ben diferent.

Una cosa semblant passa respecte del temps. Sovint es diu que si escrivíssim la història de l'Univers en catorze volums cadascun corresponent a mil milions d'anys, apareixeríem a les darreres línies del darrer volum, és a dir, seríem insignificants des del punt de vista temporal i no tan sols des de l'espacial. Ara bé, des de la perspectiva informacional, cal matisar aquesta apreciació. Caldria una gran extensió per a descriure els tres primers minuts de l'Univers, perquè en aquest lapse de temps hi hagué molts esdeveniments, que se succeïren a un ritme rapidíssim: la condensació d'un plasma de quarks i gluons per a formar els hadrons, entre els quals els protons i els neutrons; l’anihilació de barions i antibarions, d'electrons i antielectrons; la formació dels nuclis lleugers a partir de reaccions nuclears de fusió en l'Univers primitiu calent... En canvi, des dels tres minuts fins als tres-cents mil anys, gairebé no passà res de nou: l'Univers s’anà expandint i refredant, homogèniament, i n'hi ha prou amb unes poques línies per a descriure'n allò essencial. Passat aquest període, l'Univers està prou fred perquè els electrons quedin capturats pels nuclis tot formant àtoms neutres, cosa que duu al desacoblament de la radiació respecte de la matèria i a l'inici de la formació de les galàxies, tema que novament demanaria força informació. La síntesi de nuclis pesants dintre de les estrelles, el seu escampament a partir d'explosions de supernoves, la formació subsegüent de sistemes planetaris, també exigirien informació considerable. Aquesta esclataria amb l'inici i l'evolució de la vida i, més encara, amb el desenvolupament del cervell. Per tant, la nostra presència en una hipotètica història de l'Univers seria molt més gran que el que la simple extensió temporal habitual permetria suposar d'antuvi.

Font: David JOU: Déu, cosmos, caos cap. 4 (resumen). David JOU és catedràtic de la Matèria Condensada a la UA Barcelona. Com a investigador, és autor de cinc llibres i d'uns dos-cents articles de recerca en revistes de difusió internacional. Membre de nombroses entitats i associacions de Catalunya. 


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...