Espanya entén Catalunya?

Les relacions Catalunya/Espanya

Legalitat contra democràcia

La situació de Catalunya: l’ocell, retingut per una pota... com a metàfora

Carta abierta de cristianos de Cataluña a los cristianos del conjunto de España

Nació. Sobirania. Ciutadans ( no súbdits). Dret a decidir. Per altra banda: Talent. Projecte. Lideratge. Unitat. Els catalans han ordit al llarg de la seva història el sentiment de constituir un “poble” singular, amb un tarannà i una idiosincràsia que li són propis. Això ha cristal·litzat avui amb un alt nivell de «consciència nacional». Ens sentim ciutadans empoderats,  amb voluntat i capacitat per decidir col·lectivament sobre el nostre futur polític (no súbdits). Per altra part, el treball, la intel·ligència, la  creativitat, l’enginy, la cultura catalana són indiscutibles. L’incipient catalanisme polític iniciat al s. XIX ha desembocat en aquestes primeries del s. XXI  en el disseny d’un projecte de país, com a nació amb Estat propi, amb lideratges democràticament compartits. Ara, aquest projecte hauria de ser recolzat per una gran majoria del poble català. El somni i la il·lusió de construir un “país nou” estan esbossats. La  seva concreció i materialització, la seva realització dependran de factors múltiples: interns uns, externs d’altres. Una cosa és la il·lusió, un altra la realitat resultant. Estarem atents als esdeveniments.

«Realitat» i «Legalitat». Fets i norma jurídica. Hi ha una «realitat» mil•lenària prèvia que la «legalitat» no reconeix, fins i tot la menysté, quan no la nega. És la «realitat» la que ha de conformar la «llei», i no la «llei» la que ha de configurar artificiosament la «realitat». La llei ha de ser instrument regulador de la «realitat» sí, però ha de contemplar, reflectir aquesta «realitat» prèviament existent. La «llei no pot ser de cap manera la que acabi conformant i determinant com ha de ser la «realitat».

Des de fa temps a Catalunya el sentiment, la consciència de constituir un "poble", amb voluntat de “ser” plenament, ha cristal·litzat d’una forma més expressa.

La legalitat s’estira i s’arronsa com un xiclet. Marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. La llei, feta a imatge i semblança del poder, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar.

Les relacions Catalunya/Espanya

Existeix la «realitat». i la regulació civilitzada d’aquesta. Més enllà de les «lleis» que sempre són conjunturals i reflex d’unes determinades circumstàncies històriques, hi ha la «realitat». Es tracta de veure qui sap aproximar-se més adequadament a aquesta realitat i descriure-la millor. És la «realitat» la que ha de conformar la«llei», i no la «llei» la que ha de configurar artificiosament la «realitat». La llei ha de ser instrument regulador de la «realitat» sí, però ha de contemplar, reflectir, aquesta «realitat» prèviament existent. La «llei no pot ser de cap manera la que acabi conformant i determinant com ha de ser la «realitat».

Dos concepcions diferents del que és Catalunya i del que és l’Estat espanyol es confronten en el debat de fons, en el contenciós de les relacions entre Catalunya i Espanya. L’Estat espanyol funciona encara sota la concepció d’un estat decimonònic, amb un confús aiguabarreig d’Estat i Nació i últimament també amb certs tics recentralitzadors. Catalunya és una “nació” sense estat, com tantes d’altres n’hi ha al món. Per fets, per història, per personalitat, per identitat i consciència nacional, per voluntat política fins ara hem estat una «nació» (sense Estat). Una «nació» no reconeguda jurídicament, que se sent sobirana,  que vol que se li reconegui aquesta condició i aquesta sobirana, amb voluntat d’ exercir-la. Una «nació»  que malda per configurar el seu propi Estat.

És la «realitat» la que ha de conformar la «llei», i no la «llei» la que ha de configurar artificiosament la «realitat».

