El món d’avui: febleses, límits, sentit i esperança
En el món actual existeixen una munió d’obstacles que dificulten una reflexió assossegada y profunda sobre el misteri del món i l’existència.
Les urgències actuals no són tecnològiques sinó humanístiques, i les necessitats actuals no són de més coneixement sinó de més solidaritat.
En aquesta hora de crisi i de canvi, obscura sota tants d'aspectes, quan moltes de les certeses que semblaven segures trontollen i no pocs marcs valoratius s'estan fragmentant; en un món, el nostre, on molts dels qui no fa pas massa reclamaven la divinització de l'home han acabat per renegar el seu sentit, i on l'èxit enlluernador del poder econòmic d'uns pocs coexisteix amb l'explotació més descarada de les consciències; en un món així, on tampoc no manquen, és cert, lluïssors d'una nova albada, (...) no podem continuar vivint salvatgement entre l'imperi de les decepcions i el Regne de les il·lusions sense fonament (C. Pifarré).
La incertesa caracteritza el nostre temps. Un munt de problemes i conflictes globals ens atenallen: canvi climàtic, diferències Nord/sud, migracions forçades, guerres, perill nuclear, pèrdua de referencies culturals sòlides, consumisme, superficialitat, banalitat, exacerbació de la llibertat individual, devaluació de la vida humana en els seus estadis inicial i final, la situació de l’espècie en el planeta, les malalties, les epidèmies, els sofriments causats per la violència i les guerres, les limitacions físiques i la brevetat de la vida són punts dolorosos que estan íntimament lligats a la nostra condició humana. Enmig de tot això sorgeixen ideologies que ens porten cap a la desnaturalització de la vida humana, la seva mecanització i la seva reducció a objecte; així com l’emergència d’un món artificiós cada cop més inhumà i cap a la desfeta de la nostra civilització.
Però ens sentim formant part d’aquest món i voldríem contribuir a millorar-lo, volem ser constructors d’un món millor, més humà. Voldríem aportar-hi un bri d’esperança, un mot d’alegria, una paraula alliberadora. Sabem però del nostres límits, experimentem la nostra vulnerabilitat, la nostra impotència per a transformar-ho tot, però somiem en uns horitzons vitals més engrescadors en la perspectiva de la construcció d’un humanisme renovat amb el qual ens sentim compromesos. Una actitud aquesta on no hi manca fe i esperança en el futur, i sobretot, amor. A partir de l’obra de David JOU: Déu, cosmos, caos cap 7, presentem de forma sintètica el panorama d’algunes febleses y fortaleses del món d’avui.
David JOU, catedràtic de la Matèria Condensada a la UA Barcelona
Algunes febleses
L’individualisme, el subjectivisme, el relativisme, l'utilitarisme a curt termini, l’hedonisme, l’exaltació de la productivitat i l’eficiència, la insistència en els drets i la negligència en els deures, la pressa, la impaciència, la superficialitat, l’aprofundiment en sabers detalladíssims sobre coses intranscendents o secundàries, les mancances de les institucions religioses, la manca d'exemplaritat i d'engrescament dels qui ens manifestem creients, la tendenciositat de tantes informacions, els silencis de l’ensenyament, l’abundància d’elements de distracció, l’ocultació de la mort com a referència i perspectiva vital, i altres característiques que podríem anar adduint, a tall de constatació inventarial més que no pas de memorial de greuges, no semblen configurar, d’antuvi, un panorama gaire propici a la reflexió asserenada i profunda del misteri del món i de l’existència.
Una època la nostra de fragmentació i dinamisme
Ens trobem en una època de fragmentació i dinamisme. El subjectivisme i el relativisme posen la raó, el gust i la consciència personals com a criteris fonamentals d’avaluació dallò que anem vivint. L’aclaparadora petitesa de la individualitat en comparació amb l’experiència humana acumulada al llarg de la història invita a posar en qüestió tot excés d'individualisme, i a obrir-se. Ens mou un afany de llibertat a la recerca d’un individualisme dinàmic, en un Univers dinàmic i en una societat dinàmica. La curiositat vital, el gust per l’aventura, l'afany de sentir-se més lliure ens empenyen. La globalització neoliberal amenaça amb una pèrdua de diversitat productiva i cultural, iniciada fa temps amb una reducció de la diversitat biològica deguda a l’extinció d’espècies vegetals i animals provocada pels humans, alhora que ofereix una multiplicació dels mitjans d’informació i d’acció.
