Proverbis (I)

A la recerca d'una vida bona, a la recerca de la «saviesa» necessària.

Si alguna cosa anhela l’home actual és adquirir la «saviesa» necessària per orientar-se en el feixuc «ofici de viure».

Els Proverbis volen procurar una formació completa que porti a ser just, recte i honrat... «Fill meu, no et deixis ensarronar per gent sense escrúpols...»

Entre els trets de la nova humanitat emergent hi figuren el naixement d’un home nou, el sorgiment d’una nova consciència, una nova visió de la realitat, horitzons més humanitzadors, el cultiu de la saviesa en l’art de viure. En una entrevista se li preguntava a l'entrevistat: Què entenem per vida bona? I aquest responia: És una distinció que els éssers humans hem perdut al nostre temps. Quan s'hi pensa apareix tot allò important i que hem deixat de banda per ocupar-nos del que considerem urgent. Em refereixo a l'afecte, al bon menjar, a la cura de la Mare Terra, a l'art, a la vida en comunitat, a la justícia, a la contemplació, a la tendresa, a l'alegria, a la moderació, a la reverència al misteri, a viure el present... I per què hem oblidat això? Perquè vivim en un món on som atrets per un insaciable desig de poder i de possessions. És un món caracteritzat pel consumisme, l'explotació de la Terra, l'individualisme exagerat, la recerca constant de l'excitació, l'adoració a la tecnologia i l'avarícia. Això té a veure amb la manera d'aprendre del nostre temps, totalment desproveïda d'ànima, i quan el coneixement està desproveït d'ànima no es pot transformar mai en saviesa.

L'home modern ha de recuperar l'antiga saviesa per no patir els efectes contraproduents de la modernitat: delegar als altres o a la societat allò que l'incumbeix en primera persona; ha de, per tant, tendir a millorar-se a si mateix i millorar la seva pròpia acció al món. En el bé i en el mal, guiats per la raó o empesos per la passió, som de tota manera artífexs del nostre destí. La nostra època, però, no convida precisament a avançar en la direcció que ens proposa la saviesa. Avui, encara que disposem de molta tècnica, no tenim veritable «saviesa». Estem saturats de coses i informació, però buits de «saviesa». Davant la desorientació i la niciesa generalitzades i l'anèmia anímica tan estesa a què ens aboca la societat actual són d'agrair ments lúcides i preclares que com a fars enmig de la foscor ens orientin i serveixin de referència per arribar a bon port i ens mostrin el camí a transitar per recuperar el seny necessari que ens permeti recobrar el contacte amb la nostra pròpia veu interior i recuperar el nostre veritable centre.

Els realment savis, referents per a la nostra vida. «Savi» és aquell que cerca, anhela, aspira a arribar a la «saviesa» de la vida, a dominar «l'art de viure». Individus que cercaven resposta a les qüestions més bàsiques i radicals, com les de qui és l'ésser humà i quin és el seu destí. Protàgores, sofista grec del s. V aC, sostenia que la «saviesa» no consisteix en res més que introduir discursos beneficiosos a l'ànima per transformar-la. Sòcrates afirmava: només hi ha una virtut, la «saviesa», i només hi ha un únic vici, la «ignorància». I Sèneca, el filòsof estoic d'origen romà, afirmava al s. I de la nostra era que per tenir una vida feliç no cal desviar-se de la pròpia essència, del que ens defineix profundament: «Aquesta és la comesa més important de la saviesa: que les obres concordin amb les paraules, que el savi sigui arreu coherent i igual a si mateix». I més recentment Sri Ram, filòsof indi, deia: La veritable senzillesa no brolla de la ignorància, sinó de la maduresa de la saviesa. Així doncs, el «savi» estima tant la saviesa que porta una vida senzilla i independent, en generositat i confiança. Qui anhela la saviesa és precisament aquell que uneix, de manera indissociable, coneixement, experiència directa, transformació personal i alliberament interior. La «saviesa» és la màxima experiència de la vida. La saviesa és l'existència viscuda en harmonia. La «saviesa» requereix superar la superficialitat. La «saviesa» és pròpia d'un estil de vida adequat. Però, en què es fonamenta i en què consisteix aquest estil de vida?