Catalunya des de sempre, al llarg de la història, ha anat demostrant amb signes inequívocs, amb fets i institucions polítiques el seu desig, la seva la seva voluntat d’anar endavant, d’anar a més, el  seu anhel d’autogovernar-se, sense tuteles alienes. Aquesta ha estat una aspiració constant al llarg de la història del poble català. Des del s. XIX el sentiment, la consciència, de constituir un poble, amb voluntat de “ser” plenament, ha cristal·litzat d’una forma més expressa.

Com s’han considerat, recollit i articulat jurídicament aquestes aspiracions del poble català al llarg del s. XX? Quina “sortida” es va donar al “problema territorial” de l’Estat, després d’ una llarga dictadura? I condicionada per la mateixa, quines circumstàncies i pressions col·laterals van concorre a l’hora de reconèixer i articular jurídicament el “problema territorial” en el títol VIII de la Constitució del 78? Aquesta articulació, començant per la pròpia denominació de “nacionalidades” i “regiones” escollida, fins a quin grau recull i reconeix adequadament la realitat “plurinacional” de l’Estat espanyol, la consciència nacional, la dignitat i les legítimes aspiracions d’autogovern del poble català?  El títol VIII és reflex de la realitat “nacional” existent a la península ibèrica o és més aviat expressió i “sortida” conjuntural d’un determinat ambient, d’una determinada mentalitat política i d’unes circumstàncies  històriques propis d’una època, d’una determinada concepció d’Espanya,tot  acabant de sortir d’una dictadura? “Unidad en la diversidad” sí, però partint del reconeixement i respecte absoluts a la “diversitat” i “pluralitat nacional”. La “unidad” no es pot imposar mai per la coacció o per la força. En tot cas hauria de ser una decisió voluntària i lliure de cada “poble”.

I actualment quina és la “concepció” i la “conformació” de l’Estat espanyol  que se’ns vol imposar des de determinades fundacions i forces polítiques com a pensament únic, criminalitzant tota possibilitat de qüestionament  crític sobre el funcionament d’aquest Estat, a l’empara d’una determinada “lectura” i “interpretació” particulars de la Constitució feta pels actuals governants de l’Estat, menystenint, menyspreant, no reconeixent o inclús negant, per interessos espuris,  l’existència d’aquesta complexa realitat “nacional” dels diferents “pobles” d’Espanya, políticament articulars dins d’un mateix Estat? O no reconeixent la dinàmica i no estàtica realitat “nacional” existent, cristal·litzada actualment en alguns dels “pobles” en un alt nivell de consciència “nacional”, la dignitat  de tot un poble negant-li la possibilitat d’expressar democràticament el seu sentiment i voluntat nacional i que malda per expressar en les urnes l’orientació sobre el seu futur polític?

A l’altra banda, hi ha qui aixoplugat en una vella concepció decimonònica de l’«Estat-Nació», no salament no reconeix aquesta condició de «nació» del poble català, no reconeix jurídicament la seva sobirania, sinó que fins i tot la nega. L’autodeterminació hauria de ser un dret reconegut dels pobles i les nacions. La unitat, a ple s. XXI, no pot ser forçada, imposada coactivament. Hauria de ser la voluntat lliure de cada un dels pobles la que en última instància decideixi.

Què ha passat perquè  ens trobem amb l’actual i transcendental conjuntura històrica? Alguna cosa no haurem fet bé en totes dues parts perquè el contenciós en les relacions Catalunya/Espanya hagi arribat a l’actual cul de sac. Es pot continuar formant part d’un Estat controlat històricament per unes classes dirigents que tracten amb mà de ferro les legítimes aspiracions d’autogovern del poble català? Pot pretendre un Estat mantenir per la força una artificiosa "unitat", en contra de la voluntat majoritària de tot un poble expressada democràticament?

La voluntat de "ser"

És la «realitat» la que ha de conformar la«llei», i no la «lllei» la que ha de configurar artificiosament la «realitat». La llei ha de ser instrument regulador de la «realitat» sí, però ha de contemplar, reflectir aquesta «realitat» prèviament existent. La «llei no pot ser de cap manera la que acabi conformant i determinant com ha de ser la «realitat».

