La relació entre els éssers humans i la natura

El planeta Terra, està en perill, un perill imminent. La contínua explotació de tots els combustibles fòssils de la Terra no només amenaça milions d’espècies del planeta, sinó també la pròpia supervivència de la humanitat. Si no fem res ¿estem abocats realment a l’extermini d’una part de la humanitat o de tota ella? El problema ecològic implica moltíssimes més qüestions que l’escalfament global, com són la disminució de la biodiversitat, la destrucció del medi, l’amuntegament a les ciutats, i una contaminació galopant que és causa de malalties i morts. Qüestions aquestes que ningú posa en qüestió que degraden la pròpia vida humana, fins i tot si no tinguéssim cap responsabilitat en l’escalfament global. No hi ha una naturalesa que faci les coses per una banda i una humanitat que les faci per l’altra. De fet, en l’actualitat l’ésser humà i l’evolució mateixa està en part a les nostres mans. ¿Quin ha estat fins ara la consideració i el paper que l'ésser humà ha jugat en la seva relació ecològica amb la naturalesa i quina hauria de ser en el futur aquesta relació entre la nostra espècie i la natura? Reproduïm un parells d’epígrafs d'un extens article d’en Jordi Corominas titulat “Hi ha alternativa a l’autodestrucció?”

En l’horitzó del pensament grec la relació entre l’ésser humà i la natura es va pensar prioritàriament des d’una visió “naturalista”: L’home és concebut com un mer “tros de la natura”. En l’horitzó judeocristià, en canvi, es va pensar la natura com creada per algú. Des d’aquesta visió “creacionista”, que culminarà en l’idealisme del pensament modern, el “jo” humà no és un tros de la natura, sinó que la transcendeix. En aquest horitzó, allò primordial, el punt de partida, és la interioritat, l’”esperit humà”, la intimitat singular de cadascú, i no és possible reduir la persona i la seva consciència a la naturalesa perquè sense consciència moriria també la naturalesa, el món, ja que només hi ha naturalesa davant d’una llum conscient²³. És per aquesta transcendència que, en l’actualitat, al menys sobre el paper, es considera que l’ésser humà és lliure i digne. La “dignitat” fa aquí referència al valor absolut inherent a l’ésser humà pel simple fet de ser-ho. Com afirma Kant, l’ésser humà no té preu sinó valor, no és un mitjà sinó un fi en si mateix²⁴. Aquesta manera de veure les coses, aquest horitzó modern, és a la base de la declaració universal de drets humans, però també s’ha tendit a desenvolupar en aquest horitzó una visió antropocèntrica, és a dir, a considerar l’ésser humà com el centre de l’Univers i a pensar la natura com un objecte lliurat no a la seva cura, sinó a la seva explotació i domini.

En la postmodernitat no és infreqüent una visió oposada, un retorn a l’horitzó grec, a una visió biocentrista on l’ésser humà és un mer accident de la vida en general. Per a alguns aquest accident seria un gran error de la naturalesa, una terrible amenaça biològica. La “supervivència del més fort” hauria portat a l’aparició d’una espècie universalment exterminadora, la humana, abocada a acabar amb la vida sobre el planeta. I, per tant, el millor seria precisament autodestruir-se en pro de la vida i les altres espècies. No es veu molt bé per què no s’apliquen el conte els que propugnen aquesta solució ni tampoc el sentit que pot tenir l’extermini voluntari de l’espècie humana si tenim en perspectiva que la desaparició de l’ésser humà, i fins i tot la de la vida a la terra, inevitable quan el sol es converteixi en una gegant vermella, no té cap valor, ni importància, ni conseqüència, per a la immensitat material de l’univers, suposant que només n’hi hagi un.

L’humanisme ecològic

En el món contemporani, i no cal dir en la filosofia i la història de les idees que aquí no hem fet més que caricaturitzar a fi de mostrar-ne alguns esquemes, hi ha plan- tejaments que crec que assumeixen millor la complexitat, que ens acosten més a la realitat i que no necessiten reduir l’humà per exaltar la naturalesa (naturalisme-bio- centrisme) o salvar l’humà a costa de la naturalesa (idealisme-antropocentrisme). És el que podríem anomenar l’horitzó de l’humanisme ecològic, un horitzó que subratlla la imbricació entre l’ésser humà i la natura. No parteix, per dir-ho així, de la naturalesa per arribar a l’home, ni de l’ésser humà per arribar a la naturalesa, sinó de la seva interacció. No parla de l’ésser humà com d’un organisme més, ni de la natura com diferent de la persona, sinó de la relació entre la persona i la resta de la natura. Aquest humanisme ecològic recupera la definició de natura que donaven els grecs (physis) com “brollar”, o “sorgir”, doncs, per analogia amb el brollar propi de la vida, la natura, des de la “gran explosió” que va donar origen al nostre cosmos, es caracteritza pel continu sorgir de noves realitats.

Ara bé, si la naturalesa consisteix essencialment en un “brollar”, aquest brollar arriba a la seva màxima expressió en el “sorgir” que tipifica l’acció humana. En qualsevol dels nostres actes “sorgeixen” coses (un teorema, un so, una llum, un personatge inventat, un dolor) i ara dels nostres actes fins i tot poden sorgir noves realitats vives. Com va veure molt bé Descartes, podem dubtar de totes les coses que se’ns s’actualitzen en els nostres actes, però no de la immediatesa d’aquests. D’aquesta manera, la persona és plenament naturalesa, el seu cos és un organisme entre altres organismes, però, paradoxalment, essent naturalesa, l’ésser humà és diferent de tots els altres sistemes naturals per aquest continu sorgir de coses en els seus actes i per la immediatesa que adquireix en ell aquest “sorgir”. Com expressa poèticament Ernesto Car- denal, som cosmos conscient.

