El sentit cristià del Nadal

Quin és el missatge que ens ha volgut transmetre l'Església naixent per mitjà de les que eren les seves formes expressives habituals d'acord amb la cosmovisió pròpia de la seva època?

Les recents investigacions sobre el judaisme de l'època de Jesús, han fet importants aportacions al coneixement del Jesús històric. I aplicades a l'estudi de la literatura cristiana primitiva han contribuït a qüestionar algunes de les tradicions més arrelades al cristianisme, per exemple, al voltant de la data, lloc i circumstàncies del naixement de Jesús. Tot just comptem amb documents històricament fiables que ens informin sobre el seu naixement. Només els evangelistes Mateu i Lluc parlen d'ell en dos textos coneguts com "relats de la infància". Ells han alimentat la pietat cristiana popular i l'imaginari col·lectiu d'Occident. Es tracta de dos textos pertanyents a un gènere literari peculiar, el dels relats de naixement i infància dels grans herois -tant jueus com pagans-, que posseeixen una gran dosi de fantasia, apareixen embolicats en múltiples motius llegendaris i ens familiaritzen amb el món del sobrenatural i miraculós: aparicions d'àngels, concepció virginal, estel que guia la ruta dels Mags, precocitat de l'infant Jesús, escenes truculentes com l'assassinat dels innocents, etcètera. Convé evitar la confusió entre l'històric, el llegendari i el mític. Les històries de la nativitat de Jesús no són literals. No són biogràfiques. Aquests elements són simbòlics i volen posar en relleu la novetat que representava Jesús en la perspectiva de les esperances històriques d'Israel. En temps antics hi havia una tendència a compondre relats sobre la infància i la adoslescencia dels que ja adults van arribar a ser importants per als seus seguidors. La pregunta a fer-nos és: què va passar amb la seva vida o què van veure el seus seguidors en Jesús per arribar a expressar d’ell simbòlicament un origen tan extraordinari com ens manifesten els relats del seu naixement i la seva infància? Aquesta tipus de narracions en les societats antigues tenien per finalitat subratllar que el moment en què va néixer un personatge adult considerat important, com es va considerar a Jesús especialment després de l'esdeveniment de la seva resurrecció, també va ser un moment important per a la història humana. Expressen una forma de retrotreure i explicar, en la forma literària pròpia del seu temps, la importància i el poder de Jesús reconegut pels seus seguidors, especialment després de la seva resurrecció, ja al seu naixement. Les històries de la nativitat aborden el tema dels orígens d’aquell que els deixebles van arribar a considerar com el Messies i el Salvador tan desitjat i esperat. Aquests relats testifiquen la fe, les creences, de la comunitat que els va crear i no els detalls literals que contenen.

Superat el perill d'una interpretació literalista d'aquestes narracions, podem descobrir en la narrativa de la infància de Jesús tresors que van més enllà de la nostra més vívida imaginació. Quin missatge ens ha volgut transmetre l'Església naixent per mitjà de les que eren les seves formes expressives habituals d'acord amb la pròpia cosmovisió de l'època? A continuació presentem una reflexió cristiana sobre el sentit del Nadal. Retornem a la centralitat del missatge evangèlic! Recuperen els fonaments essencials de la nostra fe! Més enllà de la superficialitat i la banalitat amb què la societat de consum sol celebrar aquestes festes, i del llenguatge emprat i la cosmovisió pròpia de les primeres comunitats cristianes per transmetre’ns la seva fe, quin és el missatge essencial del Nadal? Per als cristians és aquest: Déu ha volgut comunicar-se directament amb la humanitat fent-se ell mateix ésser humà. Déu s'havia fet present en aquell home anomenat Jesús de Natzaret. Déu s'ha fet present entre els homes. Déu s’ha fet home. Déu està entre els humans, Déu està present en cada ésser humà. Aquest és el missatge nuclear de la fe cristiana. La presència del Déu absolut en la història, en Jesús de Natzaret, és una afirmació que xoca contra la mentalitat clàssica. L'afirmació de què el Déu absolut es fa present enmig la història humana va representar una novetat absoluta en els diversos entors culturals d'aquella época. L'objectiu d'aquests relats és narrar-nos la intervenció definitiva de Déu en la història de la humanitat en la persona de Jesús, és a dir, Déu s’ha fet un de nosaltres. Mags, pastors i gent senzilla van saber veure Déu en aquell nen petit de família humil... Com deia algú: "Ell ja està entre nosaltres, és només qüestió de descobrir-lo. Cada cop que som capaços de veure en l'altre al Déu que arriba, és Nadal. Cada vegada que obrim la nostra ment i ens deixem qüestionar per la novetat que ve al nostre encontre, és Nadal. Cada vegada que entenem que celebrem l'encarnació, la humanització de Déu, és Nadal."