Anselm Grün, monjo benedictí, reconegut mundialment pels seus escrits y famós per unir l’espiritualitat tradicional cristiana amb la psicologia moderna es refereix a aquestes qüestions amb els següents termes: En totes les religions i cultures hi ha doctrines sapiencials. Introdueixen les persones a l'art de viure i els calmen la gana de sentit. La saviesa no ha de ser confosa amb el saber enciclopèdic ni amb la possessió de vasts coneixements. Tampoc no s'al·ludeix amb aquest terme a la capacitat intel·lectual. La saviesa és més aviat coneixement dels fonaments darrers de l'existència. A l'Antic Testament, la saviesa és vista com una persona autònoma, com una dona. «Saviesa» és un nom femení assemblant-se a la mirada receptiva, la contemplació en profunditat, que se sol vincular més aviat amb les capacitats de la dona. A l'Antic Testament, la saviesa surt de Déu cap al món. La saviesa és, per dir-ho així, Déu mateix o una persona que, procedent de Déu, s'acosta als éssers humans, a fi d'ensenyar-los per encàrrec diví com tenir una vida aconseguida. Al Nou Testament, els evangelistes veuen Jesús com a mestre de la saviesa. No obstant això, la saviesa que Jesús predica se'ls amaga als savis i entesos d'aquest món i és revelada precisament als senzills. La saviesa de Déu és més sàvia que tota la saviesa del món. Ens introdueix al misteri de la nostra vida.

«Saviesa» deriva de «saber», que a l'origen significava «veure». El savi veu més profundament. No es perd en detalls sinó que percep les relacions del món i la vida. La saviesa es pot entendre en realitat com a contemplació de l'essència. A la Bíblia, la saviesa sempre és saviesa existencial, saviesa que demana ser viscuda. El savi ha descobert les lleis de la vida humana i proposa camins perquè la vida surti bé. Els llibres bíblics sapiencials lloen el savi que viu correctament, que actua com correspon al seu ésser. Al llibre dels Proverbis se'ns exhorta: «Adquireix saviesa, adquireix intel·ligència... No l'abandonis, i et guardarà; estima-la, i et protegirà. Estima-la, i et farà noble; abraça-la, i et farà ric». La saviesa és més que una suma de bajanades, més que «llocs comuns». També és més que el sentit comú. La saviesa coneix el misteri del que és humà. Per als grecs i els germànics, la saviesa sempre té alguna cosa a veure amb què les persones mirin adequadament, amb què considerin les coses, les meditin per comprendre'n l'essència. Per als llatins, la saviesa (sapientia) té relació amb assaborir (sapere). Per als romans, savi és qui és capaç d'assaborir-se a si mateix, qui s'agrada, qui està reconciliat amb ell mateix i amb la seva vida, qui viu en harmonia amb un mateix. Savi també és qui està en condicions d'assaborir les coses, qui reconeix el seu veritable sabor. Això requereix un esperit que es prengui temps per penetrar en el seu misteri i contemplar-les des de tots els angles. La saviesa necessita un cor capaç d'admirar-se davant el  «misteri» de la realitat. La Bíblia ho expressa de la manera següent: «El principi de la saviesa és respectar el Senyor». Només qui es deixa interpel·lar, commoure, sacsejar pel  «misteri» podrà descobrir la saviesa que contenen. Només qui estigui disposat a deixar-se instruir per la saviesa en podrà aprendre el que ha de fer perquè la seva vida resulti aconseguida (fins aquí A. Grün). Si alguna cosa anhela l’home actual és l’adquisició de la «saviesa» necessària per al feixuc «ofici de viure». La Bíblia es un pou profund de «saviesa». Per al cor sensible la Bíblia és font d'aigua viva. Vegem-ho d'assaborir a partir del Llibre dels Proverbis.

