titulo de la web

El plaer del silenci

La superació del soroll intern i extern

El silenci: un bé poc apreciat? ... sense saber-ho esdevenim persones superficials i frívoles, perquè la comprensió i la reflexió, demanen assossec, temps i sobretot silenci. El pensament necessita un marc adequat perquè pugui brollar: un temps de silenci. Tenir temps per al silenci significa temps per a pensar, per trobar-se a si mateix, per sentir els altres i per ser permeables al món.

Segurament l’atabalament amb què vivim, el consumisme desmesurat en què ens hem instal·lat són un signe extern de la poca formació que tenim per viure i escoltar el silenci.

No oblidem que el silenci és la matriu on es gesta la cultura i creix la llibertat de les persones perquè madurin les seves opinions i les seves preguntes. És l’àmbit on reposem les opcions i les valorem de manera adequada. I sobretot és el lloc adequat perquè sorgeixi “la paraula”. Aquella que fa que les nostres converses no siguin un anar repetint allò que escoltem, sinó un diàleg fecund i ple de continguts. Aquella que fa que la nostra vida s’ompli de sentit perquè sigui més humana. ( Fragment de l’Editorial Valors.org Núm 11: El regne del silenci. )

La nostra vida està ancorada en allò urgent i necessari i deixem de banda, sempre per més endavant, allò essencial.

Preferim seguir lliscant per la superfície de l'existència, no anar a fons per no comprometre'ns gaire.

L'absència de soroll obre les portes a una nova consciència personal.

Tenir temps per al silenci significa temps per a pensar, per trobar-se a si mateix, per sentir els altres i per ser permeables al món.

El silenci és la matriu on es gesta la cultura i creix la llibertat de les persones.

Si ancorem la nostra vida en la soledat i el silenci, veurem com ja no ens caldrà omplir de coses el nostre espai existencial.

Soledat i silenci com un temps i un espai on puc anar teixint una existència més fraternal, solidària, joiosa i plena de sentit.

Saber contemplar la realitat ens ajuda a veure les coses tal com són, és com ordenar-se un interiorment. Es van veient les coses, les situacions, els assumptes, amb més nitidesa i claredat.

El plaer del silenci

Per Diego López-Luján

Avui en dia, a les zones urbanes, la contaminació acústica està arribant a límits alarmants en la vida quotidiana de les persones. Els nivells de soroll a què estem exposats són causa de diverses afeccions fisiològiques o psicològiques. Entre aquestes afeccions associades al soroll, podem trobar trastorns com la pèrdua d’audició, l’augment de la pressió arterial, les alteracions en la coordinació del sistema nerviós central, la tensió muscular, etc.
Psicològicament, poden aparèixer alteracions del son, canvis de la conducta, pèrdua de la capacitat de concentració, dificultat per a la retenció de dades, pèrdua de memòria, etc. També hi ha estudis que demostren que el soroll és un factor de risc per a la salut dels infants, ja que dificulta el seu aprenentatge a causa de les pertorbacions que provoca en la capacitat d’escoltar i en la comunicació verbal.

No hi ha cap dubte que tot això és causa d’un desenvolupament tecnològic que, per altra banda, ens fa la vida més còmoda i fàcil, i per això suportem aquesta acumulació de decibels amb certa resignació. Malgrat això, no falten veus que s’alcen demanant l’amortiment del soroll produït per agents externs.

Però, a més, hi ha un altre tipus de “sorolls” que també contaminen la persona; aquests, d’ordre intern, són originats per ella mateixa: sorolls generats per nosaltres mateixos, com poden ser les preocupacions quotidianes amb l’angoixa i ansietat consegüents que produeixen, els pensaments inconnexos, les il·lusions, etc. Tot això distreu d’allò fonamental i veritablement important per a la nostra existència i la dels altres, de tal manera que la nostra vida perd consistència i densitat, i alhora, ens fa més vulnerables psicològicament i manipulables en relació amb els interessos i els capricis d’uns altres.

