titulo de la web

Les «transmissions culturals»

La qualitat de les «transmissions culturals», factor clau per al canvi i la regeneració moral i cívica.

La importància de les «transmissions culturals» avui. El paper clau per a la regeneració democràtica d’unes transmissions «culturals» de qualitat.

La qualitat de les «transmissions culturals»  a la base de la regeneració intergeneracional. El necessari sediment per a la regeneració de la cultura antropològica, cívica, democràtica, política....

Apropar-se a la situació actual de les transmissions humanes equival a ocupar-se i preocupar-se de la salut física, psíquica i espiritual, individual i col·lectiva, de l’ésser humà del principi del segle XXI.

Ens queixem de la degradació de la vida pública i de la depauperació de molts àmbits de la nostra vida personal o social, alhora que constatem la generalització de la indigència al voltant nostre en determinades esferes de la vida nostra col·lectiva: raonament, creativitat, pensament únic, civisme... L’ésser humà es conforma per herència però també a partir de la modulació que sobre ell exerceix l’ambient o clima social. La humanització o la deshumanització dels homes i les dones de cada moment històric és fruit també de la qualitat o manca de qualitat de les «transmissions culturals»  que han rebut per al llarg de la seva vida.

Cada generació intenta transmetre a les noves generacions el millor «bagatge cultural» de què disposa, a partir del que ha rebut i el del que ella mateixa ha estat capaç de generar. Si al que aspirem és a construir un «país nou», és a dir, una societat avançada, de qualitat, i en la senda de l‘autèntic progrés, aquesta no es modula simplement a base d’eslògans més o menys enginyosos i il·lusionadors. Més enllà del eslògans a l’ús necessitem un país i uns ciutadans de qualitat. Des d’aquesta perspectiva, vetllar per una millora de la qualitat humana dels nostres conciutadans mitjançant l’adequada transmissió del millor «bagatge cultural» de què disposem resulta fonamental.

És imprescindible la transmissió al conjunt de la ciutadania d’un projecte social sòlid, coherent, engrescador, fonamentat no en valors degradats sinó en valors civilitzatòriament “consistents”. El context actual no ens ajuda. Ens trobem enmig d’una veritable crisi global i per tant es fa també evident la dificultat amb què ens trobem en la transmissió d’uns valors humanament valuosos a les noves generacions. En aquesta tasca la institució familiar, la societat civil, el conjunt de les institucions educatives... hi tenen un important paper a jugar.

En la societat dels nostres dies, les transmissions familiars, religioses, polítiques i culturals es troben en una situació d’una gran precarietat. L’ ésser humà es constitueix com a humà o, per contra, se sotmet a processos de deshumanització mitjançant les diverses transmissions que, des del naixement fins a la mort, li ofereixen les «estructures d’acollida» (codescendència o família, coresidència o ciutat i cotranscendència o religió).

A continuació oferim algunes reflexions al votant d’aquestes qüestions de la mà d’un especialista en aquests temes. El seu autor, Lluís Duch (Barcelona, 1936), és doctor en teologia. Ha estat professor de Fenomenologia de la Religió, professor a la UAB i a la Facultat de Teologia de Catalunya i s'ha dedicat a l'estudi i la interpretació del símbol i del mite i a l'anàlisi de la vida quotidiana dels nostres dies. És monjo de Montserrat.

Lluís Duch, és doctor en antropologia i teologia

Importància de la societat civil i del civisme

La nostra intenció primera és limitar-nos a oferir unes anàlisis de la funció i de l’estat de les diverses transmissions en el present de la nostra societat. Aquest tema té una importància cabdal en la constitució de l’ésser humà i de les societats humanes com a tals.

La humanització o la deshumanització dels homes i les dones —i també dels grups humans— depèn en gran mesura de la qualitat o de la manca de qualitat de les transmissions que han rebut i que, de fet, continuen rebent durant tota la seva vida.

Apropar-se a la situació actual de les transmissions humanes equival a ocupar-se i preocupar-se de la salut física, psíquica i espiritual, individual i col·lectiva, de l’ésser humà del principi del segle XXI.

És prou evident que l’interès actual per les transmissions indica que ens hem adonat de la importància decisiva de la societat civil i de la seva virtut més distintiva i característica: el civisme.

No cal especular gaire per constatar que un dels trets més negatius del moment present és l’augment de l’incivisme en gairebé tots els sectors de la vida ciutadana, la qual cosa per ella mateixa ja posa en relleu la greu i profunda fractura de les transmissions en el dia a dia de la nostra convivència familiar, religiosa i política.

Aquest augment de l’incivisme també pot ser considerat com un emmalaltiment col·lectiu de l’ordenació religiosa, social i política de la nostra societat, la qual amb molta freqüència es mostra impotent no sols per fer front als comportaments incívics de moltes persones i molts col.lectius, sinó sobretot pel que fa a la transmissió a les noves generacions i, d’aquesta manera, configurar les normes mínimes de convivència i educar i responsabilitzar els ciutadans.

Les preguntes fundacionals

La crisi actual de les transmissions en la societat del segle XXI incideix en la totalitat de la persona. La totalitat de la persona com a ésser relacional viu gràcies a les transmissions i actualment es troba en estat de desconstrucció, d’enderrocament, de pèrdua d’aquelles referències que li haurien de permetre plantejar-se en cada moment les qüestions antropològiques per excel·lència: qui sóc (qui vaig essent) jo?; d’on vinc i vers on m’encamino? quin sentit tenen la vida i la mort?; per què el mal i la mort dels innocents? Hi ha Algú que ens espera a l’altra riba?, és veritat que ni el mal ni la mort no tindran la darrera paraula?

Les preguntes fundacionals són l’expressió més acurada de la profunditat última dels humans.

Aquestes són les «preguntes fundacionals de l’ésser humà», és a dir, aquells interrogants que de debò constitueixen els aspectes fonamentals de la seva presència en el món. La crisi pedagògica és també una crisi gramatical. A causa de la fallida de les transmissions, molts contemporanis nostres no disposen de paraules per formular els interrogants decisius de l’existència humana, la qual cosa comporta unes conseqüències dramàtiques: el que no es pot expressar, el que no es pot emparaular —aquest neologisme es refereix al resultat d’una recepció correcta de les transmissions—, no existeix, és irrellevant per a qui no està en condicions de mobilitzar els recursos gramaticals que haurien d’haver-li estat transmesos. En realitat, les preguntes fundacionals són l’expressió més acurada de la profunditat última dels humans.

Una crisi general de confiança

En el moment present, caracteritzat per un notable desconcert religiós, pedagògic i polític, les tres estructures d’acollida clàssiques (codescendència, coresidència i cotranscendència) tenen en els mass media el seu enemic i el seu detractor més perillós. Cal puntualitzar que, molt sovint, els encarregats (pares i mares, mestres polítics i clerecia) de les transmissions de les estructures d’acollida, també experimenten l’impacte negatiu de les propostes dels mitjans de comunicació.

La «qualitat» en la transmissió dels valors civilitzadors essencials és indispensable per a l’adequada salut física, psíquica i espiritual de l’ésser humà.

Segons el meu parer, l’antídot més eficaç per combatre aquesta situació —gairebé es pot parlar d’una epidèmia informativa— hauria de consistir en un procés de recuperació de la confiança que tenien en els transmissors els receptors de les seves transmissions. Em sembla que és indubtable que la desconfiança generalitzada en la capacitat orientadora i guaridora de les tres estructures d’acollida clàssiques ha contribuït decisivament a la configuració d’una atmosfera propícia perquè les transmissions efectuades pels mass media, especialment per la televisió, fossin acollides amb entusiasme i submissió.

No és gens fàcil de recuperar la confiança un cop s’ha perdut, sobretot quan les noves fonts de confiança —en aquest cas els mass media— gaudeixen d’una acceptació acrítica i incondicional entre els seus addictes.

Però, certament, tampoc no és una missió impossible. Estem convençuts del fet que, especialment des d’una perspectiva religiosa, el testimoniatge ens ofereix l’única possibilitat de tornar a establir vincles familiars, cívics i religiosos basats en la confiança. Aleshores la codescendència, la coresidència i la cotranscendència tornaran a estar capacitades per acomplir la seva missió transmissora, la qual és indispensable per a la salut física, psíquica i espiritual de l’ésser humà.

Lluís Duch: La transmissió de la fe avui. Fulls parroquials, any 2009


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...