Catalunya des de sempre, al llarg de la història, ha anat demostrant amb signes inequívocs, amb fets i institucions polítiques el seu desig, la seva la seva voluntat d’anar endavant, d’anar a més, el  seu anhel d’autogovernar-se, sense tuteles alienes. Aquesta ha estat una aspiració constant al llarg de la història del poble català. Des del s. XIX el sentiment, la consciència, de constituir un poble, amb voluntat de “ser” plenament, ha cristal·litzat d’una forma més expressa.

Pot pretendre un Estat mantenir per la força una artificiosa "unitat", en contra de la voluntat majoritària de tot un poble expressada democràticament?

Com s’han considerat, recollit i articulat jurídicament aquestes aspiracions del poble català al llarg del s. XX? Quina “sortida” se li va donar al “problema territorial” de l’Estat, després d’ una llarga dictadura? I condicionada per la mateixa, quines circumstàncies i pressions col·laterals van concorre a l’hora de reconèixer i articular jurídicament el “problema territorial” en el títol VIII de la Constitució del 78? Aquesta articulació, començant per la pròpia denominació de “nacionalidades” i “regiones” escollida, fins a quin grau recull i reconeix adequadament la realitat “plurinacional” de l’Estat espanyol, la consciència nacional, la dignitat i les legítimes aspiracions d’autogovern del poble català?  El títol VIII és reflex de la realitat “nacional” existent a la península ibèrica o és més aviat expressió i “sortida” conjuntural d’un determinat ambient, d’una determinada mentalitat política i d’unes circumstàncies  històriques propis d’una època, d’una determinada concepció d’Espanya,tot  acabant de sortir d’una dictadura? “Unidad en la diversidad” sí, però partint del reconeixement i respecte absoluts a la “diversitat” i “pluralitat nacional”. La “unidad” no es pot imposar mai per la coacció o per la força. En tot cas hauria de ser una decisió voluntària i lliure de cada “poble”.

I actualment quina és la “concepció” i la “conformació” de l’Estat espanyol  que se’ns vol imposar des de determinades fundacions i forces polítiques com a pensament únic, criminalitzant tota possibilitat de qüestionament  crític sobre el funcionament d’aquest Estat, a l’empara d’una determinada “lectura” i “interpretació” particulars de la Constitució feta pels actuals governants de l’Estat, menystenint, menyspreant, no reconeixent o inclús negant, per interessos espuris,  l’existència d’aquesta complexa realitat “nacional” dels diferents “pobles” d’Espanya, políticament articulats dins d’un mateix Estat? O no reconeixent la dinàmica i no estàtica realitat “nacional” existent, cristal·litzada actualment en alguns dels “pobles” en un alt nivell de consciència “nacional”, la dignitat  de tot un poble, negant-li la possibilitat d’expressar democràticament el seu sentiment i voluntat nacional i que malda per expressar en les urnes l’orientació sobre el seu futur polític? Pot pretendre un Estat mantenir per la força una artificiosa "unitat", en contra de la voluntat majoritària de tot un poble expressada democràticament?

Espanya no entén Catalunya, però... és que alguna vegada s’ha proposat entendre-la?

No és una qüestió superficial i epidèrmica la que està en entredit, sinó quelcom molt més important i profund: en el fons en la relació Catalunya / Espanya es palesen dos maneres diferents d’interpretar la realitat i d’estar en el món, fins i tot podríem apreciar dos universos i estructures mentals diferents, dos maneres de viure i d’afrontar la realitat, dos formes diferents de «cultura política».

El que des de Catalunya es qüestiona és també una forma de concebre Espanya, de funcionament de l’Estat i en la seva relació amb la realitat catalana un reconeixent i respecte de la seva personalitat pròpia i no un menysteniment en la seva voluntat de «ser».