Davant d’aquesta perspectiva, des de les ciències de la salut –física i psicològica–, es reconeix cada vegada més la necessitat que les persones puguem crear i gaudir d’espais on estar sols i en silenci, i d’aquesta manera, aïllar-nos dels sorolls als quals estem sotmesos de manera involuntària o, de vegades, voluntària. Aquesta necessitat de l’experiència silent ha saltat la frontera de la medicina, deixant de ser simplement una qüestió terapèutica, per a instal·lar-se en la reflexió filosòfica, antropològica, pedagògica, moral, religiosa, etc.

Cada vegada més, des d’aquestes disciplines es defensa la necessitat que l’ésser humà té de l’experiència silent; les persones necessitem “espais descontaminats” de soroll, llocs en què la solitud i el silenci ens encaminin a trobar-nos amb nosaltres, amb la nostra realitat i amb tot allò que ens transcendeix. Des d’allà, cada persona podrà assumir, sense frivolitat i amb major saviesa i humilitat, la realitat personal i social que l’envolta.

El silenci és una capacitat humana que allotja innombrables possibilitats per al “ben ésser” i el “ben estar” de la persona en el món: ens reequilibra després dels vaivens de la vida atrafegada que portem; del silenci sorgeix el germen de la creació artística; el silenci possibilita una vida ètica i estètica; és mestre interior; és, per als creients, un espai per a l’oració i la trobada amb allò transcendent; és el lloc des d’on sorgeix la paraula harmoniosa, on germina la veritable comunicació; sense la pràctica del silenci no hi ha capacitat d’escoltar, i per tant, la comunicació es converteix en una juxtaposició de paraules...; el silenci és, en definitiva, espai de llibertat interior amb projecció a l’exterior. Per això no podem deixar aquesta capacitat humana en estat germinal o d’atròfia, sinó que l’hem d’explorar!

Malauradament, en la nostra societat el silenci espanta, produeix angoixa, temor i inquietud. S’ha convertit en un gran desconegut a causa de tant soroll, sorolls sovint buscats perquè ens fa por enfrontar-nos a l’experiència silent. Quantes persones, en arribar a casa o en entrar a la seva habitació després d’un atrafegat i dur dia de feina, el primer que fan és posar el televisor, la ràdio, el DVD o el CD! Incapaços de suportar el silenci, omplen l’ambient de música, veus..., en definitiva, de sorolls, sorolls que potser són el pretext per a no afrontar, des del silenci, la pròpia existència.

Desterrem de la nostra vida el silenci, l’enviem a l’exili, i ens instal·lem en el feu ben conegut del soroll; allà ens hi sentim còmodes, perquè el coneixem, sabem com és; ja ho diu el refranyer: “val més un roí conegut que un bo per conèixer”. En aquests moments es dóna el cas que tenim una joventut que, en general, desconeix o fins i tot el terroritza el silenci. Alguns filòsofs han associat aquesta incapacitat per a l’experiència silent amb una falta de maduresa humana.

Vivim en una societat adolescent amb un dèficit educatiu en el valor del silenci –majoritàriament la nostra educació se centra en la paraula. És necessari i urgent recuperar la capacitat silent de l’ésser humà i desenvolupar-la al màxim de la seva potencialitat per beneficiar-nos així de les possibilitats que els amplis espais de temps en silenci ens ofereixen, amb la finalitat de desterrar de la nostra vida, no el silenci, sinó el soroll extern o intern, i poder exclamar així: “Que bé que estic, quan estic sol i en silenci!”.

Àmbit Maria Corral: www.ambit.org.es


Soledat i silenci: un estil de vida

  Lourdes Flavià

"Potser si baixéssim del tren d'altra velocitat on estem instal.lats les coses podrien canviar"
"Més que parlar de fer soledat i silenci, es tracta d'optar per un estil de vida"

Moltes persones, segurament la majoria, consideren que estar sols i en silenci significa perdre el temps. El psicoanalista i escriptor Valerio Albisetti diu: “en quant a mi, puc dir que faig moltes coses al llarg del dia i aconsegueixo fer-les perquè passo, almenys, tres hores en soledat... no podria viure sense elles”.

Podem trobar moltes raons i pretextos per no fer soledat i silenci. Però aquest temps d’estar sols amb nosaltres mateixos és molt important. Sembla una paradoxa parlar avui de soledat i silenci. Vivim en un món que fuig d’aquestes coses. Hi ha una necessitat d’estar constantment informat, d’estar sempre fent coses, de tenir permanentment l’agenda plena. La nostra vida està ancorada en allò urgent i necessari i deixem de banda, sempre per més endavant, allò essencial.

