titulo de la web

Unitats sagrades,  nacionalismes, supremacisme i sobiranisme

Una reflexió sobre «unitat», «pluralitat» i «diversitat» a l'Estat espanyol.

La qüestió catalana no és una qüestió recent, ve de lluny i arrossega segles d'història. El contenciós Catalunya-Espanya ha estat objecte d'apassionats debats històrics tenint com a rerefons el reconeixement de la seva personalitat cultural i política. En aquest debat solen aparèixer referències a binomis com ara unitat-pluralitat, uniformitat-diversitat, majories-minories, llibertat-sobirania o subjugació-domini. En els últims temps i de manera intermitent es ve fent referència a la "unitat d'Espanya" (l'Espanya una i indivisible) com un "bé moral". Per això pot resultar pertinent reflexionar sobre la qüestió: És moralment bona la unitat?

Depèn de com s'entengui aquesta "unitat", quin contingut es doni a aquesta unitat, quina relació s'estableixi entre el tot i les parts, com s'administri aquesta unitat ... Segurament al llarg de la història aquesta “unitat” ha estat al servei d'un projecte i uns valors àmpliament compartits ... no obstant això, avui com ahir aquesta "unitat", aparentment innòcua, sembla continuar estant, vista l'actuació de l'Estat en moments d'agudització del conflicte, al servei d'uns interessos no sempre confessables i en profit d'unes determinades elits ostentadores del poder econòmic, polític, mediàtic, ideològic, religiós, etc. (vegi’s sinó la radical i contundent actuació d’aquests poders en contra de les demandes actuals de Catalunya). S’ha assegurat que l’Estat ha decidit posar per davant de tots els drets fonamentals, per davant dels pilars democràtics més bàsics, la seva integritat territorial’. Ens podem preguntar, doncs: què hi ha al darrera de la salvaguarda de la “unitat” de la pàtria? quins interessos “inconfessables” pretén salvaguardant? El que en el fons s'està debatent és sobre una determinada interpretació restrictiva de la CE del 78, el control i distribució del poder polític que se’n deriva i les conseqüències sobretot socioeconòmiques i polítiques que comportaria un canvi d'estatus en la correlació de forces en l’actual distribució del poder.

Oferim a continuació un petit mostrari de textos en què, tot i que no es tracta explícitament del contenciós, sí que poden servir-nos per comprendre la dialèctica unitat/pluralitat/diversitat i les no sempre històricament fàcils relacions Catalunya-Espanya. Es tracta d'extractes de 4 textos, cada un amb el seu context propi, que ofereixen diferents punts de vista sobre qüestions que podem relacionar amb aquest contenciós històric i que, fent abstracció d'aquest context, poden aportar punts de vista que contribueixin a il·luminar i relativitzar alguns dels posicionaments que actualment es mantenen en l'àmbit sociopolític en relació a la «unitat», «pluralitat», «diversitat» de l'Estat espanyol.

És la “realitat” històrico-cultural-nacional de Catalunya la que ha de “primar” i les “lleis” haurien de ser un reflex just i objectiu d'aquesta realitat i reconèixer-la. I no les “lleis" les que vinguin a conformar el que hem de ser o hem de pretendre com a país. Partim de què la realitat històrica és la que és. Les coses són com són i no sempre com nosaltres les percebem. La nostra percepció sempre limitada i parcial de la realitat o la interpretació esbiaixada que inconscient o conscientment de vegades fem de la mateixa pot portar-nos a tergiversar aquesta realitat. Entre nosaltres coexisteixen dues visions d'Espanya. Per a alguns hi ha una única "nació" que és Espanya (el nacionalisme espanyol, visió hegemònica). Per a altres Espanya és una realitat "plurinacional" (nacionalismes perifèrics). El nacionalisme espanyol hegemònic, jacobí i centralista, no reconeix i no està disposat a reconèixer i acceptar aquesta realitat "plurinacional" de l'Estat espanyol.

