El cultiu de les «humanitats»

És necessari reivindicar el cultiu de les humanitats per dotar els estudiants d'una base sòlida "per entendre la complexitat del món".

Ens trobem immersos en una profunda crisi que va més enllà de l'econòmic, el polític o el social. És una crisi que afecta fins i tot a la consideració mateixa i al valor que atorguem a l'ésser humà. Estem convertint l'ésser humà en un apèndix del sistema, en un mitjà més al servei dels valors propis de l'economia i del mercat, que en un fi en si mateix. En els nostres dies ens trobem enmig d'una cruïlla en la qual necessitem d'una espècie de «revolució cultural» orientada a prendre consciència de la situació en què ens trobem i a canviar les nostres actituds i els nostres comportaments. Per tal de sortejar els vendavals que ens han assotat en els últims temps, avui necessitem d'una veritable «restauració» antropològica.

És necessari crear un nou paradigma «cultural» sustentat per valors sòlids que responguin a la veritat de l'ésser humà i no en ideologies banals. Si el segle XXI necessita quelcom, és sens dubte, un renovat humanisme. El compromís per les humanitats no ha de ser només tasca de docents compromesos amb la causa  sinó de totes les institucions educatives: al costat de la pretensió de l'excel·lència acadèmica, haurien d'assumir la perspectiva de l'excel·lència etica com a veritable compromís amb les persones i la regeneració de la societat en el seu conjunt.

Les humanitats són un grup de matèries acadèmiques unides pel seu objectiu d'estudiar la condició humana. La separació de les ciències data de l'edat mitjana i ha anat creixent a mesura que s'especialitzava el saber. Hom considera que les humanitats són, conjuntament amb les ciències socials i les ciències naturals, un dels tres components més importants de les arts i ciències lliberals.

ACTE INAUGURAL DEL CURS 2011-2012. Octubre de 2011. LLIÇÓ INAUGURAL DEL DR. MIQUEL TRESSERRAS

El Dr. Miquel Tresserras reivindica el cultiu de les humanitats a la universitat per ajudar a entendre la complexitat del món.

El professor Miquel Tresserras, doctor en pedagogia i degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna-URL (1993-2011), va reivindicar el cultiu de les humanitats en cada un dels graus i dels màsters universitaris per dotar els estudiants d'una base sòlida "per entendre la complexitat del món". Ho va fer en la inauguració del curs acadèmic de la Universitat Ramon Llull el passat 4 d'octubre amb una conferència titulada "La funció social de la universitat en temps particularment incerts".

En la seva intervenció el Dr. Tresserras va destacar l'esfondrament de la cultura general com a fenomen revelador del paisatge actual. "Els estudiants arriben a la universitat sense el que tradicionalment s'ha anomenat cultura general. Tenen una quantitat d'informació desbordant, però amb tot el que han vist i experimentat no saben enfilar-ho en un relat o en un argument. No aconsegueixen relacionar entre si els coneixements que tenen i, per tant, no els saben fer servir. Tenen més dificultats que altres generacions per comprendre el món en què viuen i per prendre decisions. La falta d'una base humanística condiciona la tasca hermenèutica i crítica, i la presa d'iniciatives efectivament emancipadores." En aquest sentit, va remarcar que la democràcia "només funciona si els ciutadans tenen una visió àmplia d'allò que passa al seu entorn, si són adults i tenen el coratge intel·lectual de pensar per si mateixos, i si estan dotats d'una ètica robusta i dialogant. Els estudiants universitaris de totes les carreres són cridats a ocupar llocs a l'empresa, a la banca, al laboratori, als tribunals, a l'Administració, a l'hospital, a la universitat, etc., on es prenen decisions particularment sensibles per a la ciutadania en general, cosa que els converteix en un grup clau a l'hora de fer progressar o d'ensorrar la democràcia".

En una època de crisi econòmica com l'actual, va dir, i davant de la obvietat que la riquesa d'un país està íntimament lligada a la recerca científica i a la capacitat professional de tècnics i gestors, "sembla que Europa només tingui ulls per veure en la universitat un aliat indispensable per competir en la batalla econòmica". El pedagog va insistir en el fet que els homes i dones universitaris "no solament han de produir riquesa, sinó que han de decidir què s'ha de fer amb la riquesa d'un país", i va subratllar que això és precisament "la democràcia i el que demanen indignats de tot el planeta i de totes les classes socials".