Són signes d’aquesta por de trobar-nos amb nosaltres mateixos, por d’escoltar la veu interior, por d’enfrontar-nos amb la pròpia veritat. Preferim seguir lliscant per la superfície de l’existència, no anar a fons per no comprometre’ns gaire, no fos cas que després no poguéssim fer marxa enrera.

En molts moments ens sentim confosos, les incerteses ens envaeixen, els dubtes ens paralitzen, no sabem què ens passa, no  acabem de trobar el sentit de l’existència i dia a dia augmenten les depressions. Diuen que en una ocasió Ortega i Gasset començà una conferència amb aquestes paraules: “No sabem què ens passa. I això és precisament el que ens passa”. Avui podríem dir el mateix. Estem estressats, angoixats, exigits, aclaparats, desesperançats... Què em passa? Què ens passa? Per què passa el que passa? Potser si baixéssim del tren d’alta velocitat on estem instal·lats, si deixéssim el vertigen de la vida actual  a un costat i aprenguéssim a viure d’una altra manera, les coses podrien canviar. Ja que la soledat i el silenci són com la pantalla de cine on podem projectar i contemplar la nostra vida, relacions, projectes... Vull aturar-me cada dia un temps per veure, des de la soledat i el silenci, què em passa, què passa, cap on m’he de dirigir, orientar la meva vida, les meves accions...

Ser realistes existencials

La persona que es capbussa en les aigües profundes de la soledat i el silenci és una persona que contempla la realitat tal com és. No fonamenta la seva vida en idealismes, en fantasmes que no existeixen, sinó en allò realment existent. S’abraça a allò que en veritat existeix. No és el mateix la realitat, allò objectiu, que contemplar idees creades per un mateix o pels altres. Segons què es contempli, així serà la persona que contempla.

Tenir una actitud realista existencial, és ser humil, no emmurallar-se en les pròpies idees, i obrir els ulls, l’oïda, tot l’ésser, a la realitat que ens envolta. Saber contemplar la realitat ens ajuda a veure les coses tal com són, és com ordenar-se un interiorment. Es van veient les coses, les situacions, els assumptes, amb més nitidesa i claredat. I aleshores és com també podrem fer quelcom positiu per transformar i millorar aquesta realitat en aquells aspectes que calguin.

Quan plou intensament a la muntanya, l’aigua del riu baixa amb tanta força que arrossega terra, troncs, branques, tot allò que  troba al seu pas. És una aigua torrentosa, d’un color marronós que no deixa veure què hi ha al fons. Però si fem un dic i deixem que l’aigua embassada es vagi aquietant, de mica en mica tota aquesta matèria orgànica s’anirà sedimentant i tindrem, finalment, una aigua cristal·lina que ens permetrà contemplar el fons. La soledat i el silenci són els dics que possibiliten que les nostres aigües s’asserenin i puguem veure més enllà.

Valors que brollen de la soledat i el silenci

Humilitat, veritat, autenticitat: la persona contemplativa, la persona que viu espais de soledat i silenci, és una persona autèntica, es mostra tal com és. Teresa d’Àvila deia que la humilitat és “andar en verdad”, és a dir, no creure’s ni més ni menys del que un és. Quan un és capaç de manifestar-se, expressar-se, des de la seva pròpia veritat, se sent un gran alliberament i s’enriqueixen substancialment les relacions, ja que  és un relacionar-se des de la veritat i no des de les aparences. Des d’aquest saber què som és com també podem donar més fruit.

Llibertat: Els paratges de la soledat i el silenci són, per essència, pàtria de la llibertat. Són un espai de veritable llibertat, on  un no està supeditat, ni coaccionat, ni manipulat, ni controlat... per res ni per ningú. La persona que fa soledat i silenci no és tan fàcilment influenciable o manipulable, ja que va desenvolupant una ferma llibertat d’esperit.

Pau: La soledat i el silenci ens ajuden a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb l’entorn, amb la història... Ens porten a un estat de serenitat, de saber donar a cada cosa la importància que té, ni més ni menys. Ens ajuden a situar tot en el lloc que correspon, a ser més flexibles, a posar-nos en el lloc de l’altre, a entendre, a estar més disposats al diàleg, a escoltar, a ser persones més pacífiques i pacificadores.