Així ens ajuda a entendre-ho l’autor d’aquesta oportuna reflexió, tot recercant una nova espiritualitat fonamentada no tant en les formes de religiositat externes sinó en l’essencial de la fe. En la seva opinió una religió en la qual la fidelitat als ritus i cerimònies depèn només de les normes establertes i no d’una experiència profunda de vida espiritual, és una religió morta, és lletra que mata.

Per Miquel FONT

Al cap de més de dos mil anys constatem que la superficialitat ens ha atrapat i ens hem deixat portar per la rutina de les formes externes que ens impedeix veure el contingut essencial de la fe.

Les nostres celebracions religioses encara estan marcades més per la legalitat que per la humanitat. La manera de fer les coses de la religió està marcada més per la llei i la norma, per la religiositat pietosa, que pels valors humans.

No són les religions les que ens mostren Déu. No són les nostres teories i costums les que ens diuen on és Déu. Allò que ens uneix en una sola fe i ens mostra on trobar Déu és l’home. No les doctrines, ni els ritus, ni les lleis. És l’home, perquè Déu s’ha fet Home i Déu està en cada home.

En començar la reflexió sobre el significat de la festa de Nadal em ve a la memòria aquella cançó que diu: No busqueu Déu en les estrelles, ni el busqueu en els plecs de la mà. Molt a prop el tens, un xic amagat, ell t’espera en el teu germà.

Ara bé, la lletra de la cançó no és cap novetat. És l’Evangeli qui ens parla de Déu enmig dels homes. Hi ho fa de tal manera que es pot dir que aquest és el missatge nuclear de la fe cristiana. Els Mags d’Orient en són testimonis. Ells van trobar Déu, no en un palau, no en una església, no a les estrelles... Els Mags van veure Déu en aquell nen petit de família humil...

Els fets i les paraules del Nou testament ens parlen d’aquest missatge. L’Evangeli ens diu taxativament: Déu s’ha fet Home. I amb això està dit tot. Totes les altres paraules i tots els altres fets de l’Evangeli són comentari. I Déu s’ha fet Home, no solament en Jesús de Natzaret sinó en tots els homes. Tots els homes som temple de Déu. I per tant, és en l’home on hem de buscar Déu.

Cada nen que neix és una nova presència de Déu. Heus aquí la fe cristiana i el missatge de Nadal. Però, han passat vint segles d’història i sembla que no n’estem gaire convençuts. La llarga història del cristianisme dóna testimoni del poc convenciment i comprensió d’aquesta realitat espiritual. No ens referim ara a la societat de consum que és el que se sol esmentar com allò que és contrari a l’esperit de Nadal, sinó a la nostra manera de pensar el fet religiós i a les nostres actituds anomenades cristianes. Quantes guerres, creuades, excomunicacions, colonialisme religiós, cismes grans i petits en el si de la comunitat que en diem església per motius doctrinals i culturals, per no esmentar altres interessos emmascarats, donen peu perquè ens preguntem si en realitat hem entès bé el missatge, com a mínim de semblant manera a com ho va entendre aquella gent que escoltava els apòstols en el dia de la Pentecosta. Aquella gent que, segons Lluc, venia de tot arreu, ja que hi havia pars, medes, elamites, jueus o prosèlits, cretencs o àrabs... entenien com si fos la pròpia llengua, el missatge dels apòstols... És a dir, entenien bé el missatge i se’l feien seu, tot i essent forasters, perquè si bé les cultures eren diferents, com a homes, eren iguals. I ells entenien que el missatge anava dirigit a l’home, no a unes estructures religioses determinades ni a una cultura concreta, i que l’home és el punt de referència adequat per trobar Déu i la salvació, sigui quina sigui la cultura de la qual formi part.