Llibre dels Proverbis. El llibre dels Proverbis és una col·lecció de sentències i proverbis sapiencials que orienten sobre la manera de portar una vida bona. La major part són bons consells, escrits de manera popular, com era corrent també als pobles veïns d'Israel. Gran part del llibre data probablement del temps dels primers reis d'Israel, encara que la refosa final va ser molt més tardana. Al títol del llibre s'esmenta el nom de Salomó, rei famós per la seva saviesa. Però no és clar quina part va exercir ell en la recopilació. Les sentències breus del llibre revelen les idees dels mestres israelites sobre com ens hem de conduir en diverses situacions. El llibre comença dient allò que està bé i allò que està malament. Es basa en el principi que «per tenir saviesa, has de reverenciar primer el Senyor». Després aplica aquesta saviesa a totes les esferes de la vida: matrimoni, llar, justícia, decisions, actituds; tot allò que una persona fa, diu o pensa. Els Proverbis subratllen la necessitat de qualitats com ara la humilitat, la paciència, l'interès pels pobres, la diligència a la feina, la fidelitat als amics, i el respecte al si de la família. El llibre comença amb una secció on s'elogia la saviesa (c. 1-9). La resta del llibre conté sis col·leccions de sentències (10, 1 – 31, 9) i un poema sobre la dona ideal (31, 10-31).

Introducció a la Bíblia

El mot «Bíblia» prové de la llengua grega i significa ‘(els) llibres’. Aquest terme designa la col·lecció dels escrits que formen l'Antic i el Nou Testament. Aquests escrits són una autèntica biblioteca que ha anat sorgint en el decurs d'uns dotze segles d'història (X aC - II dC), com a expressió de la fe del poble d'Israel (Antic Testament) i de l'Església cristiana en els seus inicis (Nou Testament). Tan jueus com cristians consideren inspirats per Déu els llibres que formen la Bíblia. Uns i altres comparteixen la convicció que Déu ha parlat i continua parlant als homes, comunicant-se ell mateix i donant-los el seu amor. Els cristians consideren que el punt culminant d'allò que Déu ha volgut fer i dir en aquest món té un nom: Jesucrist. I, per això expressen la seva fe en Jesucrist, a qui Déu ha enviat per salvar la humanitat sencera i donar-li el seu Esperit Sant.

Déu parla en la història dels homes. Segons la Bíblia, Israel comença a existir com a poble quan és alliberat de l'esclavatge a què els egipcis l'havien sotmès (s. XIII aC). Salvats del poder del faraó, rei d'Egipte, els israelites arriben, després d'un llarg pelegrinatge, fins al país de Canaan. El poble d'Israel veu en aquests fets la intervenció de Déu mateix i el reconeix com a únic Déu i Senyor. I, alhora, viu i experimenta que Déu el reconeix com el seu poble. D'aquest reconeixement mutu se'n diu aliança. L'aliança, per part del poble, es fonamenta en la confiança i l'obediència i, per part de Déu, s'expressa en la fidelitat. Israel rep, per mitjà de Moisès, un conjunt de manaments i prescripcions, de normes i preceptes que són la conseqüència de la relació única que l'uneix amb el Senyor.  El poble jueu, posa en Déu la seva esperança, més enllà de la difícil història que haurà de viure, sempre obert al futur que ell li prepara. D'una banda, l'observança de la Llei es convertirà en la demostració palpable que el poble vol obeir el Déu de l'aliança, i, de l'altra, les paraules dels patriarques i profetes, transmeses i meditades segle rere segle, esdevindran la memòria escrita fonamental, és a dir, la Sagrada Escriptura.

La Bíblia, paraula de Déu i paraula d'homes. Els escrits que formen la Bíblia s'han anat gestant de manera molt diferent els uns dels altres, en el decurs del primer mil·lenni abans de Crist (Antic Testament) o bé en els cent anys que segueixen la mort de Jesús i el començament de la predicació cristiana (Nou Testament).  Alguns d’aquests llibres han experimentat la intervenció de moltes mans i han necessitat bastants centenars d'anys fins a arribar al text actual. Sota els llibres bíblics hi bat la vida de la comunitat creient, del poble d'Israel (Antic Testament) i de l'Església cristiana (Nou Testament). El poble creient ha estat el coixí de bona part de tradicions que, refoses i articulades, han configurat la majoria de textos bíblics. D'altra banda, hi ha hagut persones concretes, algunes conegudes (per exemple, els profetes) i altres anònimes (per exemple, l'autor dels llibres de les Cròniques), que han intervingut decisivament en l'elaboració dels diversos escrits.  La Bíblia vol explicar amb paraules humanes que Déu es comunica a la humanitat i la salva.

