Homes i dones: ben iguals però molt diferents (1)
Sostenir que homes i dones són iguals en habilitats, aptituds o competències comunicatives vol dir facilitar una concepció dels fets socials, de la societat i de la identitat de les persones basada en una mentida biològica.
Som iguals i en la igualtat som diferents. Un quart de segle de recerca neurobiològica ha fornit les evidències empíriques per fer més i més plausible la hipòtesi de les diferències.
Avui sabem que els nostres cervells -els dels homes i els de les dones- són lleugerament diferents. Processem la informació també de manera una mica diferent. Venim al món amb cervells programats de manera una mica diferent, cosa que comportarà desenvolupar estratègies diferents a l'hora de viure i d'enfocar la vida. La manera com ha estat teixida la xarxa cerebral proporciona una explicació plausible del perquè, homes i dones, pensem una mica diferent, veiem el món amb ulls diferents i ens comportem amb actituds i emocions força diferents. Els cervells dels nens i els de les nenes ja són una mica diferents en néixer degut a l'acció de les hormones sexuals.
Hi ha tot un reguitzell de tòpics que hem sentit moltes vegades: que si els homes són agressius i les dones diplomàtiques, que si a ells els encanta parlar d'esports de competició i elles frueixen de les converses sobre relacions personals, que ells discuteixen de política i elles xalen amb les xafarderies, que a ells els encanten els cotxes mentre que elles prefereixen la gent, que els ulls d'ells s'enlluernen davant de la tecnologia i els objectes que aquesta és capaç de produir mentre que elles miren amb avidesa per escatir els efectes d'una relació, que ells són poc emotius i que elles per un no res riuen o ploren. Aquests tòpics, que de vegades poden esdevenir veritables prejudicis, responen a diferències profundes que la naturalesa ens ha posat damunt a l'hora d'enviar-nos al món.
És ben veritat que per fi, des de ja fa unes quantes dècades, assistim a un alliberament de la dona cada cop més visible en el món occidental, a una igualtat d'oportunitats, força fictícia encara, cada cop més real, a un apaivagament de la discriminació, que, sense cap mena de dubte, considerem com una de les fites assolides per la nostra espècie i que ens enorgulleix a totes les persones. En gran part, aquesta fita és conseqüència de la lluita feminista combinada amb el desplegament de les noves tecnologies, de la nova economia i de la nova societat que afavoreixen la igualtat. De lluny, sembla com si aquest camí d'igualtat hagués de dur la famosa diferència de sexes cap a la paperera de les idees passades de moda. Tanmateix, de veritat és així?
Sense embuts: sostenir que unes i altres són iguals en habilitats, aptituds o competències comunicatives vol dir facilitar una concepció dels fets socials, de la societat i de la identitat de les persones basada en una mentida biològica, ja que avui sabem que els nostres cervells -els dels homes i els de les dones- són lleugerament diferents i hi ha indicis més que suficients per pensar que processem la informació també de manera una mica diferent. Un quart de segle de recerca neurobiològica ha fornit les evidències empíriques per fer més i més plausible la hipòtesi de les diferències. Constatem, un cop més, la poca atenció de què havia gaudit la biologia, fins fa quatre dies, a l'hora d'encarar amb rigor la naturalesa del comportament humà, de la intel·ligència a la memòria i de la comunicació a l'emoció o la passió. El poc interès per mirar, veure, observar i explicar la seducció amb els ulls i l'aparell mental de la biologia. De fet, un bon farcell de prejudicis sempre ens ha fet caminar amb peus de plom per la via biològica del coneixement del fenomen humà.
