El cervell en desenvolupament i la joia de viure
L'amor és un component essencial no solament per al benestar d'una persona, sinó per al seu desenvolupament cerebral. Seguim tenint pares, però, que no saben proporcionar l’atenció i cura necessària als seus fills. Entendre com es desenvolupa el psiquisme d'una persona i la seva orientació sana o patològica és essencial per a una adequada criança dels infants.
La criança i l'afecte primerenc de pares i mares poden tenir efectes positius de llarga durada en la salut mental a llarg termini dels seus fills en la vida adulta. La infància primerenca ajuda a assentar les bases per a les experiències posteriors de la vida. Les nostres experiències infantils han quedat potser molt enrere, però han deixat en nosaltres un pòsit emocional que influeix en la nostra forma de relacionar-nos amb els altres.
Només quan coneixem com es construeix el nostre cervell, la nostra identitat, la capacitat que tenim de controlar i dirigir de manera positiva les emocions, de captar la bellesa de les coses i de ser empàtics amb els altres aleteja de nou l’esperança que aquests missatges algun dia seran escoltats i esdevindran el motor de canvi de les nostres societats.
A continuació presentem un petit resum de les interessants i planeres reflexions de la Dra. Marta Sadurní sobre les primeres trobades relacionals del nadó i el desenvolupament de la joia de viure. Serà bo, doncs, posar a l’abast de mares i pares que estan ajudant els seus petits a créixer i madurar algunes de les seves instructives reflexions dins la seva obra «Vincle afectiu i desenvolupament humà».
Les trobades relacionals
(...)
Les estructures cerebrals es van desenvolupant en interacció constant amb un medi que està constituït, primordialment, per altres ments humanes. El cervell conté un programa bàsic que permet al nadó ser sensible als senyals emocionals que provenen de les persones. Sobretot d'aquelles que el miren, li parlen o el toquen, és a dir, aquelles que provenen de les persones que el cuiden.
Les persones que envolten un infant són, per dir-ho d'alguna manera, els seus programadors cerebrals, encara que no siguin conscients del seu poder. Certament, el que facin o deixin de fer aquestes persones no depèn només d'elles, sinó d'una xarxa complicada en la que operen més individus, sovint sota l'estructura de grups, des de la família fins a la comunitat cultural on els toca viure. El que serà una persona està inextricablement unit a la xarxa relacional i cultural que trobarà mentre va creixent i desenvolupant-se. No estic dient que les característiques personals d'algú -des de la seva dotació genètica i les seves vulnerabilitats individuals fins als seus trets temperamentals i de personalitat- no siguin importants. Però la clau del misteri està en les "trobades" constants d'aquestes característiques amb els agents susceptibles d'afectar-les.
Per entendre la importància d'aquestes trobades entre la singularitat de la nostra constitució i els altres ens hem d'anar fixant en com es van desenvolupant els processos i capacitats de cadascú. Per exemple, fixem-nos en el desenvolupament de la capacitat de regulació de l’estat emocional que és, probablement, una de les tasques més difícils de l'ésser humà i que no s'aconsegueix mai del tot. Quan un infant és petit, té pocs recursos per fer-ho. El seu cervell no està preparat encara per poder inhibir les respostes emocionals. (...)
Tot i així, la natura li proporciona alguna ajuda. Berry Brazelton (1995) mostra com el cervell d'un nounat pot ser capaç d'habituar-se a un estímul visual o sonor un tant molest. Aquesta capacitat la tenen tots els infants, forma part del seu bagatge biològic. Té, com és fàcil preveure, una finalitat adaptativa, dissenyada perquè l’infant passi del món intrauterí a una realitat extrauterina repleta d'estímuls no sempre agradables. Ara bé, s’ha investigat com els bebès prematurs o que neixen amb algun altre factor de risc, no responen així, tarden molt més a habituar-se i alguns no ho aconsegueixen. Es pot observar com el soroll repetitiu estressa el seu organisme, la respiració s'agita, apareixen tremolors i moviments sobtats de les extremitats, etc. També alguns infants nascuts a terme tenen dificultat per a poder-se habituar. A la porta d'entrada de la vida, ja no serà el mateix tenir una mare que t'observi, amatent als senyals d'estrès que presentis, o tenir-ne una altra que et lliuri a mercè dels estímuls que no et deixen descansar i et porten a un estat d'irritació i de plor constant. És clar que si el sistema és molt fràgil, ni el pare ni la mare, podran, fàcilment, calmar l'infant. Però els seus intents constants tindran un efecte en la maduració cerebral.
La capacitat de controlar i inhibir reaccions emocionals o patrons de comportament de manera voluntària depèn de canvis neurofisiològics que es van produint en el procés de maduració de les estructures cerebrals. Entre els nou i deu mesos, una incipient maduració del lòbul frontal i els seus circuits permet una primera i encara breu resposta d'inhibició i control emocional davant dels estímuls ambientals. Tanmateix, aquesta capacitat d'autoregulació és una fita progressiva que es desenvoluparà, en un primer nivell, al llarg de la primera infància, i, més endavant, durant el període adolescent, fins a arribar a la completa maduració de les estructures orbitofrontals. Tota aquesta maduració està subjecte als canvis del propi desenvolupament així com a les experiències emocionals intenses que poden alterar aquests mecanismes, sobretot a la influència del pare/mare, la societat i la cultura com a agents externs que tenen un paper indiscutible en el procés de maduració de l’infant. (...)
