titulo de la web

Religions: Panorama conceptual

Una actualització, una posada al dia, respecte a aquestes qüestions pot resultar profitosa per alliberar-nos de prejudicis obsolets i entendre allò que de positiu i enriquidor pot tenir el cultiu de la dimensió transcendent de l'ésser humà.

  • L’ésser humà és subjecte protagonista d’ un conjunt d’experiències específicament humanes, entre les quals s'hi troba l'experiència religiosa.
  • La religió és una de les grans dimensions mentals i culturals dels humans. Constitueix una de les més grans experiències humanes.
  • Al sí del psiquisme humà sembla haver-hi arrelada la necessitat de “transcendir”.
  • En el fons recòndit de tota experiència religiosa sembla bategar aquesta enigmàtica necessitat de transcendir.
  • Prendre seriosament el tema religiós, se sigui o no religiós, és un signe de respecte a la realitat.
  • En el fons del debat batega l’acceptació o no de la possibilitat d’una realitat última, transcendent.
  • No solament no ho coneixem tot, sinó que molt probablement estem constitucionalment incapacitats per fer-ho.
  • ¿Qui és o què és Déu? Déu és el nom que donem a una realitat transcendent respecte a les realitats que poden ser objecte de percepció i observació sensorial.
  • La fe és un “sí” a la realitat, una actitud de confiança bàsica que ens obre a la convicció de què la vida va més enllà i té més profunditat que les dades observables pels estímuls limitats que activen el nostre cervell.

Amb l'evolució del món i de la vida també les idees, els pensaments, les mentalitats, les concepcions o interpretacions que les persones i les cultures fem de la realitat evolucionen i es transformen. Els conceptes, les concepcions sobre el món i les realitats humanes estan mediatitzats culturalment; cada època històrica genera la seva pròpia manera d'entendre el món i la realitat. Això passa en molts ordres de la vida. Una cosa semblant succeeix amb el «fet religiós».

En el nostre context la imatge que tenim sobre la religió, fruit en part de la concepció que se'n tenia en una determinada època històrica i de la transmissió que de la mateixa se'n va fer, potser ja no es correspon amb la concepció que avui es té del fet religiós. Som hereus de la nostra història però també fruit del nostre temps. Al nostre país, amb una llarga etapa de nacional-catolicisme, en general la imatge que les institucions religioses van transmetre respecte la manera d'entendre la religió, vist des dels temps actuals, veiem que no va ser la millor ni la més adequada. Però avui no podem continuar vivint amb prejudicis i clixés heretats del passat.

A continuació aportem alguns elements que ens poden ser útils en aquesta reflexió. En el context cultural europeu on la "modernitat" pretén arraconar la manifestació del sentiment religiós, contextualitzar l'experiència religiosa i la pregona necessitat de "transcendir" arrelada al sí del psiquisme humà com algunes de les més altes i complexes experiències humanes pot resultar saludable, contribuir a superar prejudicis i recuperar una visió més actual i positiva del fet religiós. Ni el laïcisme militant ni la instal•lació en el fonamentalisme religiós són els camins més idonis per redescobrir el que d'essencial té el sentiment religiós i purificar la seva expressió. Una actualització, una posada al dia, respecte a aquestes qüestions pot resultar profitosa per alliberar-nos de prejudicis obsolets i entendre lo que de positiu i enriquidor pot tenir el cultiu de la dimensió transcendent de l'ésser humà. En el fons del debat batega l'acceptació o no de la possibilitat d'una realitat última, transcendent. Ser conscients de la nostra condició humana, de les limitacions de la nostra ment, i estar oberts a la possibilitat de que no ho puguem conèixer tot és un signe de realisme, no mancat d'esperança i confiança, també d'honradesa intel·lectual amb les possibilitats i limitacions de la ment humana.

1. Les grans experiències humanes: la centralitat de l’experiència religiosa.

InterioridadL’ésser humà és el subjecte protagonista d’ un conjunt d’experiències no observables en altres espècies. En l’ésser humà es produeixen una diversitat d’experiències específicament humanes com l’art, la política, l’economia, la religió. Entre les funcions mentals més complexes que caracteritzen específicament els humans: la consciència, el llenguatge, el raonament, l’experiència ètica i estètica, la sociabilitat, l’experiència religiosa... autèntics “productes singulars” de la ment humana. L’ésser humà és capaç de generar experiències específicament humanes com l’amor, la tendresa, la compassió, l’empatia... totes elles són expressió de l’alta complexitat evolutiva a la qual hem arribat els humans.