Per a la seva justificació esgrimeix un constructe històric, convenció històrica absolutament respectable, però que alguns pretenen elevar-la fins i tot a la categoria de "sagrada", i que com a tal no estan disposats a qüestionar ni sotmetre a debat. No obstant això, en ple segle XXI, aquesta realitat "plurinacional" de l'Estat espanyol aflora més clarament que mai. No hi ha veritable unitat sense respecte a la diversitat. La unitat no ha d’estar feta d’uniformitat i de subjecció a les característiques d’un grup, d’una cultura, d’un nacionalisme dominant sobre l’altre. Al s. XXI no hi pot haver "una unitat imposada", sinó "voluntària". La “unitat” al s. XXI ha de ser una opció lliurement acceptada, no imposada, i hauria d’estar feta del respecte a la diversitat, del respecte a «tota tribu, llengua, poble i nació»… una unitat no feta d’imposició i uniformització, sinó de respecte per les  decisions lliures de cada poble i cultura. En ple s. XXI, l’autodeterminació dels pobles i les nacions hauria de ser un dret reconegut. La unitat no pot ser forçada, imposada coactivament. Hauria de ser la voluntat lliure de cada un dels pobles la que en última instància decidís. Es pot continuar formant part d’un Estat controlat històricament per unes classes dirigents que tracten amb mà de ferro les legítimes aspiracions d’autogovern del poble català? Podrà un Estat mantenir per la força la "unitat", en contra de la voluntat majoritària de tot un poble expressada democràticament? Y en tot cas si es manté, quin tipus d’unitat? No hi hauria de haver cap poble, nació o cultura que pretengués cap mena de privilegi, cap mena de sentiment de superioritat...

1. ¿Es la unidad de España un bien moral?

Desde las altas instancias del poder judicial se ha afirmado que el artículo 2 de la Carta Magna «residencia el fundamento constitucional de la indisoluble unidad de la nación española como basamento último, nuclear e irreductible de todo el Derecho de un Estado». Pero podemos preguntarnos: ¿eso qué significa? ¿que incluso está por encima del respeto a los derechos humanos, a los derechos fundamentales proclamados en la misma Constitución? ¿Es tan importante que incluso justifica allanar derechos fundamentales de los ciudadanos?

El contexto del primero de los extraxtos es una reflexión sobre si desde el punto de vista de una determinada moral cristiana, la unidad política de España constituye un bien moral. ¿Qué relación existe entre España y el cristianismo? El asunto puede ser analizado desde dos perspectivas: política o moral. Desde el punto de vista cristiano, la cuestión es la de si España, como unidad política constituye un bien moral. Se argumenta: Respeto a la verdad. España es una realidad histórica y no una invención. Una verdad casi revelada (palabra de Dios)... Se trata de una interpretación desde la perspectiva del dominador que olvida todos los anhelos e intentos de "ser" del dominado a lo largo de los últimos siglos. Un bien moral para una determinada concepción (quizás nacional-catolicismo) de la Iglesia... pero no está nada claro que, dando un repaso a la historia, lo haya sido en todo momento para las "naciones" integradas en el Estado español, para alguna de sus partes y de sus gentes…

La verdad como bien moral

Cualquier reflexión cristiana sobre España debe partir de una primera premisa y es el respeto a la verdad. Segunda premisa: independientemente de cómo se la califique políticamente ("Nación", "Estado", "patria", "país",...), España es una realidad y no una invención. Es más, una realidad reconocida en la mismísima Sagrada Escritura. San Pablo, en su Carta a los Romanos, por dos veces, menciona a España (Hispania), al anunciar un viaje de evangelización (Rom 15:24 y 15:28). En consecuencia, el respeto a la verdad exige reconocer que España existe desde los tiempos apostólicos.

Las palabras de la Sagrada Escritura son las mismas Palabras de Dios convertidas en palabras del hombre. Las Sagradas Escrituras poseen una confiabilidad basada sobre lo que la Iglesia llama inerrancia. …"escritos [los libros de la Biblia] bajo la inspiración del Espíritu Santo, tienen a Dios por autor… [esta es] doctrina católica, que para los libros enteros con todas sus partes reivindica una tal autoridad divina, que está inmune de cualquier error"

Los nacionalismos y separatismos españoles a la luz de la moral

Las dos premisas anteriores implican que una actuación moralmente buena no puede mentir o falsear que España existe. Podemos dictaminar que aquellos nacionalismos o separatismos que niegan la existencia de España son moralmente malos, por rechazar una verdad. Siguiendo el razonamiento establecido hasta aquí, aquellas ideologías que no sólo pretenden la independencia de determinados territorios, sino que además, niegan que España exista o haya existido, son moralmente malos.

