APRENDRE A VIURE ( 1ª part )
La intenció última de l'Educació és ajudar a aprendre a viure.
Aprendre a viure: PER A UNA HARMONIA INQUIETA
El primer objectiu de l'educació és ajudar a que cada persona aconsegueixi donar el millor de si mateix en el decurs d'una vida personal digna i compromesa amb els altres. Aquest objectiu s'aconseguirà amb més facilitat si es té èxit en assolir l'harmonia personal i l'harmonia amb els altres i amb la natura.
Per a aconseguir-ho, l'educació s'ha de proposar més la formació que no pas la instrucció: no es tracta tant d'arribar a saber molt, sinó sobretot d'aconseguir ser d'una manera completa. Cal una educació integral que miri les persones com a totalitats, que busqui l'equilibri entre el saber i el ser. Cal també una educació que no separi els vessants personals i individuals de la formació dels components cívics i col•lectius: l'àmbit privat i el públic formen part d'una mateixa unitat que hem de contribuir a formar i articular.
La intenció última de l'educació és ajudar a aprendre a viure. És la primera tasca dels éssers humans. Bo i estar preparats per a viure, ens cal adoptar una forma de vida que sigui possible sostenir i que realment vulguem per a nosaltres i per a tots els qui ens envolten. És necessari escollir com volem viure.
Si ens mirem la vida d'una manera simple, podem dir que no cal aprendre a viure perquè es tracta d'una funció humana espontània. Aquesta afirmació té un punt de raó i alhora està molt equivocada. És cert que els humans ens trobem vivint sense preparacions prèvies ni aprenentatges, però també és ben cert que tenim tantes possibilitats al davant que es fa inevitable aprendre a viure ara i aquí d'una manera volguda. No és exagerat dir que la vida és l'obra d'art que cadascú va modelant.
A més, parlem de aprendre a viure en tota la seva amplitud, perquè no es tracta de formar els éssers humans en alguna de les seves dimensions en particular, sinó de fer-ho de manera integral.
Aprendre a viure reclama una educació completa, una educació que inclogui totes les facetes humanes: les fisicobiològiques, les psicosocials, les historicoculturals, les eticoestètiques
i també les misticoespirituals. En síntesi, estem obligats a decidir com viure, tenim la responsabilitat de descobrir què significa viure de manera feliç i justa en cada situació particular.
No hi ha un únic model de vida aplicable a tothom. Hi ha moltes maneres de viure una vida bona. Malgrat tot, és possible establir algunes condicions. Una forma de vida bona ha d'impulsar la vida concreta de cada ésser humà. Estem parlant de la màxima realització de les possibilitats de cada persona. Per tant, una forma de vida serà bona quan contribueixi al desenvolupament de la vida de cada persona a l'interior d'una comunitat.
Defensar la vida significa transcendir allò que és a la recerca d'allò que hauria de ser. Entrar en l'espai d'allò que és desitjable i que encara no ha arribat a ser del tot. I d'entre tots els valors desitjables, ens fixarem en els dos que apunten a les tasques essencials de l'existència humana: viure una vida feliç i viure de manera justa. Felicitat i justícia són dues tasques morals bàsiques per a assegurar una vida òptima.
És prou sabut que una de les característiques del nostre temps és la desaparició de les seguretats. Més encara que la pèrdua de seguretats, allò que caracteritza el nostre temps és l'acumulació d'interrogants: l'extensió de l'individualisme, la generalització dels criteris que imposa la raó instrumental i l'economicisme que acaben per colonitzar els racons més íntims de la vida humana; la limitació del poder d'intervenir i participar en la vida pública, cada vegada més convertida en espectacle; o la degradació dels ecosistemes ... En les societats democràtiques s'ha passat d'un codi únic encarnat per la religió a un pluralisme que reconeix la diversitat de punts de vista. El fenomen del multiculturalisme, que ha afavorit l'increment dels punts de vista i al fenomen de la globalització, que ha convertit totes les posicions humanes en veus implicades en la definició d'una manera comuna de viure.
Per a viure bé en situacions d'incertesa no serveixen de res els programes d'acció preestablerts. En un món obert, canviant i imprevisible, no és possible aplicar patrons de conducta acabats. La incertesa implica risc, i també risc moral d'equivocar-se. Per tant, aprendre a viure té menys a veure amb la transmissió de criteris inamovibles i codis de conducta ben fixats i molt més amb l'aprenentatge de procediments, de mètodes o d'estratègies per a considerar situacions complexes i incertes. Aprendre a viure correctament comporta saber-se enfrontar a la incertesa, defugint les seguretats preestablertes i comprometent-se a treballar per tal d'anar buscant solucions temptatives als reptes de la vida.
Si ens hem d'interrogar amb llibertat sobre com viure, la moralitat es converteix en un procediment per a determinar en cada situació allò que ens sembla més adequat. Es tracta d'una activitat constructiva; és a dir, una feina compromesa a produir una manera de viure temptativa: una manera de viure que pot reproduir formes útils del passat o buscar-ne de noves, una manera de viure que depèn del nostre treball responsable que no podem delegar ni oblidar.
Extractes i adaptació a partir de: PUIG ROVIRA, J.M.(Coordin.): Desenvolupament personal i ciutadania
Pacte Nacional per a l'Educació. Debat curricular. Dt. Educació. Generalitat de Catalunya
