LA CAPACITAT COMUNICATIVA

Cada persona està constituïda per un conjunt de característiques i capacitats que ens fan a cadascú de nosaltres un éssers únics, originals, irrepetibles. Entre aquestes podem assenyalar les característiques físiques, biològiques, afectives, psíquiques, intel·lectuals, comunicatives, ideològiques, ètiques, estètiques, etc. Totes aquestes capacitats, en potència les tenim ja al néixer, però les hem d’anar desplegant al llarg de la nostra vida a fi d’esdevenir éssers plenament desenvolupats.

Totes són igualment importants però entre elles en destaca una : la «capacitat comunicativa» gràcies a la qual comprenem tot el que passa al nostre voltant i fins i tot en nosaltres mateixos i expressem el que pensem i el que sentim. El seu desplegament és essencial per al desenvolupament integral d’un individu. El grau de desenvolupament aconseguit en aquesta capacitat determinarà en gran part la capacitat general de la persona en la seva vida de relació amb sí mateix i amb els altres.

El pensament és fruit de l’acció de “pensar”, conducta en què es combinen uns continguts de tipus simbòlic i el resultat d’aprenentatges previs. Aquesta conducta es posa en marxa davant situacions problemàtiques que requereix de solució; el resultat de “pensar” és una adaptació més o menys innovadora de l'individu a la situació concreta que l’origina. El pensament és produït per la “ment” que elabora la informació que rep i construeix representacions mentals que substitueixen els objectes reals concrets, permetent el seu maneig mental a fi de trobar una solució a la situació que l’ha originat.

En tot procés de pensament hi ha un “contingut”, representatiu de la realitat ( idees, pensaments, imatges...), que estructura les dades rebudes de diverses formes: d’una manera lògica, coherent, ordenada, organitzada i estructurada o sense massa ordenació, estructuració ni coherència . El pensament representa un nivell cognitiu superior de l’espècie humana que s’adquireix per mitjà del desenvolupament cognitiu.

La capacitat de pensar és el tret distintiu, genèric i peculiar de l’ésser humà. Consisteix en relacionar dos o més idees de forma que d’aquesta combinació se n’obté una de nova. Actua com un procés mediador entre tot el que percebem de l’exterior i la resposta que donem. La seva manifestació bàsica és el “raonar”, que consisteix en integrar estímuls, percepcions, informacions i record i crear nous conceptes. Els signes, senyals i símbols de l’exterior actuen com estímuls, que posen en marxa l’activitat mental. La percepció actua como una font que provoca el pensament.

La creació de conceptes requereix de dos processos: l’abstracció i la generalització. Abstraure es separar mentalment una qualitat d’una altra i considerar-la aïlladament. Quan les abstraccions es relacionen entre sí, es produeix el mecanisme contrari, la generalització. El contingut del pensament és el pensament en si mateix que deriva de la combinació d’idees i símbols; però sempre està modulat pels fets, creences, prejudicis, opinions i situacions emocionals que rodegen el subjecte que pensa.

El llenguatge constitueix la forma més natural d’expressar el pensament, encara que no tot pensament s’expressa per mitjà del llenguatge.

La "comunicació" es porta a terme per mitjà d’un sistemes de relació que anomenem "llenguatges". Els llenguatges són "sistemes de comunicació" que l'ésser humà utilitza per comunicar-se (gestual, mímic, parlat, escrit, matemàtic, simbòlic, braile, el codi de circulació, l’art, la música...). De tots aquets sistemes de comunicació el més utilitzat per l’espècie humana és el llenguatge a través de la paraula parlada o escrita ( "llenguatge verbal" ).

La meta del llenguatge és la comunicació i secundàriament contribueix a l’enriquiment de les relacions humanes, afavorint la integració social de les persones i la vida en comunitat. Hi ha dos aspectes fonamentals en el fet comunicatiu: el que diem i com ho diem.

Aquests tres aspectes estan estretament relacionats. La capacitat comunicativa té a veure també amb la capaciat perceptiva, organitzadora i estructuradora del pensament. Podem dir que en la mesura que es desenvolupi el llenguatge, major serà la capacitat de l'individu per a construir conceptes, adquirir coneixements, elaborar significats... i, alhora, li serveix per a expressar-los més clarament i transmetre’ls eficaçment.

Per mitjà del llenguatge l'individu també projecta als altres el seu món afectiu; les paraules poden assumir diferents significats en funció de l’entonació, les pauses, el volum de veu, el context o situació en què es produiex la comunicació ...

I és que el llenguatge acompleix dues funcions bàsiques: a) la noètica o de pensament i b) la semiòtica o comunicativa. Si la primera juga un paper importantíssim en la formació de l'individu, la segona reflecteix en sí la raó de ser del llenguatge; no oblidem que aquest va sorgir per les necessitats comunicatives que van tenir els homes en una etapa del seu desenvolupament, i fins a l’actualitat és la via fonamental mitjançant la qual transmetem el que pensem, volem i sentim.

Mitjançant el llenguatge podem comunicar-nos i realitzar la labor creadora que exigeix la societat. Mitjançant el perfeccionament del llenguatge és possible garantir la formació d’homes capaços d’expressar clarament les seves idees, els seus pensaments, de comprendre el complex món contemporani, d’aprofundir en les ciències, la tècnica i l’art i de realitzar la seva activitat laboral en forma crítica i creadora.

Adaptació i síntesi a partir de materials i articles diversos.