El hecho de que algunos nacionalismos, los que niegan la existencia de España, puedan ser calificados de inmorales, no deja aún resuelta la cuestión de la calificación moral de aquellos nacionalismos que pretenderían la independencia política de determinados territorios sin negar la existencia de España en otras dimensiones. Desde este punto de vista, cabría analizar la moralidad de las propuestas que negasen a España el calificativo de "Nación" pero no su existencia bajo otro tipo de calificativo.

Un tal planteamiento, de darse, equipararía estos nacionalismos separatistas a los nacionalismos de los Estados-nación europeos que afirman la existencia de sus naciones sin negar, en ningún momento, por respeto a la verdad, que forman parte de Europa. Los Estados-nación europeos, que reconocen la existencia de sus naciones, pero también de Europa, impulsan el proceso de unidad europea, por considerar que el mismo es bueno. Sin embargo, nada impediría reconocer la existencia cultural de Europa y, sin embargo, oponerse a su unidad política. Lo que resultaría inmoral, por cuanto falso, sería el negar la unidad cultural europea por esas entidades políticamente independientes.

De aquí se extrae una primera conclusión. En este momento del razonamiento, los nacionalismos o separatismos surgidos en España podrían ser lícitos en cuanto pretendan una independencia política, pero resultarían inmorales en cuanto nieguen, oculten, tergiversen o falsifiquen la unidad cultural española.

La unidad de España como bien moral

La siguiente cuestión es la de considerar si la afirmación de España como unidad, no sólo cultural, sino también política, es buena moralmente. La historia de España, se convierte, así, en un criterio indispensable para este juicio moral. ¿Ha sido la unidad de España un bien moral para la Iglesia? Vista desde los intereses de la Iglesia (y no desde la perspectiva política), la expansión de la fe católica se vio notoriamente favorecida cuando los reinos independientes existentes en España actuaron concertadamente.

Conclusión.

Antes se hablaba de lo que España debe al cristianismo, que es ciertamente mucho. Pero… lo que la Iglesia debe a España. El hecho de que España haya sido una unidad, y que esa unidad haya sido puesta al servicio de los intereses de la Iglesia, ha permitido a ésta logros que, de estar España fragmentada políticamente, hubiesen sido altamente improbables. Por tanto, la unidad de España, indiscutiblemente, ha sido un bien moral. En consecuencia, hoy en día, podemos afirmar que la unidad de España es un bien moral.

Carlos Ruiz Miguel. Texto completo: https://www.libertaddigital.com/opinion/iglesia/la-unidad-de-espana-como-bien-moral-1276232130.html

2. Transcendències en la identitat dels grups

Es tracta d’una reflexió sobre la capacitat de transcendir del grups humans. Després de fer una exposició des del punt de vista de la neurobiologia sobre cervell i transcendència, i dins del capítol dedicat a les «Modalitats de transcendència», després de repassar algunes d’aquestes modalitats en àmbits com la transcendència de sentir-nos limitats, la transcendència en el camp de l’estètica, l’ètica o la relació amorosa, l’autor s’endinsa  també en l’anàlisi de la transcendència en la identitat dels grups humans i és en aquest context que expressa el següent:

Com a grup, els humans ens tenim en alta consideració. Sovint, fa la sensació que potser creiem ser més del que som. Com a espècie, els humans tenim un elevat concepte de nosaltres mateixos que no deu tenir cap més espècie. Això deu ser probablement justificat,  però ens adornem amb pretensions o destins potser inflats per l’ autocomplaença. És difícil de dir si aquesta autocomprensió solemne és objectiva o respon a una sobrevaloració narcisista. És freqüent valorar aquest fenomen com a efecte del que anomenem antropocentrisme, de manera que en les formulacions solemnes que fem sobre els nostres destins sovint ens veiem obligats a precisar que es fan «descomptant» l’esbiaixament antropocèntric cosa que, per exemple, precisava Pierre Teilhard de Chardin a El fenomen humà. (...)