Per altra part, les cultures modelen profundament les maneres de pensar i de sentir dels éssers humans. El món en què vivim manifesta una gran complexitat i sovint un aspecte caòtic. Les persones i les cultures observen el món a partir de la pretensió i la necessitat de posar-hi ordre i sentit. Tenim la necessitat de crear un món a “mida humana”. Això ho duem a terme per diversos camins: per mitjà del coneixement de la realitat, descobrint la seva estructura i funcionament a través de la ciència, modificant-la i transformant-la per mitjà de la tècnica, transfigurant-la per mitjà de l’art i la religió, per mitjà de l’ètica... Entre les experiències centrals humanes hi figuren l’ètica, l’estètica, la religió. L’experiència religiosa ha estat una de les més destacables de la història humana. La religió pretén una interpretació global de la realitat.

La necessitat de transcendir. Sembla com si els humans estiguéssim predisposats a sortir de nosaltres mateixos. Segons estudiosos del tema en l’ésser humà sembla haver-hi una disposició a depassar el món de les necessitats de supervivència i orientar-se cap a una dinàmica mental que ens empeny a sortir de nosaltres mateixos, ens fa abocar cap als altres, cap al futur i cap als interessos que van més enllà de les nostres necessitats egocèntriques. L’amor, la tendresa, la compassió, l’empatia, l’interès pels altres, la responsabilitat, la vulnerabilitat,... serien expressió d’aquesta possible orientació cap enfora, cap als altres. Com actitud que presideix aquests afectes superiors hi figuraria la capacitat de transcendència, per mitjà de la qual tendim a sortir cap enfora i alliberar-nos de la fixació en nosaltres mateixos. La transcendència significa triomfar sobre els impulsos biològics per situar l’humà més enllà de les pures coordenades de la conservació, per iniciar-lo en els camins de la llibertat; la transcendència representa una victòria sobre l’egoisme, convertint-se així en l’estructura clau de la maduració humana, del procés alliberador. Sembla, doncs, que els humans estiguem constituïts amb l’enigmàtica “necessitat de transcendir”. En el fons recòndit de tota experiència religiosa sembla bategar aquesta enigmàtica i imperiosa necessitat de transcendir pròpia de la condició humana.

2. És possible conèixer-ho tot? Indagadors apassionats però continguts (1)

Per altra part, les possibilitats de coneixement de la ment humana i la capacitat de transcendir la realitat no són il·limitades. Tot i la fascinació que suscita la idea que poguéssim conèixer-ho tot, la convicció creixent és que no solament no ho coneixerem tot, sinó que molt probablement estem constitucionalment incapacitats per fer-ho. No cal alegrar-se d' aquesta situació ni celebrar-la ni argumentar a partir d' ella per frenar la passió pel coneixement. Simplement cal reconèixer-la. I cal desitjar que, dins de les nostres possibilitats constitucionals, arribem tan lluny com ens sigui possible. Però no serà possible arribar més lluny dels límits de la ment i la raó. La conclusió és que resulta desitjable que siguem indagadors ferms però continguts, ja que fins i tot aquelles funcions mentals que ens semblen més comunes i objectivables queden sotmeses a condicionaments locals o geogràfics. Hi ha diferències importants per exemple entre Orient i Occident. Fins i tot les maneres de construir el propi jo mental semblen diferents en les diferents cultures.

Tot el que acabem de dir és molt pertinent pel que fa a totes les " experiències humanes”, com així també pel que fa a experiències com l'experiència religiosa. Les afirmacions sobre la possibilitat d'una realitat no percebuda per la ment humana, transcendent, les afirmacions sobre Déu es troben al cor del debat obert amb aquesta campanya. No és fàcil parlar de matèria o energia, i encara ho és molt menys parlar de Déu. De la limitació del coneixement humà es dedueix tant la gran precaució que cal mantenir en formular afirmacions sobre Déu, com la necessària disponibilitat a un coneixement obert a una realitat més àmplia. És des d' aquesta obertura respectuosa que es pot parlar de transcendència i de les seves versions concretes, com ara les religions, les creences, les espiritualitats, etc.