D’altra banda, essent “indubtables”, els actes són també invisibles. L’acte de veure no pot ser vist, l’acte de sentir no pot ser escoltat, etc. En la seva immediatesa, no es poden posar “davant” de nosaltres, com si fossin coses. Per això mateix, els actes constitueixen la fibra mateixa de la nostra vida. Una vida invisible, però inseparable de les coses i de la realitat. Podríem dir que tota espiritualitat manté d’alguna manera la flama d’aquesta transparència o invisibilitat de la vida. No estem parlant d’alguna cosa mística, o d’una fe religiosa, sinó de quelcom immediatament aprehensible per qualsevol, d’un fet indubtable, ja que és en ell on s’actualitzen tots els altres fets: científics, històrics o de qualsevol altre tipus.

Aquesta vida “que brolla” en cadascun dels actes de l’ésser humà, és alhora biològica i biogràfica. De ben segur, amb el col·lapse de la substantivitat de l’organisme bio-social que som, morim. També quan s’esgoten totes les possibilitats de qualsevol projecte o idea que vulguem realitzar en el futur llunyà o en el més immediat. Però fixem-nos que la mort biogràfica no va sempre aparellada amb la biològica. Puc passar-me anys, per exemple, entubat en un hospital, vivint com un mer organisme. Una vida plenament humana necessita de la vida biogràfica. De la mateixa manera, també morim quan oblidem la vida íntima, la trama transparent originària de la vida humana, els actes on sorgeixen les coses. Aquest oblit deshumanitza l’ésser humà, el converteix en cosa, en alguna cosa mesurable per la seva productivitat i eficàcia, i utilitzable, com és moltes vegades el cas en el nostre sistema econòmic, com una simple mercaderia. És la mort espiritual. Sens dubte, amb la cosificació de l’ésser humà, desapareix la seva dignitat, però també algunes de les seves possibilitats més belles: les activitats lúdiques, l’oci, el no fer res, la contemplació. Com ja observaven els grecs l’oci és molt més important que el negoci³². L’oci és una acció que es persegueix per si mateixa³³ i que es contraposa al negoci que es mou en el terreny de la utilitat i les necessitats corpòries.

Davant del paradigma subjecte-objecte, i del paradigma biocentrista, en l’humanisme ecològic l’ésser humà se’ns mostra com a natura, i al mateix temps com a radicalment diferent de tots els altres sis temes naturals. O, per dir-ho d’una altra manera, l’home és tan radicalment natural que en ell es dóna una immediatesa respecte a aquest brollar continu de coses que caracteritza la naturalesa: en l’ésser humà les coses brollen i a més ell s’adona immediatament d’aquest brollar.

Des d’aquesta perspectiva, l’humanisme ecològic atorga a la tècnica un paper central i no només perquè la sortida a la crisi ecològica passa per solucions tècniques, ja que d’una altra manera és impossible pensar que 7000 milions de persones puguin continuar habitant el planeta, sinó perquè la tècnica pertany essencialment a la relació entre l’ésser humà i la natura. La tècnica no és una cosa de per si oposada a la naturalesa ja que precisament pot produir artificialment productes naturals, com la insulina o els artefactes de l’anomenada “nanotecnologia”, o fer viable la vida humana des que va començar a modificar còdols i fabricar destrals de sílex. El problema és el lligam de la tecno-ciència amb un sistema econòmic i social que exigeix, com a condició de possibilitat per a mantenir-se, un creixement continu i que, a més, en aquest creixement, defensa abans els interessos d’un petit grup que el benestar general de la humanitat.

Font: Jordi Corominas: Hi ha alternativa a l’autodestrucció? Perifèria:cristianisme, postmodernitat, globalització

Notes:

• (23) Juan Ramón Jiménez expressa molt bé aquest horitzó en la poesia “Con tu luz” de Una colina meridiana:

“Con tu luz me unes a ti, sol:
tú me unes a todo lo que luces.
Por tu luz soy más grande que todo lo que veo. […]
Yo soy el único
que podré consolarte, sol, con mi grandeza interna, mayor que tu grandeza interna
(si tú algún día puedes comprenderlo) de no ser más que un astro que ilumina los sueños de los otros y los lleva.
Tú, sol, no eres un dios,
eres tú menos dios que yo soy dios y hombre; porque no sabes tú qué eres, qué es Dios, ni qué yo soy,
y yo sé qué y quién tú eres y no eres.”

• (24) “En el sistema de la naturalesa l’home [...] és un ésser d’escassa importància [...]. Ara bé, l’home, considerat com a persona, és a dir, com a subjecte d’una raó practico-moral, està situat per sobre de tot preu; perquè com a tal [...] es pot valorar [...] com a fi en si mateix, és a dir, posseeix una dignitat (un valor intern absolut), gràcies a la qual infon respecte cap a ell a tots els altres éssers racionals de el món “.Cf., I. Kant, La metafísica de las costumbres (1797), Tecnos, Madrid, 2012. pp. 298-299.
• (32) Aristòtil, Política, p. 1337b. ¿Com és que l’oci, que els grecs consideraven com a virtut, hagi passat a ser considerat com a vici, i que l’home ociós, associat a Grècia al home lliure i virtuós, s’hagi associat a l’home pecador? ¿I com és que la negació del oci (negoci), que els grecs consideraven que era la condició pròpia dels esclaus, s’hagi convertit en la condició dels “homes lliures” d’avui?
• (33) “El ocio parece contener en sí mismo el placer, la felicidad y la dicha por la vida”. Cf. Aristóteles, Política, VIII-5 1340a 8-10

Veure també la secció: ECOLOGIA INTEGRAL