El cervell en desenvolupament i la joia de viure
El cervell és un òrgan molt sensible al flux d'informacions que li arriben de l'exterior i del seu propi interior. Consta de diferents estructures, algunes més antigues, filogenèticament, que altres. Les emocions, com la por, la ràbia o un desig intens són generades a les parts més antigues del cervell, com l’amígdala o l'hipotàlem. Quan un infant és petit, encara no té la capacitat d'inhibir aquestes emocions. Les emocions s'expressen en la seva forma més pura i genuïna. Si té gana, plora, si està enfadat, es tira a terra i dóna puntades de peu.
Però el cervell humà té estructures singulars que, amb el temps, es van desenvolupant i que ens ajuden a regular aquells impulsos i emocions que ens poden arribar a danyar a nosaltres mateixos o que poden perjudicar als altres. O, senzillament, a les emocions a les quals hem de renunciar per una raó o una altra. L'àrea orbitofrontal, lentament, i en diferents etapes de la vida, va madurant a la vegada que l'infant, adolescent i adult guanyen en equilibri i capacitat d'autoregulació. Quan veig pares i mares exigir, enfadats, amb gestos hostils que fan por a l'infant, que deixi de plorar, i m'adono de l'esforç que aquest nen està realitzant per a frenar en sec una emoció que el desborda, els tremolors del cap, la respiració agitada, sento que malgrat ser al segle de la informació, les coses més bàsiques i importants resten desconegudes.
El dany que podem causar a un cervell en procés de desenvolupament és més gran del que podem pensar. Els científics han advertit aquest fet nombroses vegades. Sabem, per exemple, que a si a una mare ovella li retirem la seva cries després de néixer, i li tornem al cap de poc, el cadell es desenvoluparà com si no hagués passat res, però, quan arriba a l'edat en què ha de jugar amb els altres, no ho fa, queda sol, incapaç d'un comportament social. Els estudis fets amb infants amb greus carències afectives, com els criats antigament en els orfenats de Romania constaten les deficiències en l'àrea orbitofrontal que tenen aquests infants. Quan l'àrea orbitofrontal resulta danyada, les persones no es poden relacionar amb les altres de manera sensitiva ni tampoc amb elles mateixes. La informació que arriba de l'exterior no es pot relacionar amb els estats emocionals interns, la qual cosa dóna lloc a una mena de "ceguesa emocional". (...)
Els dos hemisferis del cervell, el dret i l'esquerra, estan especialitzats en captar diferents tipus d'informacions. Allò difícil de traduir en paraules, la bellesa d'una posta de sol, l'emoció que desperta una música, el benestar que un sent en braços d'algú que ens estima, etc. és propi de l’hemisferi dret del cervell. És aquest hemisferi el que ens farà capaços de comprendre les emocions, relacionar-nos i estimar. L'experiència primera serà la de sentir la joia d'estar en els braços càlids d'un pare i una mare que, al mateix temps que l'infant, senten i transmeten la joia de bressolar-lo. La percepció del rostre de l'altre, el seu somriure, la tendresa als seus ulls, així com el to de veu i la prosòdia de la parla és informació que el cervell dret processarà. Aquest procés desencadena l’alliberament d'un neuropèptid anomenat beta-endorfina, una mena d’opiaci que, juntament amb un altre neurotransmissor, la dopamina, ajuda les neurones a créixer i ens fan sentir la joia de viure.
La capacitat de memòria es va desenvolupant de manera progressiva en la ment dels infants. Primer serà una memòria sensorial, més tard anirà essent capaç de conservar l'empremtà d'imatges, imatges que prendran la forma de representacions mentals. Aquestes imatges internes formen el "pou d'aigua invisible" de què parlava Saint-Exupéry a El Petit Príncep (1943): l'aigua interna, capaç de donar-nos forces si algun dia la nostra vida es converteix en un desert àrid per algun temps. Els pares i les persones que tenen cura de nosaltres quan som petits, no solament ens ofereixen uns rostres i unes veus que formen les imatges internes que ens ajuden a calmar-nos i regular-nos en absència de les presències físiques anhelades, sinó que porten "un món a la mà", tota una biblioteca d'imatges, sensacions i representacions que posen a l'abast de les nostres ments des que naixem. Amb el desenvolupament de l'hemisferi esquerre del cervell, aquestes sensacions i imatges podran finalment ser embolcallades i expressades en un format lingüístic. Els sentiments i les emocions tindran nom i podran ser comunicades als altres i a nosaltres mateixos. La capacitat de posar paraules aplana el camí de la diferenciació i comprensió emocional i ofereix noves estratègies als pares i mares per a identificar i regular les emocions dels seus infants.
Però, perquè les emocions puguin ser regulades, primer s'han de poder comunicar. Hi ha infants que pugen amb la sensació que han de ser sempre amables, "bons nens", educats. Aquests infants aprenen que allò que no agrada als altres, s'ha d'ocultar. Si aquesta repressió és molt forta, potser fins i tot acabaran amagant-se aquests sentiments a si mateixos. I s'aniran fent grans, i desenvoluparan el que els psicoanalistes anomenen "un fals self', és a dir, un fals jo. Intentant ser, parlar, o comportar-se com els altres esperen que ho facin. En molts casos, no s'establirà ni tan sols la diferenciació entre el que jo realment sento o vull i el que volen els altres. El jo de la persona restarà "desenfocat", tindrà la sensació de que no sap exactament el que vol, o el que sent, o quin és el sentiment que hauria de sentir davant determinada situació. És una sensació molt desagradable, un experimenta els altres com tenint una forta personalitat i a si mateix com una còpia deslluïda de color.
Font : M. SADURNÍ: Vincle afectiu i desenvolupament humà Ed. UOC
Veure també:
Amor, cervell i desenvolupament humà
Actitud dels pares i regulació emocional de l'infant