Hi ha gent que criminalitza els «nacionalismes». Aquests en el bon sentit del terme no són sinó l’expressió natural d’una identitat i d’una manera de ser propis. Per tant se’ls ha de reconèixer i respectar. Una altra qüestió és la utilització política d’aquestes realitats nacionals. A Espanya existeixen diverses «nacions», encara que la Constitució del 78 no es va atrevir a reflexar jurídicament pel moment polític en què es va gestar. Molt dels mals provenen d’aquesta falta de reconeixement i d'honradesa amb la realitat. Existeix també un problema de «nacionalisme espanyol», molt identificat amb una identitat cultural concreta i una determinada cultura política pròpies, que conscient o inconscientment ha volgut exportar i imposar a la perifèria i que ja entrats plenament en el s. XXI entra en xoc i és qüestionat fortament des de Catalunya.

De vegades, no hi ha pitjor sort que el qui no vol sentir, ni pitjor cec que qui no vol veure.

La «qüestió catalana» i el problema «Espanya»

La «qüestió catalana» s’ha transformat actualment en el problema «Espanya»... El que actualment reivindica Catalunya no és tant assumpte de diners, com alguns creuen. És més que tot això.  És qüestió de «reconeixement» i de «dignitat». I una voluntat d'esdevenir amo i senyor del seu propi destí. En el fons el que hi ha també per sota l’epidermis del problema és un qüestionament d’una forma d’entendre Espanya, de funcionament de l’Estat i una crítica a la seva relació amb Catalunya.

Catalunya té una marcada personalitat que li és pròpia. La seva identitat s’ha anat forjant al llarg de segles. Al sí de la societat catalana existeix una forta consciència nacional que malda pel seu reconeixement. Una vessant no menor del problema rau en aquesta falta de consideració i de reconeixement per part de l’Estat espanyol. L’encaix de Catalunya a Espanya no ha estat històricament fàcil. Sovint dins l’Estat espanyol no s’hi ha sentit reconeguda com a tal i sovint s’ha sentit incompresa en la seva voluntat de ser, en les seves aspiracions nacionals. A cap adolescent arribat a un cert grau de maduresa se li pot negar el seu desig de créixer, de desenvolupar-se, la seva aspiració a «ser» ell mateix. En aquest moment històric el nivell de consciència de “nació” ha cristal·litzat a Catalunya.  Tot un poble és constrenyit en la seva voluntat de «ser».

Joan RIGOL explicava així el seu pas com a vicepresident del senat espanyol: “m’he passat 6 anys a Madrid fent de vicepresident del Senat espanyol buscant l’encaix de Catalunya a la Constitució espanyola. El fracàs ha segut total. No tenen un projecte convivencial per cohesionar el pluralisme nacional … no el tenen…ho tenen tot amb matriu castellana i la matriu castellana manté sempre aquest sentit d’imperi de la política que va de dalt a baix i per això ens trobem en “cultures polítiques” diferents. Dir-los que tenim dret a votar ho interpreten de seguida… i diuen a! si teniu dret a votar és que ja sou subjectes polítics … i ser subjectes polítics per a ells és una heretgia respecte a España... aquest és el gran problema… “. Per la seva part J. FONTANA, prestigiós historiador, aquests dies ha afirmat també que Espanya mai ha volgut deixar d’estendre la cultura castellana a la resta de l’Estat.... No han aprés mai a reconèixer i respectar aquesta diversitat cultural de la península...

Espanya ha de saber escoltar: sent, però no escolta. La diagnosi  feta des de “la meseta” ha estat ¿interessadament? errada.  El nivell de distorsió, d’incomprensió, de tergiversació, de manipulació del que realment passa a Catalunya, esperonats per alguns partits autòctons, en mitjans polítics i mediàtics de Madrid és notori. El poble té dret a expressar el que sent, el que vol i al que aspira.

No tenen un projecte convivencial per cohesionar el pluralisme nacional… ho tenen tot amb matriu castellana i aquesta manté sempre un sentit d’imperi de la política que va de dalt a baix... ens trobem en “cultures polítiques” diferents.