Aquest caràcter dinàmic i inestable de l’individu i de les seves vivències es correspon amb una visió dinàmica i inestable del món i de la societat. La natura ens recorda els nostres límits i la nostra caducitat. Quina mena de visió de la natura té una civilització urbana distanciada de la natura, una civilització que influeix mitjançant la ràdio i la televisió sobre la gran majoria dels habitants de la Terra. L’espai del planeta se sent amenaçat per la pressió urbanística, la tala de boscos, la desaparició d’espècies, i esdevé un tot connectat en una globalitat en què tots ens trobem immersos. El cos, el cervell i el genoma són un altre àmbit de sorpresa existencial, fortament influït per la intervenció humana, que irromp en els misteris de l’engendrament i del pensament.
El dinamisme de la natura es retroba, magnificat i accelerat, en el dinamisme de la societat. Aquesta acceleració, d’origen tecnològic, fa que el temps esdevingui ràpid, disgregat i enigmàtic, que la realitat es trenqui, que la informació no es converteixi en coneixement ni aquesta en saviesa. La velocitat ha esdevingut un emblema del segle XX: el cotxe, l’avió, l’ordinador, la xarxa; la fotografia, el cinema i les simulacions d’ordinador han permès jugar amb els ritmes temporals, accelerant-los o frenant-los. Ara bé, en qualsevol mena de sistema, físic o biològic, canvis excessivament ràpids respecte del ritme d’assimilació del sistema provoquen inestabilitats, turbulències i trencadisses. És probable que el ritme actual de canvi tecnològic i social sigui excessiu, i massa unidimensional. Així, l'acceleració del temps i l’allargament de la vida desfan les referències, augmenten la sensació de caducitat del món i la vanitat dels objectius, els nous mitjans no permeten reproduir els arxius d’avui i accentuen la sensació d’obsolescència, la xarxa accentua l’anonimat de les produccions, les facilitats de moviment produeixen desarrelament. Els projectes a llarg termini, les solideses de conviccions, desapareixen; la incertesa produeix angoixa i impaciència per a aconseguir els objectius, la inestabilitat del règim laboral fa que el treball esdevingui purament instrumental sense capacitat d’autorealització...
Així, el temps és viscut com una fragmentació d’instants, la individualitat s’engruna en una sorra de moments inconnexos. La llibertat és vista com la possibilitat de fer a cada instant allò que volem, sense referència als compromisos del passat ni a projectes de futur, en lloc de la possibilitat d'establir lliurement projectes a llarg termini. La cultura d’avui insisteix en l’opacitat del futur, deguda a la impredictibilitat política, econòmica, climàtica. En aquest context de disgregació personal, globalització planetària i incertesa davant el futur, un afany de solidaritat actua, en molts individus, com un desbordament del jo. Voluntariat, organitzacions d’ajut al Tercer Món o als desvalguts de la nostra societat, manifestacions multitudinàries contra la guerra, són indicis de sensibilitat envers un món que ens supera, en un sentit diferent del de la natura: no per la meravella del que és, sinó per la rebel·lia contra el que és tan diferent del que l’afany de justícia ens diu que hauria de ser. Hi sentim, amb tot, el misteri de la dignitat de l’altre, o considerem aquests neguits tan sols com les conseqüències d’una simple convenció que ens ajudarà a viure millor dintre d’un món sense cap sentit darrer?
Cal, però, aquest ritme frenètic? Cal més ciència per a millorar el món? Indubtablement, més ciència pot ajudar a millorar el món, especialment pel que fa a combatre fam i malalties, però no és gens clar que els objectius de solidaritat i d’humanisme hagin de quedar condicionats a les incidències i les prioritats del desenvolupament tecnològic. És clar que amb els coneixements actuals, aplicats més generosament, el món podria ser molt millor. Crec que, en contra del que se’ns vol fer creure, les urgències actuals no són tecnològiques sinó humanístiques, i que les necessitats actuals no són de més coneixement sinó de més solidaritat.
