DE LA BIOLOGIA A LA CULTURA

HOMINITZACIÓ I HUMANITZACIÓ

La  nostra espècie ha estat el resultat de la interacció entre dos grans processos: l'evolució biològica i l'evolució cultural, el procés d'hominització i el procés d'humanització; és a dir, l'home biològicament conformat ha anat creant la «cultura humana» i per mitjà d'aquesta s'ha anat civilitzant, això és, esdevenint humà.

Els humans, igual que la resta de les espècies animals, hem estat el resultat d'un llarg procés d'evolució. L'últim capítol d'aquesta evolució biològica, almenys pel que fa a la nostra espècie, va ser el procés d'hominització, aquell conjunt de transformacions biològiques i psicosocials que va portar els antics primats a evolucionar fins a arribar a l' homo sapiens sapiens, és a dir, els humans actuals. Es podria dir que arribats a aquest punt l'evolució biològica es va detenir en els humans i va ser substituïda per l'evolució cultural. L'originalitat de l'home no ha de buscar-se, doncs, en l'aspecte zoològic sinó en el psicosocial. Gràcies al desenvolupament del cervell i a l'alliberament de la mà, l'espècie humana va adquirir l'alt nivell de consciència reflexiva que va fer possible l'aparició del llenguatge com a mitjà de comunicació i va permetre l'organització de societats cada vegada més complexes.

La vida en societat representa l'instrument més eficaç per a l'adquisició, la conservació, el desenvolupament i la difusió de la «cultura humana». Totes les experiències individuals es fonen, a través de les generacions en un dipòsit comú, la «cultura humana», fonament de la vida en societat. L'home civilitzat no solament incrementa les seves possibilitats d'acció sobre l'entorn en proporcions gairebé il·limitades sinó que trenca la selecció natural. Aquesta ja no exerceix pràcticament influència en ell, doncs gràcies a la «cultura humana» pot respondre de forma més eficaç i ràpida a les exigències de l'entorn.

La conducta de qualsevol ser viu està constituïda per dues sèries d'elements estretament relacionats. Uns són innats, i estan inscrits en el patrimoni hereditari, els altres són adquirits, com per exemple l'aprenentatge, l'educació, i depenen de la societat en la qual viu l'individu. En la història dels homínids l'evolució biològica disminueix a mesura que es desenvolupa el patrimoni cultural. Una vegada arribat a l'estadi sapiens, l'home ja no evoluciona biològicament, o millor dit la seva evolució no se situa a nivell orgànic sinó a nivell psicosocial. A partir d'aquest moment l'evolució biològica sembla aturar-se i és substituïda per un nou tipus de procés evolutiu: l'evolució cultural.

L 'autor del següent text, ens explica, des de la seva perspectiva, els estadis pels quals ha passat la nostra espècie en el seu procés evolutiu fins a esdevenir humans i els mecanismes d'aquesta evolució. En general es solen distingir dos grans aspectes en tota cultura: la «cultura material»: (eines, estris, tècniques) i la «cultura espiritual»: (símbols, llenguatge, religió). De vegades la cultura espiritual s'anomena també civilització. Vet aquí, doncs, com explica aquest autor la transformació produïda en l'espècie humana.

Fa ja molt temps que es considera a l'home com un ésser a part, qualitativament diferenciat dels animals. L'acumulació de coneixements biològics li va permetre a Charles Darwin elaborar la seva cèlebre teoria de l'evolució. Aquesta teoria va fer triomfar la idea que l'home és el producte del desenvolupament gradual del món animal, que el seu origen és animal. Després, l'anatomia comparada, la paleontologia, l'embriologia i l'antropologia van proporcionar innombrables proves noves en suport d'aquest fet.

El pensament que l'home difereix de manera essencial dels animals, àdhuc dels més desenvolupats, ha seguit mantenint-se amb solidesa per la ciència. El punt de partida que es sol prendre és el fet que l'home és, fonamentalment, un ésser social, que tot quant en ell és "humà" prové de la seva vida en societat, del seu desenvolupament al sí de la “cultura” creada per la nostra espècie. Poc després de la publicació de l'Origen de les espècies, Engels va sostenir la idea de l'origen animal de l'home i va mostrar que aquest diferia en forma profunda dels seus avantpassats animals, que la seva humanització es va efectuar quan va passar a la vida en societat, i que aquest pas va canviar la seva naturalesa i va assenyalar el començament d'un desenvolupament que, contràriament al que ocorre en els animals, no està ja sotmès a les lleis biològiques, sinó a les lleis soci-històriques.

Els descobriments de l'antropologia permeten afirmar que el pas de l'animal a l'home és un procés molt llarg que comprèn tot una sèrie d'estadis. El primer d'aquests és el de la preparació biològica de l'home. Comença a finals del terciari i arriba fins als començaments del quaternari. Els australopitecs, que vivien en aquest període, eren animals que començaven a caminar ja de manera vertical; empraven útils grollers i no treballats. Probablement coneixien alguns mitjans rudimentaris per a comunicar-se entre ells. En aquest estadi encara regnaven preponderantment  les lleis de la biologia.