El text ens sembla d’un to solemne i místic. Però prescindint d aquesta qualificació, descriu el cor d’un anhel que travessa l’aventura humana. La humanitat en grup es transcendeix d’alguna manera a ella mateixa per assolir les seves inevitables dimensions espirituals, per autoconvocar-se cap a una visió de progrés —no exempta d’ambigüitat—, però que sembla que és l’única perspectiva en la qual la humanitat se sent adequadament constituïda com a tal. En aquest sentit, el paper constitutiu dels humans implica tenir com a punt focal un terme més enllà d’ells mateixos que els conforma com a convocats a un estadi de qualitat i superació. Som una espècie que, a més dels constrenyiments eventualment progressius de l’evolució biològica, estem atrets per un progrés afegit derivat d’una irreprimible vocació de madurar, créixer, progressar, millorar i triomfar... I per respondre a aquesta crida cal tenir una bona autocomprensió d’un mateix —tal com passa a escala personal—, no desaforada, però sí proporcionada i estimuladora. I això forma part de la bona manera de ser del nostre món mental. ¿Cal sospitar d’aquesta força com si hagués de ser considerada sistemàticament un parany? ¿0 bé cal acceptar-la ponderadament de bon grat com una garantia que ens empeny cap a nous estadis d evolució humanitzadora, i seria més aviat el seu menyspreu el que constituiria una malaltia evolutiva per a la humanitat?

A banda d’aquesta important inclinació a transcendir-nos com a espècie, ens trobem amb les transcendències menors de grup, arriscades i sovint difícils d’articular entre elles en un marc pluralista, però inevitables en tant que són promotores d’una identitat identificadora. Els grups humans no som —no podem ser— pures sumes quantitatives i repetitives d’individus, sinó que cada grup agafa un perfil d’identitat que el qualifica per sobre de la quantitat i li dóna un sentit, un gust de definició i aportació original a altres grups similars o conjunts més amplis. Els elements definidors d’aquests perfils són diversos, però estan basats habitualment en una memòria mitificada dels propis orígens, una llengua que expressa el més pregon de la seva comunió, uns estils, interessos, ritus, projectes, formes d’organització, tarannàs, etc., que acaben sent transcendents a la suma present dels individus que formen aquell grup. Aquestes identitats grupals tenen el risc de convertir-se en elements xenòfobs o impositius, i aquest és un perill seriós i constant, però les identitats són inevitables, i els riscos no se solucionen suprimint-los, sinó gestionant-los, ja que són la gran riquesa de la humanitat. Podríem comparar aquesta situació amb la que es dóna a la biosfera. La gràcia de la biosfera no és que tots els ecosistemes siguin iguals, sinó que n’hi hagi de gran varietat, i les particularitats del desert, la selva, el mar, la tundra, l’alta muntanya, etc., no són amenaces, sinó condicions de bona gestió de la terra. Una visió gravíssima seria la uniformadora que pretengués que uns pocs sistemes dominants tinguessin el monopoli de tota la terra.

El perill del sentiment de transcendència dels grups particulars és especialment fort en les identitats transcendents hegemòniques que, fàcilment, per la seva força, corren el risc de voler-se establir com a dominants en el panorama humà. Referit concretament a les cultures, aquest risc es presenta com a imperialisme cultural, que és el que afecta fàcilment cultures potents vehiculades per llengües franques d’ampli abast, com és el cas de l’anglès o el castellà. Aquestes cultures estenen la seva influència marcades per forts sentiments nacionalistes que acaben asfixiant les identitats particulars. Un agreujant d’aquesta situació és el fet que els nacionalismes hegemònics, a més d’amenaçar, fins i tot manu militari, els altres més petits, llueixen de no particularistes ni nacionalistes..., sense adonar-se que són els nacionalismes més potents. Històricament, ha estat el cas de tots els imperis antics i moderns que han gestionat brutalment els pobles que han sotmès a partir d’una consciència nacionalista impressionant que ho ha menyspreat tot. Els representants intel·lectuals d’aquestes dominàncies hegemòniques solen argumentar, des d’unes perspectives sorprenents, sobre la seva superioritat, i raonen de la manera més inconseqüent sobre les situacions provocades. Acostumo a suggerir en l’àmbit proper el cas ibèric. Els pensadors de la nacionalitat castellana hegemònica, per exemple, defensen sense cap reserva el nacionalisme castellà, estan perfectament d’acord amb el nacionalisme independentista portuguès i blasmen el català, quan una situació i altra són fruit d’avatars històrics armats i dels seus resultats aleatoris.