El Dr. Miquel Tresserras va acabar el seu discurs realçant el paper influent de la universitat en aquest entorn actual: "L'estat actual del món és de descontrol. El caos frenètic dibuixa un paisatge cada dia diferent. I els motors del canvi permanent són molts i situats en tots els fronts possibles. Però la universitat n'és un. I els estudiants en són un altre, que ja és influent ara i que encara ho serà molt més demà. Tenim un paper econòmic, avui reconegut per tothom. I tenim també una missió social, imprescindible en l'estadi democràtic de la civilització, que consisteix a continuar fent l'impossible perquè l'home i la dona de carrera siguin unes persones cultes, és a dir, unes persones que tinguin prou referències per comprendre les causes dels fenòmens socials d'avui; prou amplitud de visió per situar-los en el seu punt de la història; prou lucidesa per veure les conseqüències que es deriven d'aquests fenòmens; prou sensibilitat per assumir que han d'intervenir-hi; prou realisme per tenir en compte que els seus judicis són imperfectes, i prou energia moral per no arrugar-se davant de les dificultats".

Extracte de Catalunyareligió.cat

EXTRACTES DE LA LLIÇÓ INAUGURAL. DR. MIQUEL TRESSERRAS
doctor en Pedagogia i degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna del 1993 al 2011

La funció social de la Universitat en temps particularment incerts

Des de jove he intentat  comprendre què passava al meu entorn i què passava dins del meu cap. Vull comprendre per «fer-me càrrec» del temps que m’ha tocat viure, és clar, i també per tenir elements que m’ajudin a prendre decisions correctes. Amb el benentès que disposar d’elements per saber com has d’actuar no és el mateix que tenir la intel·ligència i el coratge de prendre les decisions correctes.

Comprendre és tenir una idea aproximada del que passa: dels fenòmens socials més significatius, de com pensa la gent, de quins sectors socials no coneixes, etc. I alhora tenir un coneixement raonable de les causes que han donat lloc a aquests fenòmens i han generat les diverses mentalitats i els diversos estils de vida. (…)

Però comprendre no és solament tenir dades sobre el present i un bon cop d’ull. Comprendre és situar els fenòmens en la història, i interpretar- los de manera racional. Comprendre és arribar a veure el paisatge entre la broma dels nostres prejudicis i aconseguir alguna explicació fonamentada de com s’ha forjat  aquest paisatge, sabent que no és gens probable obtenir una foto perfectament enfocada i una explicació completa de les causes. Ens ho va dir Aristòtil, que sabia que “no  es pot exigir un rigor igual” en tots els camps del coneixement. No és el mateix descriure un objecte físic que definir fenòmens com ara una acció política, els efectes de la riquesa en els individus o el contingut del nostre propi pensament. Per això el filòsof, carregat de sentit comú, reconeix:

“Caldrà acontentar-nos, doncs, parlant d’aquestes  coses i partint d’aquests pressupòsits, amb una exposició  rudimentària i esquemàtica de la veritat.”

Aristòtil no va ser relativista. “Una exposició rudimentària i esquemàtica de la veritat” no és ni l’exposició d’una opinió qualsevol, ni molt menys la defensa d’alguna afirmació circumstancial, que es pot contradir sense més ni més. Aristòtil va reconèixer simplement que en exposar els fenòmens culturals o la complexitat dels nostres pensaments la capacitat de la raó és limitada.

És  limitada perquè no pot  abastar tots els matisos de la fecundíssima condició humana, que es manifesta allà on hi ha una persona o on una persona ha deixat rastre, i perquè en el seu exercici, la raó s’ha de servir d’uns mitjans d’anàlisi influïts pels valors del grup cultural a què pertany.