Llegir la Bíblia avui. El lector de la Bíblia es troba amb uns textos escrits fa molts anys per uns autors que tenien una mentalitat ben allunyada de l'actual. Hi ha un salt considerable entre molts dels costums, idees i expressions que apareixen en la Bíblia i allò que es viu en el moment present.  Més enllà dels condicionaments culturals el lector de la Bíblia troba en els textos una resposta a la pregunta pel sentit de l'univers on habitem, de la vida i la mort, de la felicitat i la desgràcia, de l'esperança i el dolor... i, per damunt de tot, es troba amb aquell qui sosté amb el seu amor tot el que existeix. Els textos bíblics donen respostes, però sobretot ensenyen a fer camí. En la Bíblia hi ha una invitació constant a deixar-se embolcallar pel text i per allò que el text proposa. De fet, els escrits bíblics han sorgit de persones que s'han deixat atraure i captivar per algú que era més fort que no pas ells.

El primer pla de la Bíblia l'ocupa el diàleg entre Déu i els homes. Déu ha parlat i parla. Ha volgut adreçar-se a tots els homes. Déu continua parlant avui.  La Bíblia és el resultat d'aquesta comunicació. Els textos bíblics ja han estat definitivament escrits i recullen de manera completa les experiències i els esdeveniments que van configurar i configuren la relació entre Déu i els homes. Són el punt de referència necessari i imprescindible, sempre actual. Però cada persona i cada generació ha de reviure a la seva manera aquelles experiències i aquells esdeveniments.  Cal llegir la Bíblia com una paraula dita per al present. La Bíblia és un llibre sempre viu, en el qual cadascú pot trobar-hi el Déu que dóna vida. Cal llegir-lo des del present i actualitzar-lo per a l'ara i aquí. Els creients hi troben el nodriment per a la seva fe i les línies de força del seu testimoni: qualsevol persona de bona voluntat hi pot descobrir unes llavors d'humanitat que han fet avançar sovint la història d'individus i de pobles: la Bíblia és patrimoni de tots.

Llibre dels Proverbis

Aquest ampli conjunt de sentències i de poemes didàctics que coneixem amb el nom de Proverbis el que ensenya i ofereix  és a viure assenyadament —és a dir, de manera eficaç i fecunda, fins i tot lúdica— la complicada trama de l'existència humana en un tot harmoniós amb un mateix, amb els altres, amb el món i amb Déu, en una paraula, a viure humanament. El llibre és el saborós destil·lat final d'un llarg procés de decantació d'un saber experimental, després d'haver passat per l'esplèndid sedàs literari de les escoles dels savis consellers que es van formar a redós de la monarquia israelita, simbolitzada amb el nom de Salomó, esdevingut típic i tòpic d'un quefer sapiencial, com ho és el de David pel que fa a la pregària sàlmica i el de Moisès quant al Pentateuc.

La formació dels Proverbis. Sense excloure una certa activitat proverbial en l'època dels Jutges (ss. XII-XI aC), sobretot pel que fa a la transmissió oral de dites populars, l'esclat sapiencial i en particular el proverbial, com a fenomen literari, s'inicia a Israel amb l'adveniment de la dinastia davídica en el segle X aC. Cal organitzar l'aparell de l'estat, i el palau reial aplega funcionaris i tècnics, escribes i consellers, a l'estil de les corts d'Egipte i de Mesopotàmia o bé de Fenícia-Ugarit. Les relacions amb aquests països s'intensifiquen i l'intercanvi d'idees i dels escrits que les plasmen esdevé normal. Israel s'incorpora activament a la reflexió sapiencial, val a dir, a aquella reflexió bàsica per la qual l'home es pregunta i intenta contestar el perquè i el com d'ell mateix, el perquè i el com del seu propi existir, sovint amb problemes tan punyents com el del sofriment o el de si el fet de viure té sentit o és un absurd.