Aquesta assenyada actitud de modèstia i obertura alhora és la que ha permès a molts éssers humans al llarg de la història interrogar-se modesta i sincerament per la possibilitat d'una realitat més àmplia que la percebuda per la ment humana i permet avui també a milions d'homes i dones d'arreu del planeta continuar plantejant-se en la seva intimitat una important qüestió : és possible l'existència d'una realitat més àmplia, més enllà del que la nostra ment és capaç de copsar, de veure i percebre? I encara més, aquesta mateixa actitud els hi permet continuar preguntant-se: «¿Existeix Déu?»

3. Panorama conceptual entorn l’experiència religiosa (1)

Ens trobem en un canvi cultural inèdit a escala mundial. La humanitat ha passat per diversos moments que es poden considerar singulars pel fet de coincidir amb algunes importants discontinuïtats en els processos d’evolució cultural. El moment actual es caracteritza per una alteració generalitzada i intensa de molts paràmetres, fet que el situa en una evident discontinuïtat respecte la situació anterior: l’explosió demogràfica, el progrés científic i tècnic, l’explosió de les telecomunicacions, la mobilitat accelerada de béns i persones, la intervenció en les bases moleculars de la vida, el pluralisme al sí de les societats, l’explotació de la Terra, el canvi de models mentals,… dibuixen un nou estat del món que fa trontollar totes les estabilitats clàssiques. En aquest nou panorama és imprescindible, doncs, tornar a considerar un conjunt de conceptes relacionats amb el fenomen religiós: què vol dir Déu, la fe, la religió, l’ateisme, les creences, les esglésies; conceptes condicionats històricament, geogràfica i socialment. En el nou escenari, en relació al fenomen religiós cal replantejar-se els seus pressupòsits, llenguatges, conceptes de referència, relacions personals i socials, i institucions de pertinença... ¿De què parlem quan diem Déu? ¿Quina autoritat posseeixen els clergues?¿Quina significació conserven les paraules? ¿Quin és l’estatus de les expressions simbòliques? ¿A quin imperatiu neurològic respon la religió?

El fet religiós. La religió és, sens dubte, una de les grans dimensions mentals i culturals dels humans. Avui també, en la nostra cultura occidental una de les dimensions més controvertides. L’ extensió universal del fet religiós entre els individus i les cultures és evident. La religió constitueix una de les més grans experiències humanes. Avui, el fet religiós, com qualsevol altra activitat o fenomen individual o social, esdevé objecte d’atenció, d’aproximació, d’indagació des de diverses perspectives i també objecte de controvèrsia. Aproximacions al fet religiós se n’han fet al llarg de la història: ja el va fer la filosofia, la psicologia, la sociologia. Actualment el torn ha arribat a les ciències de la vida, especialment a la antropologia evolutiva, la genètica i la neurologia. Les seves conclusions comencen a cridar l’atenció pel fet de ser sovint més positives envers la religió que no pas les velles deduccions de grans sectors de la filosofia o les ciències humanes. De les conclusions sobre la religió però no es dedueix res respecte de Déu. Les conclusions de les ciències de la vida, tal com correspon a l’estil de les ciències experimentals, no diuen res sobre Déu, no afirmen ni neguen res sobre quelcom que no cau dins el camp experimental. Prendre seriosament el tema religiós, se sigui o no religiós, és un signe de respecte a la realitat. Més que més perquè la religió, com totes les més grans experiències humanes ( l’art, la política, l’economia, etc.), és capaç del més eminent i del més deficient.

Déu. Déu és una paraula que pertany al repertori central de la humanitat cosa que no deixa de ser curiós atès que designa una realitat que per definició és inobservable. Déu és el nom que donem a una realitat transcendent respecte a les realitats que poden ser objecte de percepció i observació sensorial. Les grans tradicions espirituals o bé l’eludeixen o bé la declaren en general amagada, fugissera, evanescent, etc. Hi ha sectors de pensament importants que consideren que no es pot afirmar res del que la paraula representa. Les reflexions més fiables en tots els àmbits culturals en parlen amb precaució i discreció, com de quelcom tant central que resulta inabastable. A la idea de Déu ens hi referim com a continent i com a contingut a la vegada, com al tot de l’existència, però que no és cap peça del món observable; com a dinàmica central de l’esser, com a referència central de les relacions amoroses humanes, com a origen de tot el que és, però situat abans de qualsevol inici temporal del cosmos; com a consumació de tot el que existeix. La convicció que existeix ha entregat dinàmiques de les més alta qualitat, però també ha generat conductes i projectes terrorífics. Gairebé tothom en parla atribuint-li beneficis, amenaces, meravelles, càstigs, sorpreses, manifestacions, normes, missatges... Però ell ben concretament, ¿qui és o què és? No tenim cap recurs satisfactori per definir-lo o designar-lo. Queda clar, doncs, que la peça fonamental de tot l’edifici religiós, la clau de volta que ho podia justificar tot, és només com una buidor plena, una paraula silenciosa, un consol absent, quelcom que ja s’ha obtingut i que encara és una simple promesa, una presència invisible, una essència central que no sembla necessària, una incandescència evanescent.