Al cap de més de dos mil anys constatem que la superficialitat ens ha atrapat i ens hem deixat portar per la rutina de les formes externes que ens impedeix veure el contingut essencial de la fe. I si bé hem deixat moltes desviacions traumàtiques del passat d’inquisicions i de normes més pròpies d’aquest món que de l’Evangeli, malgrat això, encara les nostres celebracions religioses estan marcades més per la llei que pels valors humans. El representant de Déu no és el sacerdot com a sacerdot. El representant de Déu és l’home, perquè Déu s’ha fet Home. Déu no s’ha fet llei, ni sagrament, ni institució. Encara no és l’home el qui consagra el pa o el qui perdona els pecats, sinó el sacerdot, és a dir, el representant de la llei. El poble senzill del temps de Jesús ho va veure més clar. Quan veien les obres que feia Jesús es meravellaven i glorificaven Déu per haver donat tal poder als homes. Sembla que encara nosaltres no hem acabat d’entendre el missatge de Jesús ni el significat del Nadal.

És veritat que els cristians fem obres socials de molta qualitat humana. Però, les nostres celebracions religioses estan marcades més per la legalitat que per la humanitat. La manera de fer les coses de la religió està marcada més per la llei i la norma que pels valors humans. A més: marquem distàncies entre grups religiosos de diferents tendències, perquè encara les nostres religions es distingeixen unes de les altres més per les doctrines que pels valors humans. Això és així malgrat les paraules categòriques i clares de sant Jaume i els profetes. Basta un exemple: La religió pura i agradable als ulls del Pare del cel és ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats...

La pregunta que ens hem de fer és: Hem entès el Nadal? Els cristians busquem Déu enmig dels homes de qualsevol cultura i religió? O el busquem en els nostres dogmes i ritus sagrats? No són les religions les que ens mostren Déu. No són les nostres teories i costums les que ens diuen on és Déu. Tot això, en tot cas, és allò de més a més. Allò que ens uneix en una sola fe i ens mostra on trobar Déu és l’home. I d’homes (homes i dones) n’hi ha a tot arreu i se’n troben en totes les cultures. Jesús no va crear una religió sectària. Va dir que ens estiméssim els uns als altres com Ell ens ha estimat, perquè en això coneixerà tothom que som deixebles seus. Aquest és el missatge de Nadal. La diversitat de cultures i de formes externes forma part del pla de Déu. I aquesta diversitat és condició per a la unitat de la fe i la base indispensable per poder complir amb el manament que ens fa cristians i que no és altre que el d’estimar-nos els uns als altres, perquè és aquí on podem trobar Déu.

D’ençà de Jesús, per dir-ho d’alguna manera, el Fill de l’Home és (havia de ser) el protagonista de la història. Amb Jesús ha nascut una nova idea: la fe en l’home nou. És l’home el principi d’unitat dels cristians i de la religió. No les doctrines, ni els ritus, ni les lleis. És l’home, perquè Déu s’ha fet Home.

Avui, una vegada més, Déu ve i es fa home. Déu ha vingut i vindrà... però ve, perquè l’avui de l’Esperit és l’avui etern, no l’avui temporal. És l’avui etern en el temps. El Crist, el Fill de l’Home, l’Home Nou, és enmig nostre. Ell fou i serà, però és. Ja és abans que Abraham existís. El regne de Déu no ve per ací o per allà, perquè el regne de Déu és enmig nostre.

La unitat del poble creient no ve dels ritus ni de les doctrines, sinó que ens ve donada per Déu des d’un principi. Qui accepta (estima i respecta) l’home, el de prop i el de lluny, viu en la unitat. Tota altra cosa forma part de la diversitat. I la unitat en la diversitat és l’ordre.

FONT: http://marendinsafons.blogspot.com/2014/

Veure també:

Temps de Nadal

El Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra