titulo de la web

La nostra identitat : les arrels cristianes d'Europa

  • Europa pel que fa als seus valors és filla del Cristianisme.
  • El Cristianisme va acostumar l’esperit europeu a l’anhel d’infinit.
  • La principal aportació cristiana a la construcció d’Europa, tant en el pla intel.lectual com en l’existencial, hauria de ser la seva llibertat
  • El Cristianisme afirma de manera radical i per a tothom la llibertat. La justícia, la democràcia i la tolerància s’entenen en Europa des del respecte a l’individu.

El pas del temps, les deficitàries transmissions culturals, la marginalitat en el sistemes educatius de la formació humanística, la secularització de la vida moderna... fan que qui perd els orígens perd identitat. Això pot ser que sigui el que ens està passant com a societat i com a europeus. La nostra societat immersa en processos de desvinculació generalitzats, s’està també desvinculant de les seves arrels culturals forjades al llarg de la nostra història.

En el cas d’Europa, hi ha un lligam directe entre les grans civilitzacions antigues (la Grècia clàssica i la cosmovisió bíblica ) i el nostre segle XXI. Els nostres relats fundacionals es troben en l’antiga Grècia i en l’Israel bíblic, encara que Europa no prové directament de Grècia ni d’Israel, sinó de Roma. És a través de la cultura romana que arriba la cosmovisió grega i posteriorment el relat bíblic, especialment gràcies al Cristianisme. Les cosmovisions grega i bíblica ens han configurat de soca-rel per al bo i per al dolent.

Quin és el relat que mou avui Europa i quina aportació pot fer-hi el cristianisme? El Cristianisme afirma de manera radical i per a tothom la llibertat. La justícia, la democràcia i la tolerància s’entenen en Europa des del respecte a l’individu. Algunes de les aportacions que pot fer el cristianisme: Impulsar una Europa laica i aconfessional, presentar-se fent explícites les seves creences, la raó cristiana resta oberta a la transcendència. La principal aportació cristiana a la construcció d’Europa hauria de ser la seva llibertat (en sentit cristià). A continuació presentem un extracte d’un didàctic article sobre la qüestió.

Alfons Garrigós, Professor de Secundària

Els relats fundacionals d'Europa es troben en l’antiga Grècia i l’Israel bíblic. [...Però] és a través de la cultura romana com arriba la cosmovisió grega i posteriorment el relat bíblic, especialment el Cristianisme.

El cristianisme forma part de manera objectiva del passat d’Europa i implícitament fonamenta ls seus valors.

El Cristianisme afirma de manera radical i per a tothom la llibertat. La justícia, la democràcia i la tolerància s’entenen en Europa des del respecte a l’individu, fonamentat en la idea de l’ésser humà com a imatge de Déu. El valor absolut de la consciència i de la seva autonomia.

(...) Imaginem-nos un arbre amb les seves arrels. Les arrels poden representar les «cultures» que més han influït a la nostra. Si haguéssim nascut a l’Àfrica o a la Xina, les arrels nostre serien diferents; però en el cas d’Europa, hi ha un lligam directe entre aquelles civilitzacions antigues (la Grècia antiga i la cosmovisió bíblica ) i el nostre segle XXI. També podem entendre una «cultura» a partir dels seus «relats»; és a dir, les històries que en configuren l’univers, amb prou credibilitat, complexitat i poder simbòlic per permetre d’organitzar-se la vida al seu voltant.

En el cas europeu, els relats fundacionals es troben en l’antiga Grècia i en l’Israel bíblic. També podríem dir que Europa no prové directament de Grècia ni d’Israel, sinó de Roma. El més notori de Roma és la seva consciència d’imitadora. Els romans saben que Grècia és admirable i procuren assemblar-s’hi. És a través de la cultura romana que ens arriba la cosmovisió grega i posteriorment el relat bíblic, especialment el Cristianisme. Roma seria també una primera expressió de l’humanisme: una cultura que conserva, imita i intenta superar-ne una altra, la qual li dóna un cànon d’excel·lència.

El relat grec afirma un món ajustat, sotmès a unes lleis fèrries, inviolables, racionals. La realitat és kosmos, no kaos. [...] L'ésser humà, mortal, pot aspirar a la glòria de l'acció o del coneixement, i aconseguir així assemblar-se als déus.

Les nostres dues grans fonts. El relat grec afirma un món ajustat, sotmès a unes lleis fèrries, inviolables, si bé en darrer terme racionals. La realitat és kosmos, no kaos. Cada ésser té una funció, unes característiques i un temps. Els déus, immortals, vigilen i contemplen aquest ordre còsmic. L’ésser humà, mortal, pot aspirar a la glòria de l’acció o del coneixement, i aconseguir així assemblar-se als déus. Amb tot, aquest desig de ser admirat pot dur-lo més enllà dels propis límits i augmentar la seva desgràcia, ja que l’ordre còsmic procura per l’equilibri i castiga aquells que el trenquen. La literatura, l’art i la filosofia gregues expressen,   cadascuna de manera esplèndida, aquest relat.

El relat bíblic presenta un Déu creador, transcendent, omnipotent, bondadós. Decidit a compartir la seva dignitat. L'home bíblic cridat a acompanyar lliurement el seu creador. El déu bíblic vol que l'ésser humà se li assembli; que sigui sant, perfecte, bondadós, como ho és Ell.

El relat bíblic comença parlant d’un Déu creador, transcendent i omnipotent, però sobretot bondadós: Decidit a compartir la seva dignitat, la seva glòria. Més que un ésser caigut o limitat, l’home bíblic està cridat a acompanyar lliurement el seu creador. Si el principal pecat grec era l’hybris, l’intent d’anar més enllà dels propis límits i acostar-se així als déus, en el relat bíblic el pecat és el refús del pla diví. I el déu bíblic vol que l’ésser humà se li assembli; que sigui sant, perfecte, bondadós, como ho és Ell. No en va l’home va ser creat a imatge seva. La història, aleshores, no és una imitació del cicle natural sinó l’escenari de la trobada entre Déu i la seva criatura. Té l’horitzó final d’una reconciliació definitiva, en la qual tota injustícia podrà ser reparada i en què un reconeixement mutu, del Creador i la criatura, pot fer que cap vida hagi estat en va. Però aquesta rehabilitació final serà un do. Per tant, un ésser lliure, com ara l’ésser humà, podria negar-s’hi i rebutjar el perdó o la salvació. El cristianisme introdueix en aquest relat el fet històric de l’encarnació i la redempció: Déu mateix porta a terme el seu pla fent-se home a fi que els homes puguin fer-se Déu.

Tres relats més

Per comprendre més bé la nostra història, hi afegiria tres relats més. [...] que han determinat la comprensió d’aquells relats fundacionals. Penso en l’humanisme, la il·lustració i la ciència moderna.

Aquests serien els grans nuclis narratius d’Europa. Si bé, per comprendre més bé la nostra història, hi afegiria tres relats més. Són totalment deutors de les arrels grega i bíblica, però a més de ser decisius en la formació de l’Europa moderna, han determinat la comprensió d’aquells relats fundacionals: l’humanisme, la il.lustració i la ciència moderna.

El programa humanista basa l’excel·lència en el cultiu de la llengua. Un esperit intel·ligent i noble s’expressarà amb noblesa i amb intel·ligència. Aquestes virtuts s’adquireixen amb la lectura, la conversa i la imitació dels clàssics. I a més de fer admirable una persona, la capaciten per a la vida i per a l’acció pública; l’humanisme  també  és  un  projecte polític.

La il·lustració representa un moment de síntesi de grans idees prèvies i sobretot l’intent d’aplicar-les al conjunt de la societat. El nucli del seu relat és l’individu emancipat i autònom, capaç de pensar i decidir per ell mateix; no de manera arbitrària sinó atenent al seu judici. Això implicarà el qüestionament de tota autoritat, la confiança  en el coneixement i el dret a la crítica i al debat. Ja que la llibertat de judici no suposa arbitrarietat, l’anvers de l’individualisme és l’universalisme, la confiança en un vast horitzó capaç d’incloure tots els éssers racionals. L’universalisme és un ideal que es busca per a tots els plans de la realitat: el del coneixement, el moral i polític, l’estètic i també el religiós. L’universalisme seria, aleshores, el cànon d’excel·lència de la  il·lustració.

La ciència moderna seria l’intent d’explicar racionalment la naturalesa, qüestionant les creences vigents. Treballa amb diversos mètodes que permeten aïllar, relacionar i manipular els elements constitutius de la realitat empírica, interrogant-la, posant-la a prova i experimentant amb ella. En aquest treball, la matemàtica i la tecnologia han estat factors decisius. Totes dues confien que l’ésser humà és capaç de conèixer, dominar i recrear la naturalesa.

Les arrels cristianes d’Europa

Abordaré la qüestió des de tres nivells. El primer nivell: el cristianisme forma part de manera objectiva del passat d’Europa. Sense conèixer-lo, bona part de la nostra història resulta incomprensible.

El cristianisme forma part de manera objectiva del passat d’Europa i implícitament fonamenta ls seus valors.

El Cristianisme afirma de manera radical i per a tothom la llibertat. La justícia, la democràcia i la tolerància s’entenen en Europa des del respecte a l’individu, fonamentat en la idea de l’ésser humà com a imatge de Déu. El valor absolut de la consciència i de la seva autonomia.

El segon nivell: El cristianisme forma part de la cultura europea perquè està implícit en els seus valors: racionalitat, justícia, democràcia, llibertat, laïcisme i tolerància. Per exemple en la llibertat i el laïcisme. La separació entre religió i política és clara quan Jesús diferencia el que és del Cèsar i el que és de Déu (Mt 22, 21) o quan diu que la seva reialesa no és d’aquest món (Jn 18, 36). D’altra banda, és el Cristianisme qui afirma de manera radical i per a tothom la llibertat, la capacitat d’escollir segons una voluntat autodeterminada. La resta de valors també estan marcats pel cristianisme. La justícia, la democràcia i la tolerància s’entenen en Europa des del respecte a l’individu, independentment del seu sexe, nacionalitat o posició social. El fonament cristià d’aquest respecte és la idea de l’ésser humà com a imatge de Déu. Aquest seria un tret profundament europeu i per extensió occidental: el valor absolut de la consciència i de la seva autonomia, com a atributs del subjecte. La consciència específicament europea és de l’individu, no és consciència col·lectiva ni consciència còsmica.

Hi hauria també altres marques profundes dins de la mentalitat europea vinculades amb un relat si no específicament cristià, sí bíblic, com ara, la concepció de la naturalesa o la del temps. La ciència moderna o la concepció occidental de la història. Dit molt breument, la nostra concepció del temps és lineal i es dóna sota un horitzó esperançador o catastrofista, imagina el futur diferent del passat. La ciència moderna, d’altra banda, és possible gràcies a la llibertat i a la confiança que la creació bíblica dóna a l’ésser humà respecte a la naturalesa. Desmitificació de la naturalesa: si la naturalesa fos divina, una naturalesa sagrada ha de ser adorada, no investigada, i encara menys manipulada, com fa la ciència.

A la base de la ciència trobem una sintonia entre les dues grans arrels europees: d’una banda, la confiança grega en la capacitat humana de conèixer racionalment l’ordre del kosmos; d’altra banda, la consistència que les criatures reben del seu Creador, i per la qual el món no es dissol , és consistent. En tots dos relats hi ha una veritat que l’ésser humà pot copsar. Però des de la tradició bíblica, s’afirma l’interès que el Creador té per comunicar-se. A la confiança en la raó humana s’hi afegeix la convicció que la veritat es fa trobadissa. En bona part per això, tot i que la raó europea neix de la filosofia grega, el Cristianisme, com les altres religions tributàries de la bíblia, assumeix aquesta filosofia i la considera una preparació per al coneixement de la veritat. En síntesi, podem dir que Europa és també filla del Cristianisme pel que fa als seus valors. Però a partir de determinat moment l’Europa moderna es legitima a si mateixa sense la religió.

La pertinència del Cristianisme en la construcció d’Europa

Un tercer aspecte de la qüestió: la pertinència del Cristianisme en la construcció d’Europa. La qüestió tindria dues cares: quin és el relat que mou avui Europa i quina aportació pot fer-hi el cristianisme al respecte.

L’actual «invenció» d’Europa no és gratuïta. Cal entendre la història de la Unió Europea des del seu punt de partida  i considerar la feina dels seus narradors. Caldrà que algú expliqui el seu relat. Aquest no té per què ser nou i original, però sí legítim i amb poder de convocatòria. Rougemont, Morin, Steiner, Baugman, Sloterdijk, entre altres, coincideixen a dir que cal inventar Europa. En aquest procés, el Cristianisme pot fer dues aportacions. La primera, impulsar una Europa laica i aconfessional, promovent un ordre inclusiu i respectuós. El Tractat de Lisboa (2007) reconeix «l’herència cultural, religiosa i humanista d’Europa, a partir de la qual s’han desenvolupat els valors universals dels drets inviolables i inalienables de la persona, així com la llibertat, la democràcia, la igualtat i l’Estat  de Dret». (...)  Lamentar , però la manca d’un relat i en aquest sentit, per una altra, suggerir que la renúncia, per part del Cristianisme, a favor d’un ordre cívic és coherent amb els seus principis.

Quines aportacions pot fer el cristianisme:

impulsar una Europa laica i aconfessional,
presentar-se fent explícites les seves creences,
la raó cristiana resta oberta a la transcendència,
la principal aportació cristiana a la construcció d’Europa hauria de ser la seva llibertat (en sentit cristià).

La segona aportació: el Cristianisme no es només un humanisme. Ha de presentar-se, allà on sigui pertinent, fent explícites les seves creences. Entre altres motius, perquè el pensament contemporani es caracteritza per l’absència de concepcions universalment vinculants sobre la vida bona i exemplar.  Si bé s’espera que les comunitats religioses evitin el dogmatisme i el moralisme. Tot i que l’ètica no es legitimi a través de la religió, hi troba una font inestimable de continguts i de formes. Podem entendre  la  secularització com un «procés d’aprenentatge complementari» entre les posicions religioses i les laiques. En un diàleg com aquest, el lloc de trobada és l’argumentació raonada.

El concepte de raó no és unívoc: la raó, en sentit cristià, no és només un instrument de càlcul sobre els mitjans per assolir un objectiu (raó instrumental). Ni tampoc és només un procediment en què una comunitat oberta i documentada d’interlocutors és suficient per legitimar un discurs (raó dialògica o discursiva. La raó cristiana té present l’aspecte instrumental i el dialògic però resta oberta a la transcendència.

Podem dir que el Cristianisme va acostumar l’esperit europeu a l’anhel d’infinit. En aquesta relació amb el Transcendent, Occident va aprendre la llibertat. Per aquest motiu, la principal aportació cristiana a la construcció d’Europa, tant en el pla intel.lectual com en l’existencial, hauria de ser la seva  llibertat. La llibertat cristiana no és autosuficient.  No és invenció ni conquesta sinó gràcia. El cristianisme aportaria, finalment, un sentit de la contingència, és a dir, del do rebut i de l’agraïment. Possiblement, aquest sentit seria una salvaguarda de l’ésser humà i de la naturalesa, en una època en què els instruments semblen tenir vida pròpia i en què si una cosa és possible, ens veiem obligats a realitzar-la.

Aquest discurs ha de trobar la seva expressió en el llenguatge d’una societat que ha deixat de ser culturalment cristiana. Hi ha per tant una tasca d’assimilació cultural, en què el Cristianisme ha de fer seva tota la recerca de la veritat, de la justícia i de la bellesa dels darrers segles.

Però el pla intel·lectual no esgota la realitat. La llibertat cristiana acaba manifestant-se de forma més plena en un to, en una manera de fer, fins i tot en una mena d’humor de fons. I en un seguit de pràctiques les quals, a simple vista, no tenen molt a veure amb la invenció d’una nova Europa. En última instància, l’essencial cristià passa pels sagraments i la pregària; per l’acompanyament dels altres, especialment els sofrents; moments objectivament valuosos d’encontre amb Déu; i també serien, al meu entendre, l’aportació més valuosa del Cristianisme a Europa.

Per accedir a l’article complet: Alfons Garrigós, Arrels cristianes d’Europa QVC


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...