Alegria: Es tracta d’una alegria fonda que sorgeix de la constatació de la gratuïtat de l’existència. Existeixo, podent no haver existit! Aquesta evidència, però, no és percebuda per tothom. Molts creuen que haguessin existit de totes maneres, encara que la història hagués estat una altra. En el poema SER, d’Alfred Rubio, es plasma bellament aquesta vivència des de la soledat i el silenci: “Cierro la puerta/Me quedo solo/Me envuelvo de silencio/Cierro los ojos/Y me tumbo en la alfombra/y a poco.../Como olas suaves en la playa/sube a la mente y se hace pensamiento/este existir en medio de la nada/...¡Soy! y antes no existía.../Qué sorpresa en mi ser, de ser. Qué calma...”.

Creativitat: En aquest àmbit de soledat i silenci, misteriosament, es va despertant en la persona aquest nen que tots portem a dins i que ens permet expressar-nos amb més llibertat, capacitat d’admiració i de sorpresa davant de tot allò que ens envolta. Aquest espai és el marc propici on pot sorgir tot aquest magma interior. A voltes, sense saber ni com, comencen a brollar diverses formes d’expressar la bellesa. És com entrar en la dinàmica de la creació, ordenar el caos intern i de cop adonar-se que en tu s’està gestant la bellesa.

Solidaritat: L’ésser humà és quelcom obert a. No tenim un interior compacte. Som un pou i quan mirem cap endins, quan fem vida interior, ens trobem que l’aigua que nodreix el nostre pou és la mateixa aigua que nodreix els pous dels altres. Una aigua que procedeix de la mateixa capa subterrània. És com un pont. Cal submergir-se en l’aigua per veure que els pilars que el sostenen estan fortament units. Les persones que tenen vida interior, que fan soledat i silenci, descobreixen aquestes arrels profundes de la solidaritat. Tots units per quelcom que no és visible des de la superfície però sí des de la fondària. La persona que fa soledat i silenci veu en l’altre un germà en l’existència.

Soledat i silenci, un estil de vida

I, més que parlar de fer soledat i silenci, podríem dir que es tracta d’optar per un estil de vida. Les grans multinacionals no sols promouen les seves marques, sinó que promouen un estil de vida. Si ancorem la nostra vida en la soledat i el silenci, veurem com ja no ens caldrà omplir de coses el nostre espai existencial. Soledat i silenci que no són fugida o aïllament perquè els altres em destorben. Soledat i silenci com un temps i un espai on puc anar teixint una existència més fraternal, solidària, joiosa i  plena de sentit.

Lourdes Flavià i Forcada és responsable de la Murtra
Santa Maria del Silenci del Desert d’Atacama (Xile)

"El silenci és l’únic amic que mai no et trairà". Confuci
"Calla ho digues alguna cosa millor que el silenci". Pitàgores
"No tota distància és absència, ni tot silenci és oblit". Mario Sarment
"El silenci hauria de ser la qualitat d’aquells a qui els manquen totes les altres". Pierre Blanchar
"Només en dues ocasions s’ha de parlar: quan sàpigues allò que has de dir i quan no et poguis excusar. Fora d’aquests dos casos, és millor el silenci que la plàtica". Isòcrates
"L’home supera l’animal amb la paraula, però amb el silenci es supera a si mateix". P. Masson
"Si algú us pregunta: “Què és el silenci?” Respongueu: “La primera pedra del temple de la filosofia”. Pitàgores
"L’home s’endisa a la multitud per ofegar el clam del seu propi silenci". Rabindranath Tagore
"El silenci és el soroll més fort". Miles Davis
"Els rius profunds corren en silenci, els rierols són sorollosos". Proverbi hindú
"Un minut de silenci pot dir més de mil paraules". Anònim
"Quan la veu d’un enemic acusa, el silenci d’un amiccondemna". Anònim
"El silenci és el gran art de la conversa". William Hazlitt
"De l’arbre del silenci neix el fruit de la seguretat" Proverbi Arabe

Font: Valors.org Núm 11: El regne del silenci.


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...