Aportar-hi alguna cosa
Tot i això, vivim en el món d’avui, hi estem immersos, tenim ganes de parlar i d’actuar des d'ell i per a ell, apreciem la seva set de viure, els seus descobriments, el seu afany de fruïció, els seus anhels de llibertat i de solidaritat, participem de les seves inquietuds i de les seves angoixes, volem aportar-hi alguna cosa, una paraula d’esperança rere el silenci de les desolacions; una paraula d’alegria que segueixi ressonant quan acaba el plaer, que segueixi acompanyant quan la joia calla i les companyies han desaparegut; una paraula de llibertat que ens segueixi fent lliures en les presons, els hospitals i els exilis.
Podem guarir malalties, reduir el dolor, acompanyar en l’agonia, però no podem evitar la mort; podem respectar la natura, immergir-nos-hi, fer regadius i jardins, colonitzar planetes, però no podem crear el món; podem estimar, engendrar fills, educar generacions, fer lleis, però cada persona és un misteri irreductible i lliure; podem desplegar els sentits, inventar instruments, afinar els raonaments, millorar les teories, però el món sempre està més enllà de nosaltres.
Aquestes impotències últimes són alhora l’àmbit del sagrat i el lloc de la desesperació, la incomunicació, la fragilitat i la incertesa. Com fer sentir aquestes impotències en el món actual, rere muntanyes d’informació atractiva, però irrellevant pel que fa a aquests límits? Com fer-les sentir en un context científic que les creu reductibles a problemes merament tecnològics? Com fer sentir aquests límits no com a humiliació sinó com a lucidesa, no com a lamentació sinó com a saviesa, no com a derrota sinó com a estímul?
El desassossec del nostre temps
Sabem aquests límits, però no en som conscients. Ens els ocultem. Vivim com si no hi fossin, però hi són i ens neguitegen, obscurament, subterràniament, en forma d’un malestar cultural de fons i un desig d’uns horitzons vitals més engrescadors que no pas la incertesa vital sistemàtica, l’acceleració tecnològica desenfrenada o el consum i la fabricació incessants. Una sèrie de neguits i angoixes ens fan sentir entre la buidor i l’excés. Una buidor experimentada com a manca de sentit en allò que fem i que som, com a absència de referències sòlides i de reflexió profunda sobre els nostres objectius i la nostra felicitat. Un excés de feina i d’informació, un ritme de vida que ens depassa i ens arrossega, la magnitud d’un món que no podem abastar amb la nostra acció ni comprendre en la seva globalitat, i que posa contínuament en qüestió les nostres certeses i en tensió les nostres inquietuds.
Com a conseqüència, ens sentim abocats al neguit, al desassossec, al desig d’un canvi, no sabem quin, que ens permeti ser més autènticament i sentir-nos amb més harmonia amb el món, que ompli la buidor i ens arreceri de l’excés.
El poeta i el religiós, a diferència de l’intel·lectual, creuen que és possible compartir profundament fins i tot allò que no sabem analitzar, ni podem dir, ni arribem a comprendre, com ara les perplexitats profundes o els sentiments inefables.
Enllà d'això, ens atreu l’aventura d’un humanisme renovat, que incorpori la raó i l’emoció, que examini, celebri i exploti les descobertes de la ciència, sense voler restringir la raó als càlculs de la tecnologia i de l’economia, que sigui capaç de crear artísticament i de comunicar-se amb actualitat i fluïdesa a través dels mitjans audiovisuals, que no doni per descomptada la mort de Déu ni imposi l’obediència a cap déu, que sigui sensible a totes les dimensions humanes, sense silenciar els anhels més profunds, entre els quals els derivats de la finitud de la vida, que inviti a la recerca de plenitud i de solidaritat.
Font: David JOU: Déu, cosmos, caos cap. 4 (resumen). David JOU és catedràtic de la Matèria Condensada a la UA Barcelona. Com a investigador, és autor de cinc llibres i d'uns dos-cents articles de recerca en revistes de difusió internacional. Membre de nombroses entitats i associacions de Catalunya.
Ver también:
Sobreponiéndose a la mediocridad de nuestra época
El bienestar material, sucedáneo de la felicidad
Sección: HACIA UNA CIVILIZACIÓN MÁS HUMANA
