titulo de la web

PER UNES RELACIONS MÉS HUMANES

 

La prosperitat i el progrés material i econòmic promès per les societats industrialitzades no ha comportat paral·lelament una major grau de satisfacció i benestar en l'àmbit personal.

A la base de bona part dels problemes dels individus de la nostra societat hi ha sovint una situació de malestar amb un mateix i amb els altres que impedeix un major progrés personal i de vegades converteix en conflictives les relacions amb els altres. Aquesta situació pot derivar en situacions de malestar amb un mateix, estrès, depressió i altres disfuncions psicoafectives.

Aquesta situació de malestar general podria ser l'expressió o manifestació de la superficialitat de les nostres relacions. Recuperar el gaudi, la fruïció en les nostres relacions a través de la recerca d'una comunicació més humana podria ser una bona mesura terapèutica.

 
GRAUS O NIVELLS DE COMUNICACIÓ
 
«EXPRESSAR-SE», «RELACIONAR-SE» I «COMUNICAR-SE»
 
Per començar potser convindria precisar el significat de les paraules «expressar-se», «relacionar-se» i «comunicar-se», doncs això ens permetrà apreciar importants matisos en quan a les diverses maneres o graus de la relació humana, i al mateix temps ens servirà per tenir una visió general dels problemes implicats.

Expressar-se és el fet d'exterioritzar d'una manera conscient i intencional les pròpies sensacions, sentiments, estats o idees.
Relacionar-se és establir un contacte conscient i deliberat amb alguna cosa o algú. És la pròpia expressió dirigida cap a un ésser personal o no, amb una finalitat determinada.
Comunicar-se és l'acte de relacionar-se amb qui sabem i sentim té en comú amb nosaltres determinades característiques essencials.

Com pot veure's, aquests termes representen tres graus de relació humana. Cadascun d'ells implica l'existència dels anteriors, doncs ve a ser una ampliació o complementació d'ells, sent el comunicar-se el més perfecte i complet de tots.

 
Expressar-se hem dit, és el fet d'exterioritzar d'una manera conscient i intencional les pròpies sensacions, sentiments, estats o idees. Quan estem contents somriem i fem posats vius, això és una expressió. Quan plorem o riem, cridem, protestem o gesticulem, emprant qualsevol forma de mímica, ens estem expressant. En l'expressió no hi ha objecte, no hi ha món, no hi ha res més; és la simple manifestació exterior de la meva situació interna.

Relacionar-se és l'expressió que es dirigeix a alguna cosa o algú, amb una finalitat determinada. La finalitat de la relació és sempre la satisfacci6n d'una necessitat o desig. És evident que gairebé la totalitat del que es diu relació humana cau dintre d'aquesta categoria ja que el mòbil que sol haver darrere de la major part de contactes humans és aconseguir d'una forma o altra seguretat, afecte, diners, prestigi, etc. Hi ha aquí un contacte amb el món que ens envolta, però, és un contacte en el qual ens trobem en una postura de ferm egocentrisme i tractem d'utilitzar als altres com instrument al nostre servei. Fins i tot quan sembla que donem alguna cosa gratuïtament, no és estrany descobrir que moltes vegades ho fem amb el secret propòsit d'assegurar-nos un ulterior suport i adhesió.

La comunicació és el tercer grau de contacte humà. És la relació que establim amb algú amb qui ens sentim en «comú-unió» en algun sentit. L'altre no és per a nosaltres un mer instrument al nostre servei, sinó quo desperta en nosaltres un genuí interès per si mateix. La relació no és egocentrada, ni episòdica ni parcial. Hi ha mútua comprensió, mútua acceptació i, per tant, mútua relació. És un acte total de nosaltres mateixos, en el qual tota la nostra personalitat s'expressa, es relaciona, es comunica. Hi ha una reactivació i, per tant, una reafirmació de tot el nostre ésser. Per això és l'única forma de contacte humà que ens pot donar una satisfacció plena i permanent.

 
El nen molt petit només és capaç d'expressar-se: plora, crida, riu, exterioritza els seus impulsos, les seves necessitats. Quan és una mica major ja aprèn a relacionar-se i es dirigeix a la seva mare demanant-li o exigint-li coses. Però el nen petit és incapaç de comunicar-se, en el sentit que hem donat aquí a aquesta paraula. La relació que estableix està fonamentalment egocentrada, com és natural en aquesta edat. Ell veu a la mare, o a qui sigui, com un mitjà, com un instrument al servei del seu jo. La comunicació apareix quan el nen, l'adolescent, l'adult és capaç d'establir amistat. La sincera amistat és una de les mostres més genuïnes del fet de la comunicació. Quan diverses persones se senten molt unides perquè es comprenen mútuament, s'accepten, comparteixen moltes coses importants, el tipus d'interrelació que sorgeix llavors és autèntica comunicació.
 
Si s'observa amb atenció es pot veure que aquestes són tres fases d'obertura de la ment, tres graus de maduresa de la personalitat. És evident quo hi ha infinits graus en la qualitat de la relació, des de la formulació més tosca i primitiva fins a la més refinada i diplomàtica. Però la característica essencial d'això que hem convingut aquí en anomenar «relació» roman sempre la mateixa: l'individu estableix un contacte amb els altres, però en el fons roman centrat en si mateix i utilitza als altres per a les seves pròpies finalitats.
 
PER UNA COMUNICACIÓ HUMANA MÉS AUTÈNTICA
 
En la comunicació perfecta el camp mental del subjecte abasta tant la seva pròpia naturalesa, les seves necessitats i els seus desitjos com la naturalesa, necessitats i desitjos de l'altre, en un sol acte ampli, serè i equilibrat.
 

En la pràctica és molt rar trobar en tota la seva puresa cap d'aquestes formes de relació ja que es interpenetren en infinits graus i matisos. «L'expressió», la «relació» i «la comunicació» no són només tres fases en el desenvolupament de l'home, sinó que són la manifestació de tres estats en els que ens desenvolupem constantment, passant sense parar, àdhuc sense que ens adonem, d'un a altre.

Per altra banda qui no ha conegut també moments de plena comunicació, ja sigui amb el germà, amb la promesa, amb l'esposa, amb l'amic? Moments en els quals havia una autèntica comunicació amb l'interior de l'altra persona i en els quals tota paraula, tot gest, i àdhuc tot silenci, adquirien una importància i un relleu extraordinari.

 

La llei de la comunicacio:

Està en l'obtenció d'un just equilibri de «dons» entre els interlocutors. És una mala fórmula dir: “Només et dono, si tu em dónes”. Una mica millor pensar: Et dono perquè em donis”. La veritat està en aquesta altra: “Dono perquè m'agrada donar, encara que tu no em donis”, perquè en sento ple, viu, i em realitzo donant, perquè m'omple més donar que rebre, perquè gaudeixo més oferint que rebent.

 
Adaptació a partir de: BLAY FONTCUBERTA: La relació humana com mitjà de desenvolupament personal.
 
 
 

Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...