A més de les legítimes aspiracions del poble català a ser ell mateix i que l’estat central li nega, qui de veritat està també qüestionat en tot aquest procés és l’actitud mantinguda pel propi govern central, el propi funcionament de l’Estat en general i la seva relació amb Catalunya. També en això serà "examinat" amb lupa per molta gent i sotmès a rigorós examen. De què té por una societat que es preua de “democràtica”: de que es plantegin certes preguntes o del possible resultat de la resposta? Inseguretat manifesta.

Quina classe d’Estat tenim que té por d’escoltar i conèixer l’opinió dels ciutadans respecto a la seva salut democràtica, el seu funcionament i la seva consistència? La via d’utilitzar la força coercitiva de l’Estat per sotmetre les aspiracions catalanes no podrà aturar la voluntat de tot un poble. Hi ha quelcom que en diem  “dignitat”. ¡Escolta Espanya, escolta el clam de qui no vol sinó expressar-se i portar a terme la seva voluntat de «ser»!.

A continuació, pel seu interès i per tal d'entendre millor el moment polític que estem vivint, reproduïm l’article d’opinió d’en Víctor Alexandre, escriptor i periodista, titulat “Legalitat contra democràcia”, la referència del qual es troba al final del mateix.

Legalitat contra democràcia

La legalitat s’estira i s’arronsa com un xiclet. Marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. La llei, feta a imatge i semblança del poder, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar.

L’absolutista, per començar, fa una llei que li garanteixi una majoria perpètua, i, tot seguit, d’aquella llei, en diu democràcia

Víctor Alexandre, escriptor i periodista *

La legalitat és l’arma més poderosa de les dictadures. S’estira i s’arronsa com un xiclet i marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. Si aquest poder absolutista se sent fort i segur de si mateix, pot arribar a mostrar-se complaent en alguns detalls. Però si se sent amenaçat i dubtós de les seves forces, reacciona amb còlera i no escolta raons. La llei, per tant, una llei feta a imatge i semblança seva, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar. Sempre ha estat així i em temo que sempre ho serà.

La llei, en estats democràtics, deia que les dones eren éssers inferiors als homes; la llei, en estats democràtics, deia que els negres eren éssers inferiors als blancs; la llei, en estats democràtics, deia que les dones no podien votar; la llei, en estats democràtics, deia que els negres no podien compartir el mateix espai que els blancs. Era la llei. Ho deia la llei. I els polítics que la redactaven, els policies i jutges que la preservaven i els ciutadans que se’n complaïen es deien demòcrates i es consideraven gent civilitzada i respectuosa amb els drets humans. Molts, fins i tot, anaven a missa cada diumenge i es declaraven creients i temorosos de Déu. ¿Però com és que no tenien cap remordiment?, es preguntarà algú. Com és que sortien de casa i es passejaven pel carrer sense que els caigués la cara de vergonya? Doncs perquè la llei els protegia. Tots ells eren gent virtuosa, gent d’ordre, gent de seny, i no veien cap motiu per anar amb el cap cot. Els insolidaris, els problemàtics, els pertorbadors, els qui fracturaven la societat amb les seves demandes, eren les dones que volien tenir els mateixos drets que els homes i els negres que volien tenir els mateixos drets que els blancs. On s’és vist!

La llei, com veiem, és la gran coartada de l’absolutisme. Si la llei no parla d’igualtat entre blancs i negres, qui en fractura la convivència és el negre que pretén aquesta igualtat; si la llei no parla d’igualtat entre homes i dones, l’esgarriacries és la dona que no s’hi avé. I si tots dos, negre i dona, persisteixen en la seva dèria, cal que caigui sobre ells el pes de la llei perquè aprenguin a ser submisos i a no plantejar demandes delirants i pròpies de ments perverses. Per a l’absolutista, la democràcia és filla de la llei i no pas la llei filla de la democràcia. L’absolutista, per començar, fa una llei que li garanteixi una majoria perpètua, i, tot seguit, d’aquella llei, en diu democràcia. I com que la democràcia és la seva llei, tot el qui gosi incomplir-la serà processat per desobediència i prevaricació en nom de la democràcia.

