titulo de la web

Condicions per a l'existència de vida

Els humans som éssers de sentit. El sentit és el que dóna coherència i estabilitat al nostre funcionament psíquic. Sense trobar sentit al que vivim i al que ens rodeja la nostra existència la viuríem com a desorganitzada, desordenada, caòtica. L’absència de sentit ens portaria al caos psíquic, a la follia. Així estem constituïts. Per tenir una visió més àmplia, més plena de sentit, de la nostra existència, sempre va bé intentar esbrinar els nostres orígens, d’on venim, i cap a on anem, quina ha estat la nostra trajectòria còsmica, com hem aparegut enmig del cosmos i no tan sols nosaltres com a espècie sinó la «vida» en sí mateixa; és a dir, interrogar-nos sobre el fenomen de l’emergència còsmica de la «vida» , la traçabilitat de la «vida» , des de les seves més simples manifestacions fins a les formes més complexes, completes i singulars com és cas del meravellós fenomen de la «vida humana». Aquesta és l’aproximació que intenta fer el Dr. David JOU, des de la vessant científica, en un dels epígrafs de la seva obra «Déu, cosmos i caos» que tot just presentem, posant a l’abast del gran públic en forma resumida les indagacionsrealitzades per la ciència sobre aquesta qüestió.

A. CONDICIONS CÒSMIQUES PER A L'EXISTÈNCIA DE VIDA

Una altra perspectiva des de la qual ens preguntem pel nostre lloc al cosmos fa referència a la vida. ¿Fins a quin punt la vida és abundant al cosmos? És un resultat improbable de l’atzar? ¿És una conseqüència indefugible d’unes condicions fisico-químiques suficientment favorables? Aquesta pregunta pot tenir respostes diferents si ens referim a vida unicel·lular o a vida intel·ligent, ja que la primera és, en principi, molt més probable que la segona. La qüestió que ens plantegem té tres facetes: còsmica, planetària i evolutiva.

La vida, un misteriLa faceta còsmica va rebre un impuls considerable al començament dels anys setanta, quan alguns cosmòlegs formularen l’anomenat principi antròpic. Aquesta idea es basa en la constatació que l’existència dels àtoms de carboni, d’oxigen, de nitrogen i d’altres —dels quals depèn la nostra existència— i que s’han format mitjançant reaccions nuclears de fusió a les estrelles depèn crucialment dels valors de les constants físiques de la naturalesa —la constant de la gravitació, la velocitat de la llum, la càrrega i la massa de l’electró, la intensitat de les interaccions nuclears, la constant de Planck... Si alguna d’aquestes constants hagués tingut un valor una mica diferent, l’abundància d’aquests nuclis seria molt més petita. Per exemple, si la constant de la gravitació fos més gran, l’Univers s’hauria col·lapsat abans que pogués haver-hi vida, i si fos gaire més petita, s’hauria expandit tan ràpidament que no hi hauria hagut temps per a la formació de galàxies. En el primer cas, l’Univers s’hauria col·lapsat en un gran forat negre; en el segon, seria una pols diluïda i homogènia.

Aquestes constants entren en les teories actuals com a paràmetres experimentals, i no sabem per què tenen aquests valors. Què cal concloure d’aquesta observació? Podríem pensar que Déu ha construït l’Univers de manera que hi pugi haver vida. L’Univers es veu així com un designi grandiós orientat a una certa finalitat. Una segona possibilitat és pensar que hi ha molts universos, successius o paral·lels, en els quals les constants físiques bàsiques tenen valors diferents, potser aleatoris. Òbviament, només hi podria haver vida en aquells universos en què les constants valguessin el que han de valer. Atès que nosaltres existim, cal que les constants físiques del nostre Univers siguin les que calen per a la vida. La presència de l’observador, doncs, condiciona les constants físiques de l’Univers observable. Una tercera posició consisteix a considerar incompletes les teories actuals i a cercar una nova teoria que expliqui els valors d’aquestes constants.

De fet, el primer punt de vista i el tercer no són contradictoris. Podem veure un designi diví tant en un Univers les constant del qual estan inexplicablement sintonitzades com en un en què estan unívocament determinades per una teoria. Déu transcendeix aquestes constants: pot estar tant rere la sintonització casual com rere la teoria que en determina els valors. En contemplar la nit, ens podem sentir perduts en una immensitat que ens fa absurds o hi podem sentir el designi d’una harmonia superior.

B. CONDICIONS PLANETÀRIES PER A L'EXISTÈNCIA DE VIDA

Una segona faceta de la qüestió de l’abundància de vida al cosmos és planetària, i consisteix a preguntar-se per la probabilitat d’existència de planetes en què hi hagi condicions adequades per a l’existència de vida desenvolupada —és a dir d’organismes multicel·lulars a la superfície del planeta.