Els diversos moviments reivindicatius de les dones han estat, i estan, del tot justificats i ben legitimats pel fet que la història ha bastit unes societats configurades sobre principis de desigualtat, desequilibri i jerarquia. La desigualtat entre els gèneres n'era un dels pilars. Això feia i fa de la igualtat un objectiu ben clar a assolir. Ara bé, la igualtat mai no l'hem de confondre amb la uniformitat o la identitat. Ans al contrari, una igualtat aconseguida ha de voler dir, ni més ni menys, una diversitat reconeguda, respectada i enriquidora. Som iguals i en la igualtat som diferents! Volem dir que no hi ha d'haver jerarquies ni de tipus cultural ni social. Encara que, de fet, un home s’orienta millor a camp obert o per un laberint, juga millor als escacs, resol millor determinats problemes de geometria, repara una màquina o llegeix millor les instruccions per arranjar-la, i una dona en general, llegeix millor la personalitat d'una interlocutora o interlocutor, comunica millor els seus sentiments, té més traça per pensar i fer diferents coses a la vegada i pot aportar més imaginació a l'hora de resoldre problemes aparentment insolubles.
El paper de les hormones en la configuració del cervell masculí i femení.
Bé, anem a pams, les diferències entre els gèneres -homes i dones- les hem d'anar a pouar en la interacció de certes hormones i el cervell masculí o femení, ja què hi ha una connexió ben estreta entre la presència de determinades hormones sexuals i l'estructura cerebral. Cada dia ho veiem més clar, tots i totes hem estat condicionats o condicionades pel desenvolupament bioquímic durant el període prenatal. El nostre cervellet embrionari, exposat "a un bany d'hormona masculina -testosterona- com a conseqüència de la informació genètica continguda en el nostre bagatge cromosòmic que havia fet aparèixer els testicles, ens condicionarà. És molt possible que la major presència -o absència- de testosterona condicioni l'organització -la xarxa- dels circuits cerebrals i el processament de la informació, i, com a conseqüència, no només induirà comportaments sexuals diferents, sinó í també actituds diferents davant dels altres, reaccions o sentiments diferents.
La manera com ha estat teixit el canemàs cerebral forneix una explicació ben plausible del perquè, homes i dones, pensem una mica diferent, veiem el món amb ulls diferents i ens comportem amb actituds i emocions força diferents. És ben veritat que la biologia no ho decideix tot, ja que la cultura i el context social també hi tenen el seu paper, però el que també és ben veritat és que no deixarà mai d'influir en el nostre comportament. Si la biologia ens condiciona, moltes de les diferències ens vindran de la informació rebuda abans de néixer. En realitat, tot comença en el moment mateix de la concepció.
L'essència de la masculinitat
Segons les lleis de la probabilitat, l'embrió concebut, masculí o femení, té més probabilitats de ser nen. El sexe depèn de l'esperma del pare, ja que cada espermatozou que entra a l'úter té un cromosoma X o un d'Y. Si el que fecunda l'òvul és el que porta un X, tirarà endavant una nena i si a l'embolcall hi ha un Y, serà un nen. Els espermatozous amb X neden més lentament carregats amb el pes més feixuc del cromosoma femení que conté uns mil gens, mentre que la conducció dels Y és més lleugera pel fet que el masculí només embolica uns cent vuitanta gens i en un entorn àcid com el de l'úter la velocitat és força important i la lleugeresa concedeix un cert avantatge. Sembla que en el moment de la concepció hi ha un vint per cent més de nens que de nenes.
Encara que tinguin sexes oposats, els embrions masculí i femení són ben bé iguals fins a les sis setmanes de vida. De fet, hem de dir que els dos són femenins per defecte. Després, si s'escau, en l'espai d'unes hores es produeix quelcom fascinant. Al fardell d'ADN fornit pel cromosoma Y hi ha un gen molt especial anomenat SRY encarregat d'alliberar una proteïna que en unir-se a l'ADN provocarà un gran enrenou. Ben aviat, aquesta proteïna recalarà en tots els racons i raconets de les cèl·lules del cos i vet aquí com en aquesta obra arriba l’hora dels testicles i aquestes peces fonamentals es posen a punt. Els testicles produeixen testosterona a l'engròs i en unes poques hores envaeix el fetus i comença a intervenir en el govern del desenvolupament del cervell. El gen SRY conté l'essència de la masculinitat.