L’absolutista branda la llei contra el dret dels pobles a decidir el seu destí, perquè no té arguments democràtics per oposar-s’hi. Sap que la democràcia no es fonamenta en la mordassa, sinó en el respecte; sap que la mordassa és el recurs del qui no respecta el dret de l’altre a ser ell mateix. Però no ho pot admetre perquè la longevitat del seu poder és impossible sense el silenci del captiu. Per això s’obsedeix a impedir que el captiu pugui parlar. Pensa que si ningú no li sent la veu, mai ningú no podrà dir que volia la llibertat. El captiu, per tant, només té un camí: transgredir la legalitat.

* Víctor Alexandre Escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Alguns dels seus llibres són Jo no sóc espanyol (1999); Despullant Espanya (2001); El cas Carod (2004); El somriure de Burt Lancaster (2005); La paraula contra el mur (2006); TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006); Nosaltres, els catalans (2008); Set dones i un home sol (2009) premi Mercè Rodoreda; Trifulkes de la Katalana Tribu (2009); Una història immoral (2010); Cor de brau (2011); i Onze.Nou.CATorze. 1714 (2013). El seu darrer llibre és La independència explicada al meu fill (2014).
Seguir l'autor
@valex_cat
http://www.victoralexandre.cat

Font: http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/10/legalitat_contra_democracia_104098.php

La situació de Catalunya:
l’ocell, retingut per una pota... com a metàfora.

Hartzenbusch i el 155

La situació actual recorda aquella faula del madrileny Juan Eugenio de Hartzenbusch.

Des de les Espanyes en aquests últims dies es branda com un bastó amenaçador contra el sobiranisme l’article 155 de la Constitució. Tant en l’Estatut de la Segona República com en el de la Transició dita democràtica, l’Estat es va reservar la facultat de suspendre la magra autonomia atorgada, si el nen no feia bondat. En justa correspondència, Catalunya ha de tenir també el dret correlatiu de retirar la seva integració a Espanya si aquest no compleix els seus deures envers Catalunya. Mentre aquest dret correlatiu de secessió no sigui reconegut, no es pot parlar de llibertat.

La situació actual recorda aquella faula del madrileny Juan Eugenio de Hartzenbusch (1806-1880), d’un nen que tenia captiu un ocell, retingut per una pota amb un cordill. L’invitava a volar, però agafat pel cordill, i l’ocell no volia volar. El nen el reprèn: “Torpe animal, / goza el permiso / que hoy se te da. / Largo de sobra / es el torzal. / Vuelos bien altos / puedes echar.” Però l’ocell li replica: “Tú de la pata / me tirarás, / siempre que el vuelo / quiera yo alzar.”

Aquesta és la condició de l’autonomia catalana. Tenim unes quantes competències atribuïdes, però tot i que Rajoy i la seva trepa s’omplen la boca invocant la supremacia de la constitució i de la llei, fins i tot les competències que diuen que tenen exclusivitat son reiteradament desconegudes i envaïdes per disposicions del govern central que les ignoren olímpicament. Se sorprenen si aleshores el govern català presenta recurs d’inconstitucionalitat, però no s’immuten: saben que el Tribunal Constitucional els donarà sempre la raó. I, per si no fos prou, si ens queixem amenacen amb estirar el cordill, que sempre tenen ben agafat, i retirar-nos d’una estrebada totes les competències.

En aquestes circumstàncies, és plenament aplicable a Catalunya la moral amb la qual acabava la faula del madrileny Hartzenbusch: “No hay servidumbre / que aflija más, / que una con visos / de libertad”.

Hilari  Raguer, es historiador i monjo de Montserrat

Carta abierta de cristianos de Cataluña a los cristianos del conjunto de España

Os invitamos a leer esta carta, necesaria si queremos proyectar algo de luz en una situación nueva –quizá poco previsible hace todavía poco tiempo- por la que atraviesa actualmente Cataluña y, consecuentemente, España...

Texto íntegro de la carta...