Cal reconèixer antropològicament la importància positiva i la inevitabilitat d’una autoestima dels pobles, condició d’una consciència grupal sana, a fi que l’articulació dels pobles permeti dibuixar un mosaic ric, variat i complet del que és la humanitat, una mena de catifa o tapís cultural on tot té la seva importància, sigui quina sigui l’amplada de la seva presència. Una condició és que no es vulgui imposar una consciència nacional contra una altra, i menys fer-ho des de l’amenaça de les armes i sense recórrer a transcendentalismes filosòfics com les «indissolubilitats», les «perennitats», les «eternitats», etc., per justificar situacions concretes, sovint brutalment imposades.

Font: R. M. NOGUÉS: Cervell i transcendència cap. V Modalitats de transcendència

3. Supremacisme i sobiranisme

Una reflexió sobre els límits d’una legítima afirmació nacional. Sentir-se català, espanyol o el que sigui -amb tots els graus intermedis, que sovint són majoritaris- no té cap relació amb l’ADN. I l’autor, després d’afirmar que li sembla estúpid i aberrant vincular la genètica amb la qualitat humana, prossegueix així la reflexió...

(...)

El supremacisme és una ideologia que estableix que una determinada classe de persones -que es pot definir per raça, edat, religió, gènere, classe social, nacionalitat o cultura- té tot el dret a dominar, controlar i subjugar els humans que no hi pertanyen. La història d’Espanya és, en bona part, una història de supremacisme: d’imposició a sang i foc de la pròpia identitat nacional, començant per la llengua i la religió, a altres pobles i nacions. I els que més orgullosos se senten d’aquesta història -els mateixos que es neguen a fer-ne cap revisió crítica i celebren el seu passat genocida- titllen ara de supremacistes els líders polítics i els ciutadans que, de manera pacífica i cívica, planten cara a la seva violència. Per a ells, som supremacistes quan no deixem que ens anorreïn com a nació, llengua i cultura.

La força del nostre sobiranisme rau en el seu caràcter obert, inclusiu i radicalment democràtic. Tot el que tanqui, tot el que exclogui, tot el que imposi el debilita. El contrast entre supremacisme i sobiranisme hauria de ser sempre clar i meridià. Perquè qui és supremacista imposant la seva nació, també ho és imposant la seva llengua, el seu gènere, la seva classe social... Si la identitat sobirana és la que construïm i refem cada dia amb tots els que la volen compartir, tota forma d’essencialisme s’hi oposa. Primant l’essència (el que ens ha fet com som) sobre l’existència (el que ens està canviant), l’essencialista veu com una degeneració el mestissatge: l’indefinit i imprevisible enriquiment que sempre comporta la convivència democràtica.

No ens creguem millors que els altres. Hi ha supremacistes que se senten catalans i sobiranistes que se senten espanyols. Per això és tan important no confrontar identitats nacionals i fer l’impossible perquè dels primers n’hi hagi menys i dels segons molts més.

Albert Pla Nualart. Text complet: https://www.ara.cat/opinio/Supremacisme-sobiranisme_0_2018198227.html

4. Un sol ramat, de tota tribu i llengua i nació

Dins l’àmbit cristià i al fil d’un comentari de la carta als efesis on es parla de la unitat en la diversitat del poble cristià, l’autor diu...

(...)

Perquè hi ha un sol Pare de tots, un sol Senyor i Salvador, i un sol Esperit, estem cridats a formar un sol cos, amb una sola fe i un sol baptisme; ara, precisament per això aquest nou poble de Déu no està fet d’uniformitat i de subjecció a les característiques d’un grup o d’una cultura, sinó que està fet del respecte a «tota tribu, llengua, poble i nació» (Ap 5,9). Aquesta és la veritable unitat, la que respecta la diversitat, la més difícil de realitzar i alhora la més humana, la que s’ha d’anar construint dia rere dia perquè sempre està a punt de trencar-se pel domini, la imposició o l’abús. L’Església és el sagrament de la nova humanitat, i porta en el seu si el germen d’una humanitat no feta d’imposició i uniformització, sinó de respecte per cada poble i cultura. Precisament perquè hi ha una sola fe i un sol Esperit i un sol Pare de tots.

Gaspar Mora. Text complet: https://www.bisbatsantfeliu.cat/uploads/recursos/publicacions/full_dominical/3745/20180729FullDominical.pdf

Veure també la SECCIÓ: CATALUNYA


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...