És el moment determinant de la formació dels dos sexes, el veritable punt de bifurcació. Sense testosterona els òrgans genitals femenins segueixen el seu desenvolupament, però el nen entre les set i les dotze setmanes del camí de l'embaràs té el mateix nivell de testosterona que un home adult. Aquesta pujada explosiva desencadena la formació dels genitals masculins. Ara bé, la testosterona té un altre efecte, encara poc conegut, que contribueix a augmentar el grau de fragilitat del fetus. Tant és així que, en cas d'un accident traumàtic de la mare, la possibilitat de perdre la criatura és molt més gran si es tracta d'un nen que d'una nena, i el nen té més possibilitats de tenir seqüeles de qualsevol maltempsada de la mare durant l'embaràs. El fetus masculí té més risc de lesions cerebrals, paràlisi motriu o deformitats que el femení. Tant és així que d'aquells cent vint nens per cada cent nenes que hi ha en el moment de la concepció, en el moment de néixer la natura ja gairebé els ha igualat.
Hi ha alguns signes que semblen fer veure més maduresa en les nenes que en els nens ja poc després de néixer. Qui sap si la testosterona ja fa de les seves i no té un efecte alentidor en afavorir el desenvolupament dels músculs però no tant el de les neurones. Molts pares i mares i pediatres coincideixen a afirmar que les nenes són més despertes i més vives que els nens, que semblen més distrets i més perduts. En el moment de néixer, els cervells de nens i nenes només pesen una quarta part del que els pesarà í quan siguin grans. Als sis mesos aquests cervells ja han desenvolupat milions i milions de noves connexions i nens i nenes ja comencen a comportar-se de manera ben í diferent. Una qüestió apassionant és la d'escatir la proporció que hi ha d'innat i d'après en aquest comportament.
Neixem amb una ment masculina o femenina
Quan venim al món, no som pas un full en blanc, neixem amb una ment masculina o femenina, segons pautes programades a partir de la constitució genètica, i del bany hormonal a què hem estat sotmesos, de manera que a les poques hores de néixer si ets nena ets més sensible al tacte que si ets nen i també ets més sensible al so -fins a cinc vegades més- i a l'olor. En general, si ets nena respons amb més sensibilitat a tots els estímuls sensorials. I aviat t'interesses molt per les cares. Més endavant hi veuràs millor en la foscor que si ets noi i oferiràs més reacció al dolor. La sensibilitat, en pressionar qualsevol part del teu cos, serà més gran i gaudiràs d'un nas i un paladar més receptius i sensibles. A més a més, i això és molt important, exhibiràs molt més interès per comunicar-te amb la gent.
Als tres o quatre dies de néixer, les nenes tenen més del doble de contacte visual. Això sí, despert, sembla com si el cervell masculí fos programat per a l'activitat, de manera que tan bon punt s'aguanti dret, el nen ja començarà a pujar i baixar esglaons, cadires o sofàs i a furgar endolls o prémer botons. Pel que fa a l'adquisició del llenguatge, les evidències empíriques ens presenten les nenes amb un cervell molt organitzat, ben aviat, per a la llengua. S'engeguen a parlar una mica abans, fan més aviat frases curtes i construeixen abans frases llargues i complexes. Tenen un vocabulari més extens i més ric i pronuncien i entonen millor.
Tot un reguitzell d'estudis ofereixen dades fefaents sobre com entre els deu i els dotze anys les nenes, són molt millor en memòria visual, escriptura i comprensió escrita. Les dones, en general, són millor en tot el que tingui a veure amb memòria verbal i en l'habilitat per trobar la paraula precisa en el moment adequat i la seva expressió és més rica i més ajustada. De tot el que acabem de descriure, no caldrà rumiar gaire per deduir-ne, per exemple, que l'escola, tal com la coneixem, resultarà un espai més harmònic amb les competències de les nenes que amb les dels nens, fins al punt que el sistema de normes -amb la disciplina al capdavant- d'una bona part de l'escola pot resultar força antinatural per les aptituds i les inclinacions del nen en l'edat escolar.