La fe. La fe és una actitud humana. La fe fa referència a una actitud de la persona que s’inclina a la confiança més o menys raonable en la realitat suprasensible. La fe Igual que moltes experiències importants mobilitza dimensions mentals humanes de tipus emocional. La fe implica primàriament un lliurament general a la vida i a allò que l’expressa, i només secundàriament es concreta en un conjunt de formulacions concretes i determinades. La fe no és tant un conjunt de pràctiques rituals o fórmules doctrinals, sinó una qüestió de confiança i d’esperança bàsica. És una actitud vital que acompanya l’existència de cadascú per mitjà de la qual es va configurant la capacitat de lliurar-se a la vida i adoptar una confiança bàsica positiva davant d’ella. Com que les relacions humanes madures fan sempre referència a un “tu”, les estructures emocionals bàsiques han d’anar-se obrint als altres, sortint d’un mateix, superant l’egocentrisme, per abocar-se al món extern en el qual els elements més significatius són els altres “jos”. La fe acaba essent així un “sí” a la realitat, una confiança bàsica que ens obre a la convicció de què la vida va més enllà i té més profunditat que les dades observables pels estímuls limitats que activen el nostre cervell. La realitat demana ser interpretada, i la persona que té fe la interpreta en una perspectiva d’agraïment i creativitat que li dóna un sentit i una direcció, sentit que no està en contradicció amb les dades observables, però que tampoc no s`hi limita.

L’espiritualitat. Mentre la fe la podríem concebre com una resposta d’aquiescència, d’acceptació, de la realitat i de lliurament confiat a ella, l’ espiritualitat podria ser entesa com una tasca de conreu interior, d’il·luminació, de superació dels enganys interns, un procés de saviesa, una dinàmica més aviat centrípeta. L’espiritualitat estaria relacionada amb actituds de saviesa personal. L’espiritualitat designa el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo.

Les creences. Les creences són un ampli grup de realitats mentals que il·lustren, vesteixen o disfressen les actituds de fe. Aquelles peces mentals (des d’idees fins a conductes rituals i relacionals) que intenten donar forma a la fe; esdevenen mediacions expressives de les realitats internes més nuclears de la persona. Les creences es manifesten també en forma d’adhesions, conviccions, conductes, practiques rituals depenents de dimensions mentals que actuen en el món interior. En l’àmbit de la fe religiosa, la creença central és Déu, i aquesta creença és una construcció mental i cultural extraordinàriament complexa i densa, atès que pretén designar una realitat transcendent i, per principi, inefable. En la cultura moderna, l’actitud més raonable és la d’analitzar i criticar les formes de construcció de les imatges de Déu per garantir-ne de la millor manera la correcció i la fiabilitat. La gènesi de la idea de Déu segons alguns estudiosos del tema estaria en la simbolització més o menys reeixida dels desitjos centrals de la persona a la recerca del transcendent de la vida.

Les religions. Les religions són construccions institucionals, mentals, doctrinals, rituals, administratives, etc. que intenten donar vertebració social a les experiències de transcendència. Són grans construccions culturals que coordinen les creences, les practiques rituals i les normes de conducta dels grans grups humans que sintonitzen amb una visió compartida de la transcendència. Moltes d’elles estan explícitament centrades en Déu, d’altres estan orientades cap al treball de la interioritat. El nucli central de les religions són les seves institucions, textos, estructures organitzatives, normes de conducta, rituals,etc…. Tot plegat dóna lloc a llibres sagrats, textos fonamentals, clergats, temples, actes rituals, codis de conducta personal i social. Les religions es configuren en relació amb el substracte cultural on neixen. Les cultures modulen profundament les maneres de pensar i sentir. En la mesura en què la religió pretén donar una interpretació global de la realitat tendeix a ocupar tot l’espai social, cosa que sovint l’acaba portant a gestionar el poder polític. Moltes religions tenen així la temptació de la teocràcia.

Elaboració i adaptació a partir de: Materials diversos i (1) NOGUÉS, R. M. : Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. Ed. Fragmenta


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...