El terme alemany Lebenswelt es pot traduir per “món de la vida” o, millor, “món  del viscut”. El va popularitzar Husserl i és una paraula fonamental en la fenomenologia. Però avui el mot Lebenswelt  se sol fer servir d’acord amb la descripció que en fa Habermas. Per a l’autor de Teoria de l’Acció Comunicativa, el “món  del viscut” és l’horitzó cultural a partir del qual es fa crítica però que no es percep el criticable. És un patrimoni de patrons d’interpretació i de conducta, que a més de les conviccions  culturals i del sistema lingüístic, inclou normes, institucions, pràctiques  socials, habilitats individuals i estructures de la personalitat que semblen absolutament naturals. És un món de valors, que són viscuts com a evidències, obvietats que no són tema de cap anàlisi, ja que per a nosaltres no contenen cap mena de problema. És el món segur des del qual veiem tot el que passa al nostre entorn.

Si en som conscients, el Lebenswelt no ens encega. Tot al contrari, facilita que emprenguem l’anàlisi. En un altre context teòric, Heidegger i Gadamer van mostrar que els “prejudicis” actuen com un preconeixement que facilita el contacte amb els altres, que es produeix si en l’encontre sabem fer callar les veus del nostre món per sentir l’altre, ja sigui una persona, un fenomen social o una obra d’art. (…)

Esfondrament de la cultura general

Els estudiants arriben a la Universitat sense el que tradicionalment s’ha anomenat cultura general. La majoria no coneix els grans autors de la literatura i els textos bàsics que han modelat el pensament occidental; ignora els grans trets de la història d’Europa; es fa un garbuix a l’hora de situar les obres d’art –pintura, música, arquitectura- en l’època i l’escola que els pertoca; fins i tot ignoren els grans monuments de la relativament curta història del cinema. En una paraula, massa joves universitaris han tallat la comunicació amb el passat i també amb el més recent. Tenen una quantitat d’informació desbordant: han viatjat arreu del món, han vist televisió i cinema, han navegat per internet. Però amb tot el que han vist i experimentat no saben enfilar-ho en un relat o en un argument. No aconsegueixen relacionar entre si els coneixements que tenen i, per tant no els saben fer servir. Faltats d’un mapa ideològic raonat i d’una certa perspectiva històrica, tenen més dificultats que altres generacions per comprendre el món en què viuen i per prendre decisions. La falta d’una base humanística condiciona la tasca hermenèutica i crítica, i la presa d’iniciatives efectivament emancipatòries.

La funció social de la Universitat en temps particularment incerts

S’ha dit que Europa s’ha anat fent als cafès.  És cert que fenòmens culturals de la màxima intensitat han nascut i crescut fora de la Universitat. Només cal pensar en el Renaixement, en la Revolució Científica del s. XVII o en la Il·lustració. Però, si més no, des d’aquell filòsof, lingüista i ministre d’Educació alemany que va ser Wilhelm von Humboldt  (1763-1835), la Universitat occidental va assumir amb convenciment que la seva funció social era intentar portar la democràcia a l’excel·lència, funció que s’havia de concretar en la formació integral dels estudiants. Perquè la democràcia comporta la intervenció efectiva i lliure dels individus en tots els nivells de presa de decisions. I per intervenir cal saber analitzar els problemes, cal preveure les conseqüències  de les decisions preses i cal prendre aquestes decisions amb responsabilitat. Dit  d’una  altra manera, la democràcia només funciona si els ciutadans tenen una visió àmplia d’allò que passa al seu entorn, si són adults i tenen el coratge intel·lectual de pensar per si mateixos, i si estan dotats d’una ètica robusta i dialogant. Els estudiants universitaris de totes les carreres són cridats a ocupar llocs a l’empresa, a la banca, al laboratori, als tribunals, a l’Administració, a l’hospital, a la Universitat, etc. on es prenen decisions particularment sensibles per a la ciutadania en general, cosa que els converteix en un grup clau a l’hora de fer progressar o d’ensorrar la democràcia.

En una època de crisi econòmica com l’actual, i davant de la obvietat que la riquesa d’un país està íntimament lligada a la recerca científica i a la capacitat professional de tècnics i gestors, sembla que Europa només tingui ulls per veure en la Universitat un aliat indispensable per competir en la batalla econòmica. Però, insistim, els homes i dones universitaris no solament han de produir  riquesa sinó que han de decidir què s’ha de fer amb la riquesa d’un país. Això és la democràcia i el que demanen indignats de tot el planeta i de totes les classes socials.