El segon estadi important pot considerar-se com el del pas a l'home. Va des de l'aparició del pitecantrop fins a l'època de l'home de Neanderthal. En aquest període és quan apareixen alguns útils, així com formes embrionàries de treball i de societat. L'evolució de l'home continua sotmesa a les lleis biològiques, és a dir, es manifesta, com abans, per modificacions anatòmiques transmeses de generació en generació sota l'acció de l'herència. Però al mateix temps s'adverteixen alguns elements nous. Es tracta de canvis en l'estructura anatòmica humana que afecten el cervell, els òrgans dels sentits, les mans i els òrgans vocals. Aquests canvis es produeixen, doncs, sota la creixent influència de la vida en societat i dels intercanvis verbals que aquesta engendra. Així convertit en subjecte del procés social, l'home va evolucionar sota la influència de dos tipus de lleis: en primer lloc, les lleis biològiques, en virtut de les quals es produí l'adaptació dels seus òrgans a les condicions i les exigències socials; en segon lloc, per mitjà d'aquestes lleis inicials, d'altres lleis de tipus soci-històric van regir el desenvolupament social i els fenòmens engendrats per aquest.

La formació de l'home va passar per altre estadi -el tercer-, en el qual el respectiu paper de les lleis biològiques i socials va sofrir una nova modificació. Es tracta de l'aparició de l'home contemporani, l' "homo sapiens". És el gir cabdal en l'evolució humana que s'allibera de manera definitiva de la seva dependència enfront dels canvis biològics, necessàriament lents, hereditàriament transmesos. Des d'ara, l'evolució queda sotmesa, en forma exclusiva, a les lleis socio-històriques. Això significa que l'home definitivament format ja posseeix totes les propietats biològiques necessàries perquè el seu desenvolupament soci-històric posterior sigui il·limitat. En altres termes, l'home ja no necessita sofrir canvis biològics hereditaris per a adquirir una «civilització» cada vegada més elevada. D'acord amb l'expressió de A. Vandel, "la humanitat s'ha alliberat del despotisme de l'herència" i pot desenvolupar-se a un ritme que el món animal no coneix.

L' "hominització”, com a procés que implica importants modificacions en l'organització física de l'home, conclou amb l'adveniment de la història social de la humanitat. A partir de llavors, com s'efectua l'evolució dels homes i quin és el "mecanisme" d'aquesta evolució? L'home i les seves condicions de vida han seguit transformant-se en el decurs de la història. Les adquisicions acumulades durant l'evolució s'han transmès de generació en generació, doncs era l'única manera que podia assegurar la continuïtat del progrés històric. I aquestes adquisicions han estat, per tant, fixades, definitivament assentades en la nostra espècie. Però si això no va poder ocórrer sota l'acció de l'herència biològica de quina manera pot explicar-se tal fixació? Doncs perquè es va produir d'una manera absolutament nova, que va aparèixer per primera vegada amb la societat humana; sota la forma de fenòmens externs, a través de la «cultura material» i «espiritual». Aquesta forma particular de fixació i de transmissió a les generacions posteriors de les adquisicions de l'evolució deu la seva aparició al fet que l'activitat de l'home, diferent de la de l'animal, és creadora i productiva.

Els homes, en la seva activitat, no es conformen amb adaptar-se a la naturalesa. Transformen aquesta en funció de les seves necessitats. Inventen objectes capaços de satisfer-les, i creen mitjans per a produir aquests objectes; eines i després màquines molt complexes. Construeixen habitatges, teixeixen vestits, produeixen altres valors materials («cultura material»). La «cultura espiritual» dels homes es desenvolupa amb el progrés de l'evolució de béns materials: els seus coneixements sobre el món circumdant i sobre ells mateixos augmenten, i la ciència i l'art adquireixen vigor. En el decurs d'aquesta activitat, les seves aptituds, els seus coneixements i la seva habilitat, cristal·litzen en els productes «materials» i «espirituals». Per això tot progrés en el perfeccionament de les eines, per exemple, pot considerar-se des d'aquest punt de vista, com la fita d'un nou grau en el desenvolupament històric de les aptituds motrius de l'home. La gradual complicació de la fonètica en les llengües és, en aquest sentit, l'encarnació dels èxits obtinguts en l'articulació dels sons i l'oïda verbals. El progrés de les belles arts és l'encarnació del desenvolupament estètic, etcètera.

Cada generació comença la seva singladura a partir d'un món d'objectes i fenòmens creats per les generacions precedents. Assimila aquestes riqueses amb la seva participació en el treball, en la producció i en les diverses formes de l'activitat social. La capacitat, per exemple, d'emprar un llenguatge articulat per als representants de cada generació mitjançant l'assimilació d'una llengua heretada de les generacions precedents. El mateix ocorre amb el desenvolupament del pensament i l'adquisició dels coneixements. Cap experiència individual, per rica que sigui, pot conduir per si sola a la formació d'un pensament abstracte lògic o matemàtic, o a la formació espontània del sistema de conceptes corresponent. Per a això seria necessari no una vida, sinó milers i milers de vides. De fet, els homes solament poden adquirir la facultat de pensar i els coneixements gràcies a l'assimilació del que ja van adquirir les generacions anteriors.

La ciència disposa de suficient quantitat de fets verificats per a afirmar que si alguns nens es desenvolupessin des de la seva més tendra edat al marge de la societat i dels fenòmens engendrats per aquesta, romandrien en el nivell animal. No només no adquiririen la paraula ni el pensament, sinó que a més els seus moviments no tindrien res d'humà; ni tan sols posseirien el caminar erecte propi del ser humà. I es coneixen alguns casos a l'inrevés. Es tracte de nens provinents de poblacions que es troben en el més baix nivell de desenvolupament econòmic i cultural; se'ls ha educat, des de molt primerenc, enmig d'una civilització avançada. Han anat adquirint totes les aptituds necessàries per a integrar-se a aquella societat.

Aquests exemples i molts d'altres mostren amb claredat que les aptituds i les propietats que caracteritzen l'home no es transmeten per herència biològica, sinó que es formen en el decurs de la vida gràcies a l'assimilació de la cultura creada per les generacions precedents.