Cada any es produeixen unes deu estrelles noves a la galàxia. La meitat no poden tenir sistemes planetaris perquè són estrelles dobles, amb una dinàmica caòtica que dificulta que la pols còsmica del seu voltant es pugui agregar en planetes. De les estrelles que neixen, només l’u i mig per cent té la massa adient (propera a la massa solar) perquè produeixi prou escalfor i tingui una durada prou llarga. En efecte, com més grans són les estrelles, més curta n'és la durada, perquè han de cremar combustible més ràpidament per a contrarestar la gran pressió gravitatòria que les comprimeix. Les estrelles com el Sol duren uns deu mil milions d anys. En canvi, les de massa doble de la solar duren uns sis-cents milions danys, i les de quatre vegades la massa solar, uns quaranta milions danys. Així, les estrelles grans no poden hostatjar vida intel·ligent al seu sistema plane­tari, perquè no duren prou perquè aquesta vida s'hi pugui desenvolupar. D'altra banda, les estrelles petites no emeten prou radiació per a poder mantenir calents els seus planetes, de manera que els planetes s'hi haurien d'atansar molt i el seu període orbital quedaria sincronitzat amb el període de rotació, i, per consegüent, tindrien una cara sempre il·luminada i una sempre a l'ombra, com la Lluna respecte de la Terra. A més, les regions centrals de les galàxies no poden contenir vida, ja que hi ha densitats elevades d'estrelles, nivells molt alts de radiació i probabilitat considerable d'explosions de supernoves, que emeten una gran intensitat de radiació, coses a les quals cal afegir la presència d'un gran forat negre central que va engolint estrelles properes, les quals, en caure-hi acceleradament, emeten molta radiació. La perifèria de les galàxies és una zona bastant més tranquil·la.

La probabilitat que una estrella adient tingui un planeta a la distància adient per a tenir aigua líquida depèn del procés de formació de sistemes planetaris, i actualment suposem que és de l'ordre del tres per cent, i la probabilitat que la massa del planeta sigui adient —prou gran per a mantenir una atmosfera, però no tant per a esclafar els seus habitants— és del deu per cent. Així, la probabilitat que una estrella arribi a tenir un planeta adient per a la vida és de dos sobre cent mil, valor purament estimatiu, i la comprensió del qual està lligada a observacions recents de sistemes planetaris extrasolars. De fet, a la galàxia d'Andròmeda, la més propera a la nostra, és probable que no hi hagi vida, perquè la galàxia és massa jove per a tenir gaires estrelles amb algun planeta adient per a la vida.

Cal tenir en compte, a més, alguns altres factors planetaris més subtils. Un és l'existència d'una protecció contra la radiació còsmica, la qual impediria que la vida pogués ocupar la superfície del planeta. Per exemple, la vida no començà a ocupar la superfície de la Terra fins que no hi va haver una capa d'ozó que absorbís les radiacions ultraviolades. A més, convé que el planeta tingui un camp magnètic que desviï les partícules carregades que arriben amb el vent còsmic. Cal també una certa estabilitat climàtica; aquesta estabilitat, a la Terra, és deguda en part a la Lluna, que, per la seva massa i la seva distància, estabilitza la inclinació de l'eix de la Terra respecte del pla de l'eclíptica, que varia entre uns vint-i-dos i uns vint-i-quatre graus. Algunes simulacions matemàtiques fetes a partir de les lleis de la gravitació porten a la conclusió que, si la Terra no tingués la Lluna, la inclinació de l'eix variaria caòticament entre uns trenta i uns setanta graus. Això implicaria que el que en un moment són zones temperades tropicals, pocs mil·lennis després serien properes als pols, i la inestabilitat climàtica seria molt gran. Aquest fet dificultaria l'existència de vida desenvolupada a la superfície de la Terra, encara que potser es podria trobar vida al mar, més estable tèrmicament. La probabilitat de tenir un planeta com la Terra és, doncs, bastant inferior a dos sobre cent mil. Caldria ser més prudents, doncs, quan diem que la Terra és un planeta vulgar. De fet, veiem que és bastant excepcional.

Font: David JOU: Déu, cosmos, caos cap. 4 (resumen). David JOU és catedràtic de la Matèria Condensada a la UA Barcelona. Com a investigador, és autor de cinc llibres i d'uns dos-cents articles de recerca en revistes de difusió internacional. Membre de nombroses entitats i associacions de Catalunya.


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...