Gràcies a aquest contacte internacional, Israel coneix col·leccions de proverbis formades a Egipte o Assíria.  El llibre dels Proverbis probablement s'inspira en el llibre egipci de la Saviesa d'Amenemope.  La cort reial de Jerusalem esdevé un lloc on es cultiva la saviesa i on hi ha una tasca sistemàtica de redacció de proverbis. Amb tot aquest material i combinant-lo al seu gust, un redactor final afegeix el títol general i la introducció programàtica i dóna el darrer toc al llarg procés de formació del llibre dels Proverbis. En quin moment es produeix aquest fet, és una qüestió oberta, amb opinions que el situen del segle V al III aC. Havia estat acabat, però, abans que el Siràcida escrivís el seu llibre, entorn de l'any 200 aC.

Estructura del llibre. El llibre dels Proverbis és, doncs, un recull de reculls. Cada un deu haver tingut la seva pròpia història, el seu propi creixement, la seva pròpia transmissió. Precedits per un títol general i una introducció programàtica (1,1-7), els reculls es distribueixen així: a) 1,8-9,18: Poema didàctic amb invitacions apressants a adquirir la saviesa. La paraula la tenen la Saviesa i la Niciesa personificades. b) Primer recull atribuït a Salomó. c) «Sentències dels savis».  d) Segon recull de «Sentències dels savis». e) Segon recull atribuït a Salomó. Els capítols 25-27 presenten els proverbis més reeixits del llibre, tant pel que fa a la forma com al contingut. f) Recull titulat «Paraules d'Agur», de ressonància estrangera. g) Proverbis numèrics. h) Recull titulat «Paraules del rei Lemuel». Consells d'una mare al seu fill rei. i) Poema alfabètic en elogi de la dona forta.

Un gènere literari peculiar. El que nosaltres anomenem proverbi, amb els seus dos versets ben delimitats, és la unitat bàsica de la literatura sapiencial, però el mot hebreu, maixal, té una irradiació semàntica molt més àmplia i pot referir-se també a l'adagi, l'enigma, la paràbola, la metàfora, l’al·legoria, a una manera habitual de parlar, fins i tot a un poema didàctic. El proverbi té la capacitat de condensar al màxim una experiència, una reflexió, un sentiment, una pulsació vital... Expressió de la realitat, una realitat que és complexa, ambigua, polièdrica, relativa, contradictòria, el proverbi ve formulat amb varietat de formes. Sovint es fa insistent, reiteratiu, i la segona part repeteix diversament el contingut de la primera. També sovint el proverbi vol causar impacte per la via del contrast. De vegades el proverbi s'entreté a fer-nos valorar uns béns, unes situacions o unes actituds per damunt d'altres que aparenten qui sap què.  O es presenta en forma d’analogia, un punt de referència, entre el que passa en el món exterior i la vida humana.  Cal esmentar també la descripció, ràpida i concisa, sovint genial, del tarannà, la manera de fer, les inclinacions, d'un tipus determinat d'home.

Una visió global de la realitat. El proverbis reflecteixen la realitat que l'home va descobrint, tant pel que fa al seu món psicològic com a la realitat exterior, ja sigui a nivell cosmològic, biològic o de relacions socials.  Els proverbis també reflecteixen la dimensió religiosa de l'existència.  No existeix una realitat autònoma, independent de Déu: no hi ha altra realitat que la governada per Déu. No separen fe i coneixement. És el mateix acte de fe i confiança en Déu creador allò que els mou a conèixer i descobrir amb entusiasme l'obra de Déu, el món creat per ell. És la mateixa fe en Déu la que els autoritza a sentir-se totalment lliures en la seva indagació i comprensió del món. Aquesta harmonia entre fe i raó és el gran missatge de conjunt del llibre dels Proverbis.

Proverbis

Elaboració a partir de materials diversos