La importància donada al llenguatge i a la comunicació, el fet de ser determinant l'adquisició del codi de l'escriptura que les nenes també dominen abans, i el poc ús -com a activitat escolar- de la manipulació de l'espai, fan la classe com més natural per a les nenes tal com el pati o el camp obert poden ser més naturals per als nens. Per això molts més nens queden despenjats en els primers anys d'estudis. Quatre vegades més nens tenen problemes de lectura i d'escriptura i el nen, en general, assoleix les habilitats verbals bàsiques -i fonamentals a l'escola- un pèl més tard que la nena, si bé també és ben cert que pot usar amb èxit la seva major capacitat per generar idees diferents i relacionar-les.
Entre les històries que inventen els nens, poques n'hi ha que facin referència a mestres, classes, escoles o tenir cura de persones mentre que les nenes ho fan força i fins i tot, sovint, juguen a fer classes, a fer de senyoretes, d'infermeres, de mares o de perruqueres, des de ben petites. Les històries dels nens són plenes d'acció, de premis, de revenges, de cops i de corredisses, les de les nenes d'amistat, de cuidar, de cooperació, de relació i d'afecte, i la reproducció de la parla hi té un lloc de privilegi. Sí, imiten molt sovint els parlars i poques vegades els sons relacionats amb animals, màquines -trens, motos o avions- o fenòmens naturals que tant d'enjòlit desperten en els nens.
Al pati, mentre les nenes, juntetes, poden començar a fer una mica de safareig, intercanvi de secrets, etc., els nens cerquen camins, corretegen, organitzen equips, competeixen fins a arribar a barallar-se i donar-se puntades, un mastegot o alguna esgarrapada. Les crostes de petites ferides sempre en són un bon signe. Sembla com si l'augment de la força física i de l'energia, conseqüència directa de la testosterona, la canalitzessin a través de jocs d'acció, competició, domini i lideratge. Afegim-hi que aquesta hormona masculina agilita les habilitats visuals i espacials que no només permeten de sortir més fàcilment d'un laberint, harmonitzar l’ull amb la mà o el peu per manipular un manillar, controlar una pilota o posar en coordenades i situar de seguida un objecte en l'espai i llegir-ne totes les cares, sinó també fer el salt a l'abstracció i volar cap a les propostes més teòriques. Tot amb tot, tal com ja hem dit, els nens amb força energia a qui s'obliga a quedar-se en una aula, fàcilment poden esdevenir hiperactius, frustrats, distrets i impacients. Les nenes tenen més paciència, una gran virtut, cosa que les fa ser molt més acurades amb els objectes del seu entorn i ens fa pensar que tenen un sentit de l'ordre més desenvolupat.
Ara bé, si posem una colla de nens i nenes de dotze anys a dibuixar un objecte d'una certa complexitat com una bicicleta, ens adonarem de seguida de com els resultats són força espectaculars. Gairebé ni tan sols les nenes que frueixen d'anar en bici han estat capaces de dibuixar-ne una amb cara i ulls. En canvi, els nens semblen tenir un avantatge natural. Quan, en arribar la pubertat, la testosterona torna a obrir l'aixeta i a fluir a dojo pel cervell, els nens són clarament millors per al dibuix geomètric i mecànic i per a totes les disciplines i activitats de tipus tècnic. Aquesta observació la podríem fer arreu del món i sigui quina sigui la cultura, amb independència del seu desenvolupament.
Hi ha fets ben constatables: una lesió en determinats llocs del cervell fa que hi hagi entre tres i quatre vegades més homes que dones que perdin la capacitat de parlar. Una lesió en el mateix lloc deixa més malmeses les habilitats comunicatives als homes que a les dones. Els cervells de l'home i de la dona tenen més o menys la mateixa forma, però el masculí està més compartimentat. El cervell masculí comença a especialitzar-se ja dins de l'úter i en ser l'estrogen l'hormona afavoridora de la connectivitat neuronal tant en l'home com en la dona, vet aquí que les nenes, en néixer ja vénen al món amb moltes més connexions. ¿El cervell de l'home és més especialitzat? Sembla que sí, i que com més femení és el cervell més difuses i més diversificades són les funcions cerebrals.
Sebastià SERRANO: L’instint de la seducció pàgs. 72 i ss.