Quan en una carrera tècnica el professor exigeix rigor i claredat als estudiants, els està demanant un comportament ètic naturalment transferible fora de l’àmbit de l’assignatura.  Totes les matèries poden ensenyar molt més que allò que és estrictament necessari per exercir una professió. Però no n’hi ha prou amb explotar aquesta possibilitat. Per prendre decisions estratègiques i de transcendència social cal rigor en les anàlisis, les quals suposen la capacitat de situar els fenòmens en la història i interpretar-los de manera racional, cal la possessió d’una cultura general àmplia, i cal “perdre temps” en el cultiu de les humanitats que expressament, i no de biaix, donen rigor al pensament i afavoreixen el gust d’un llenguatge clar, àgil i auster. Les humanitats, a més a més, fomenten una concepció cosmopolita del saber, donen als estudiants prou seguretat per sentir-se lliures, i els doten de suficient realisme per ser conscients dels límits de la raó.

I una altra constatació: el cultiu de les humanitats, això és, de la llengua i de les llengües, de la història i la filosofia, de la literatura, de la pintura, de la música i del gran cinema, per exemple, ajuda a conèixer-se un mateix, a saber quin és el propi “món  del viscut” a què fèiem referència més amunt.

Dialogar comporta abans que res saber fer callar per un moment les veus del nostre món per escoltar l’altre i acollir un univers mental que d’entrada ens és estrany. Quin sentit tindria fer emmudir per un instant les veus del nostre món interior  si mai abans no ens haguéssim parat a entendre-les? Més encara, com podem conèixer l’altre si no hem fet l’esforç de conèixer-nos a nosaltres mateixos?

Hi ha moltes maneres d’introduir  el cultiu de les humanitats en cada un dels graus i dels màsters universitaris. Cada estil docent ha de trobar el seu propi mètode. Però em sembla que tots plegats hem de parar molta atenció a un eslògan tan ambigu com el de l’“atenció  personalitzada”. La frase connecta perfectament amb l’ètica de consum. Per això és tan popular en el sector comercial. I ens pot dur a ultrapassar el necessari reconeixement de l’especificitat de cada individu,  i bolcar-nos a evitar que l’individu s’acostumi a afrontar els seus problemes i els del seu grup. Atenció personalitzada sí, sempre  que suposi tractar els estudiants  d’adults responsables i no comporti la seva infantilització o, pitjor encara, que no els tracti de consumidors.

Perquè els estudiants universitaris són ciutadans amb  tots  els drets i obligacions. Si poden ser decisius a l’hora de triar el govern del país, vol dir que tenen el deure de comprendre el seu món, de “fer-se’n càrrec”, de sentir sobre les seves espatlles el pes de la societat que ens dóna vida, una societat extremadament complexa, que ens necessita a tots.

L’estat actual del món  és de descontrol. El  caos frenètic dibuixa una paisatge cada dia diferent. I els motors del canvi permanent són molts i  situats en tots els fronts possibles. Però la Universitat n’és un. I els estudiants en són un altre, que ja és influent ara i que encara ho serà molt més demà. Tenim un paper econòmic, avui reconegut per tothom. I tenim també una missió social, imprescindible en l’estadi democràtic de la civilització, que consisteix en continuar fent l’impossible perquè l’home i dona de carrera siguin unes persones cultes, això és:

unes persones que tinguin prou referències per comprendre, ni que sigui rudimentàriament, les causes dels fenòmens socials d’avui; prou amplitud de visió per situar- los en el seu punt de la història; prou lucidesa per veure les conseqüències que es deriven d’aquests fenòmens; prou sensibilitat per assumir que han d’intervenir-hi,  prou realisme per tenir en compte que els seus judicis són imperfectes, i prou energia moral per no arrugar-se davant de les dificultats.

Tot aquest capital intel·lectual i moral, més decisiu que els diners en èpoques particularment  incertes, l’alimenten  les humanitats que ajuden a moblar el cap, que afinen la mirada per comprendre els homes i dones d’avui, i que fecunden la imaginació creativa.

Moltes gràcies.

En aquest enllaç trobareu el document sencer de la lliçó inaugural.
El Dr. Miquel Tresserras reivindica el cultiu de les humanitats ...